Deixem enrere Berati i anem cap a la costa per visitar
les ruïnes de la ciutat grega Apol·lonia, que es troba a la regió de Fier, en un dels vessants de les
muntanyes Pojan.
La ciutat va fundar-se a finals del segle VII a. C. a la vora
del riu que la unia a l'Adriàtic. En el 214 a. C. Felip V de Macedònia va
remuntar el riu amb 120 vaixells el que indica que era navegable. Hi havia tres
rutes que unien la ciutat amb les altres regions del país: la ruta nord, la sud
i la que anava cap a l'est. Era una important ciutat Il·líria. Mantenia
contactes comercials amb els grecs; els il·liris compraven productes artesanals
a canvi de productes agrícoles i de granja.
En algun moment, van arribar a la ciutat 200 colons provinents de Corinti,
dirigits per Gylak i van posar-li el seu nom a la ciutat que es va dir Gylakea.
En un principi va anar prosperant però després van començar els conflictes
amb altres ciutats il·líries. En un monument que es troba a Olimpia, a Grècia,
hi ha una inscripció sobre la victòria de l'exèrcit d'Apol·lònia enfront el de
Thron en els anys 470-460 a. C. En la guerra del Peloponesi va guanyar Corinti.
En el 314 a. C. el rei il·liri Glaukia i els apol·lonis van establir un
tractat de pau per tal de fer front als macedonis, però la ciutat va acabar
essent ocupada durant dos anys pels macedonis. Més tard Pirrus d'Epire ocupa
part del territori il·liri inclosa la ciutat d'Apol·lònia. En el 272 a. C. quan
Pirrus mor Apol·lònia recupera la llibertat.
Els descendents dels colons grecs eren els que controlaven la ciutat. La
riquesa de la ciutat provenia de diferents fons: el comerç d’esclaus,
l’agricultura i el port, que com ja he dit, tenia molt moviment i sembla que podien
cabre-hi uns 100 vaixells.
Apol·lònia va ser un important port de la costa il·líria que enllaçava
Brindisi amb el nord de Grècia. També era la via de sortida cap a Salònica i
Bizanci, a Tràcia, pel que s’anomenava la via Egnatia. La ciutat tenia la
seva pròpia moneda i se n’han trobat a la vora del Danubi, el que prova la seva
importància comercial.
Els impostos eren cada cop més elevats, i per altra banda
l'imperi romà volia estendre el seu control sobre l'Adriàtic. Però els il·liris
també volien el control d'aquest mar el que va donar lloc a les guerres entre
il·liris i romans. Els romans ocupen Apol·lònia en el 229 a. C., i en el 148 a. C. va passar a formar part de la província romana de Macedònia. Després
el nom de la ciutat no torna a aparèixer en els textos històrics fins al 48 i 49 a. C. en que es parla dels enfrontaments entre
Cèsar i Pompei, durant la segona guerra civil romana. Quan Cèsar va estar a
Apol·lònia va trobar una ciutat culta i desenvolupada i va decidir enviar-hi el
seu nebot Octavi August per finalitzar els seus estudis allà. No sé si era en
aquesta època, però pel que diuen hi havia una important escola de filosofia. Durant
aquesta guerra la ciutat d’Apol·lònia va donar suport a Juli Cèsar, però va ser
assassinat i en aquells moments el seu successor estava estudiant a la ciutat. En
agraïment pel tracte rebut allà, Octavi va declarar Apol·lònia ciutat lliure i
inviolable. I els seus descendents van mantenir aquest privilegi per la ciutat.
La ciutat va prosperar sota el control dels romans. El cristianisme va
arrelar aviat a Apol·lònia i els seus bisbes van participar en el concili d’Efes
en el 431 i en el de Calcedònia en el 451.
En el 238 un terratrèmol va destruir moltes de les
ciutats Il·líries i va desviar el curs del riu Aoo fent que el port d’Apol·lònia
quedés enfangat i les terres properes
van passar a ser pantanoses. Això va provocar que proliferés el mosquit de la
malària. La zona no era molt recomanable per viure-hi i part de la ciutat
estava també enfangada. La població es va anar desplaçant cap a la població
veïna, Avlona, que és on ara hi ha la ciutat de Vlorë i és aquesta ciutat la
que va començar a adquirir importància i va començar la decadència d’Apol·lònia.
Al final a Apol·lònia només hi va quedar una petita comunitat cristiana que
va construir en un turó proper, l’església de Santa Maria (Shën Mëri), que
formava part del monestir Ardenica.
 |
| Odeon |
Durant la segona guerra mundial part de les restes arqueològiques van ser
destruïdes i a hores d’ara encara queda molta zona per excavar.
En un congrés d’arqueologia (l’any 2006) es va presentar
el descobriment d’un dels temples més antics de la regió de l’adriàtic. Les
noticies d’aquell moment als diaris deien que podria aportar informació sobre
la vida religiosa a Apol·lònia en els segles VI i V a. C. Aquest era el cinquè
temple de pedra descobert en la regió.
Pel que sortia a les noticies, el temple
estava en una granja i els seus habitants en passar amb el tractor van deixar
al descobert unes estatuetes de terracota. Curiosament aquest lloc ja havia
sigut investigat anteriorment per un grup mixta d’arqueòlegs russo-albanesos, que va trobar
estatuetes dels segles IV al II a. C. i restes de parets de totxos, però en
trencar-se les relacions entre els dos països en el 1960, els científics no van
tenir permís per publicar la seva descoberta. En el 2002 els albanesos
conjuntament amb un grup d’Estats Units van reprendre les excavacions. Van
trobar més estatuetes, un peu d’una escultura, un altar de pedra, una
inscripció grega i ceràmica antiga.
A l’agost del 2010 un grup d’arqueòlegs francesos i albanesos van
desenterrar un bust d’un soldat romà; 50 anys abans s’havien trobat estàtues de
soldats sencers, durant les campanyes russo-albaneses entre el 1958 i el 1960.
La ciutat d'Apol·lònia devia tenir unes 100 hectàrees, però només una
petita part del terreny s'ha excavat. La part més antiga de la muralla de la
ciutat estava construïda amb blocs de pedra de la regió i data del segle VI a.
C. però en el segles IV i III a. C. el creixement de la ciutat va obligar a
ampliar la muralla. Ara be, les pedres grans de la zona s’havien acabat i calia
portar-les de Karaburun. Per fer les parets més altes es van fer servir totxos que
fabricaven els habitants de la ciutat. Pel que diuen, aquest va ser el primer
cop en l'antiguitat en que es van emprar els totxos per construir la muralla.
A part de les portes d'entrada n'hi havia unes altres camuflades que
servien per poder fugir en cas de que la ciutat fos assetjada.
Hi havia el temple dedicat a Artemisa, la deessa de la caça i un obelisc
dedicat a Apol·lo. Es troben restes dels edificis on es desenvolupava la vida
social i administrativa. Un dels edificis s'anomena la biblioteca, ja que en un
dels murs s'ha trobat una mena de prestatge on devien guardar-s'hi els
pergamins.
Hi ha també les restes de l’odèon que tenia cabuda per uns 500 espectadors.
Les grades estaven recobertes de marbre. A prop de l’odèon hi hala plaça on es
reunia el consell de la ciutat. També hi ha el temple a Diana. Tampoc hi
faltava un arc de triomf.
La ciutat no tenia suficients reserves d'aigua i degut a la seva ubicació no
es podia construir un aqüeducte, per això van optar per construir pous i
cisternes. S'hi han trobat 11 pous i dos cisternes, construïts amb totxos
especials per aquestes obres. En el segle III s’hi construeix una font monumental
amb una aixeta de bronze per regular la utilització de l’aigua.
Hi havia també un teatre del segle III, amb cabuda per unes set mil
persones. També hi havia un gran edifici de 3000 m2, que tenia 22
habitacions amb mosaics. Algunes habitacions tenien un sistema de calefacció,
en que es feia arribar aire calent a través de canonades de ceràmica. Altres
habitacions tenien el sistema romà d'impluvium per recollir l’aigua de pluja.
No queda molta cosa de l’antiga ciutat, però l’entorn és bonic. Després de
tanta pluja està tot molt verd, d’un verd brillant, i cobert de flors. La vista
sobre la vall verda, de diferents tons és agradable. El terreny està xop d’aigua
i no es pot caminar lliurement per tot arreu.
 |
| Monestir d'Ardenica. |
El primer que es veu sobresortint és la porta de sis columnes en marbre del
Buleterion, que era on es reunia el consell de la ciutat. Hi ha un turó on la
paret de pedra sembla que aguanti la muntanya, amb un arc curiós com a porta d’entrada
al temple dedicat a Artemisa, la deessa de la caça. En les pedres del mur s’hi
veuen gravades lletres, alfa i delta, que indiquen que eren centres públics. Al
seu davant hi ha un obelisc dedicat a Apol·lo.
Hi ha restes de l’àgora i l’odèon, al que no podem accedir-hi per estar
massa mullat el terreny d’accés. Es veu també el que en diuen el centre comercial,
i també de llunya perquè està ple d’aigua, una cisterna. Cada casa tenia la
seva cisterna.
 |
| Cap intercanviable. |
Separada per un riu es troba la necròpolis, que té uns 450 túmuls. Les
excavacions han permès veure diferents tipus d’enterraments i també
incineracions. En els segles II i I a. C. s’abandonen els túmuls i s’incinera
als morts, i es construeixen tombes, properes a la ciutat on es dipositen les
urnes de cendres.
El museu d’Apol·lònia es troba en el monestir d’Ardenica i va ser inaugurat
en el 1958; recull les peces trobades en les diferents excavacions realitzades.
Altres objectes es troben en el museu de Tirana. Amb la caiguda del regim
comunista en el 1990 hi va haver un gran caos a la ciutat i el país, amb el que
el museu va ser saquejat i tancat i les ruïnes també van patir saqueigs i
moltes de les peces robades es venien després en mercats estrangers. 
El museu té coses curioses. Em van sorprendre les estàtues amb caps
intercanviables: son cossos als que s’hi afegia el cap de la persona a la que
es volia representar. També les esteles per les tombes tenien un buit en el
lloc de la cara i és el que es feia en el darrer moment, personalitzat. I del
monestir, la capella em va agradar, per lo senzilla i els capitells del
claustre.
Com ja he dit, l’entorn és d’un color verd impressionant, i el
monestir de pedra i teules rogenques destaca molt. Potser en època més seca no
té tant encant, no ho sé. Alguna cosa positiva ha de tenir veure-ho després de
tanta pluja! I vam tenir la sort que mentre érem allà no ens va ploure.
Una
altra cosa que em va sorprendre molt en el museu d'Apol·lònia eren uns vasets que
servien per recollir la suor i poder demostrar que s'havia participat en la marató.
També hi havia uns altres recipients on es recollien les llàgrimes en un
funeral. 