Ja som a Zimbabwe! El viatge una pallissa. Hem fet escala a Addis Abeba, en
la zona de l’aeroport de la que surten els vols cap a Harare, és un caos, molta
gent, pocs lavabos, i pocs seients. En canvi l'aeroport de Harare és molt
modern. Els tràmits pel vista una mica lents, ja que has de pagar i no tenen
canvi.
No ens hem aturat a Harare sinó que hem agafat el cotxe i hem anat cap al
sud, cap a Kadoma, que es troba a 3
hores de la capital. És carretera asfaltada, trobem bastants controls de policia
i peatges, però tot força àgil. Es veu tot força sec i com que està mig
ennuvolat, és veu tot una mica apagat.
Kadoma es troba més o menys al centre del país, en la
regió de les terres mitges (es troba a 1183 m sobre el nivell del mar) que
són fèrtils i per tant hi ha conreus i és un centre comercial dels productes
del camp i de teixits de cotó. En llengua shona el seu nom vol dir la
silenciosa, però fins al 1982 s’anomenava Gatooma que és el nom de la muntanya que
té al costat.
 |
| Paons dalt de l'arbre, a l'hotel de Kadoma |
És una regió de mines i ~1890 era tan sols un camp
miner, que en el 1907 es va convertir en poble i va obrir-s’hi el primer hotel.
Amelia Fitt, la dona de l’alt càrrec del poble va començar a donar classes als
nens del poble a casa seva. Van tenir electricitat en el 1922 i el Gran Hotel
va obrir en el 1925 i segons llegeixo,tenia una sala de ball.
La mina més
gran d’or del país es troba a 8 Km, a les planes Eiffel. D’aquestes mines, a
més d’or s’extreu crom, níquel i pirita. En el 1952 es va crear en aquesta regió una companyia tèxtil.
Kadoma tan sols és una parada en el camí cap al sud. L’hotel
és agradable i al vespre fa fresca. Al matí ens vam aixecar d'hora per anar cap a Masvingo, que
es troba més al sud. Per la carretera continuen les parades, controls i
peatges, i també hi ha molta vida. No es veu gent caminat sinó que hi ha molt
moviment de camions, autobusos, gent esperant transport... Es veuen alguns poblats
de cases petites, amb el sostre de palla, però bastant dispersos. És un país
molt poc poblat i molt rural. Durant uns anys ha estat tot molt aturat, no
circulaven cotxes, no hi havia aquest moviment. No em queda clar si era perque
no hi havia gasolina o per que la gent no podia comprar-la.
 |
| El vehicle amb el que fem tot el recorregut |
Ens dirigim cap al sud, el paisatge és el característic de sabana a
l'hivern, amb l'herba daurada i aquí i
allà algun arbre.
Vam arribar a Masvingo, ciutat que ja esta propera a la frontera amb Sud Àfrica
i això es nota en l'ambient. Aquí el
canvi petit te'l tornen en rands, la moneda del país veí: 1 dòlar = 10 rands. A
Zimbabwe es fa servir el dòlar americà.
No vaig tenir temps de passejar per la ciutat, ja que tenia tan sols una
hora de temps per menjar alguna cosa. Vaig anar a una pizzeria, per anar ràpid,
però just aquell dia hi havia una oferta de dos pizzes pel preu d’una. Això
havia atreta gran part de la població a aquell local. Vaig fer com ells, vaig
encarregar la pizza, em van donar un paperet amb un número i anaven cantant els
números quan estava llesta. Vaig seure en un racó amb unes senyores i observava
la gent. Hi havia alguns que donaven una propina i la seva pizza sortia abans
que les altres.
La gent era molt variada, em van mirar amb curiositat el primer
moment, però després asseguda al racó es van oblidar de mi; son molt amables i
agradables, la pega que tenia es que em costava entendre el seu anglès. La pizza estava molt bona, però no vaig tenir temps de menjar-la allà i vaig
haver de d’endur-me-la al cotxe.
