Gran Zimbabwe

Continuem una mica més cap al sud, per arribar a les portes de la Gran Zimbabwe. Abans de començar a preparar el viatge no sabia de la seva existència. No havia relacionat la pel·lícula de “les mines del rei Salomó” amb aquest lloc. Rider Haggar, un funcionari del govern colonial britànic, quan va veure la ciutat de Gran Zimbabwe va quedar impressionat i l’hi va servir d’inspiració per escriure la primera novel·la d’aventures que transcorre a l’Àfrica: les mines del rei salomó. La novel·la es va publicar en el 1885 i pel que he llegit va causar sensació a Londres.  

Vista des del museu.

Gran Zimbabwe està envoltada de misteri: qui la va construir i perquè es va abandonar? Sobre el que hi ha hagut més controvèrsia és sobre qui la va construir. 

Gran Zimbabwe i la civilització que representa es troba entre els rius Zambezi i Limpopo, a la zona de Zimbabwe que es troba propera a Botswana, Sud-Àfrica i Moçambic, i devia agafar una petita part d’aquest territoris també. Està a 1100 metres d’alçada, en una regió rica en ivori i or al·luvial.

A partir de les excavacions arqueològiques s’ha vist que la zona estava habitada en el 500 d. C. per grangers bantus, que es devien desplaçar cap a aquesta zona des de més al nord. S’han trobat proves de que entre els anys 500 i 900 duien un estil de vida de subsistència. A partir de l’any 900 van començar a establir contactes amb la costa est i va començar el comerç d’or i ivori amb els àrabs que estaven instal·lats allà.

Al voltant de l’any 1950 els avantpassats dels shona van arribar a la regió pujant pel riu Limpopo. Entre els anys 1000 i 1100 aquesta població que parlen el shona s’instal·la a viure a dalt de la muntanya. 

Gràcies al comerç d’or i ivori, es va crear un gran imperi amb la capital cultural a Mapungubwe (que es troba més al sud de Gran Zimbabwe, crec que està ja en territori de Sud-Àfrica). Això era al voltant de l’any 1100 i Gran Zimbabwe estava sota la seva influència. Ara be, en el 1270 la capital queda abandonada i pren el relleu Gran Zimbabwe, que passa a ser la capital de l’imperi Mutapa (o Monomotapa com l’anomenen els portuguesos). 

Parets del gran recinte.

Una possible explicació a l’abandonament de la ciutat de Mapungubwe és que Gran Zimbabwe anés adquirint importància ja que estava millor situada, ja que estava més propera a la costa i a l’or i en una zona millor per l’agricultura. El resultat és que als voltants de l’any 1270 Gran Zimbabwe era la ciutat més important.  

Des de l'interior del gran recinte
on es pot veure el gruix de les parets.

Controlava el comerç per l’oceà índic, de l’or, ivori, ferro..., des del port de Sofala. Les mercaderies es transportaven des de l’interior cap a aquest port on es carregava en vaixells que seguien la costa est africana. Al port de Kilwa i altres ports es taxaven les mercaderies i aprofitant els monsons es dirigien cap al sud de la península aràbiga, i segurament cap a India i Xina, on s’intercanviaven les mercaderies que duien per altres productes, com sedes, ceràmica.... Amb el següent monsó feien el viatge de tornada cap a Sofala.

Gran Zimbabwe era el centre d’una extensa xarxa comercial i el seu control sobre el comerç en la regió va durar uns 150 anys. Però Gran Zimbabwe també va ser abandonada, l’any 1450. En aquest cas es creu que com que la ciutat havia crescut molt no hi havia recursos suficient per alimentar a la població. Es parla de que va arribar a tenir uns 18000 habitants. La gent es va anar desplaçant cap a la ciutat de Khami, que es va convertir en la nova capital. Khami està prop de Bulawayo, més allunyat de la costa que Gran Zimbabwe.

Quan els portuguesos van arribar a la zona, al voltant de l’any 1500, la ciutat ja estava abandonada. Les excavacions han demostrat que anys més tard, entre el 1700 i el 1900 Gran Zimbabwe va ser ocupada de nou per població shona. Els documents que van deixar els portuguesos així com la tradició oral shona indiquen que la cultura d’aquest poble es va preservar fins a començaments del segle XlX. 

 

Actualment forma part del patrimoni de la UNESCO. Un dels motius és pel seu estil arquitectònic que és ben diferent de l’arquitectura africana i perque permet tenir informació de com vivien els shona a l’edat mitja. Zimbabwe, en shona vol dir casa de pedra. És la ciutat medieval més gran en l’Àfrica sub-sahariana. De les diferents ruïnes que queden en la regió de l’imperi Mutapa sembla ser que son les que estan millor conservades. Jo només vaig visitar aquestes.

 

Els misteris que envolten aquesta ciutat i aquest imperi Mutapa, venen de lluny. Quan els portuguesos van trobar la ciutat els hi va sorprendre una inscripció a l’entrada d’una de les cases, que estava escrita en un caràcters que ni ells ni els àrabs que les havien vist no coneixien. Però abans, en el segle VI es fa referència a l’exportació d’or del sud-est d’Àfrica i en els segles IX i X ja s’indica que l’or que surt del port àrab de Sofala prové de Gran Zimbabwe. Un escriptor iemenita de l’any 942 fa referència al secret que envolta el lloc d’extracció de l’or. 

Els viatges per l’oceà índic venen de molt lluny, segons Herodot, els fenicis van circumval·lar Àfrica en el ~600 a. C i els comerciants àrabs van arribar a Zanzibar en el 60 d. C. Aquests moviments comercials és el que ha donat peu a diferents teories sobre l’origen de la ciutat. De tot el que he llegit m’ha semblat entendre que hi havia dos grans teories: la ciutat la va construir la població negra o població d’origen fenici?  

Poc abans del 1800 l’imperi austríac va enviar una expedició a buscar or; la narració d’un dels que hi va anar indica que van trobar una ciutat important, anomenada Zimbabwe, que tenia or que extreien de mines, i que la tribu que treballava l’or eren els BaLemba. Uns cent anys més tard, una altra persona que visita la regió diu que les fortaleses que hi ha allà les havia construït els homes blancs que havien ocupat anteriorment la zona, i que s’anomenaven Abberlomba o Abberlemba. 

Alguns autors suggerien que els ancestres del antics Zimbabwesos eren originaris de Saba (Iemen). Es basaven en que aquesta era una població amb molts coneixements de mineria, tot i que no es coneixia on tenien les mines. Parlaven una llengua semítica i eren jueus en els segles V i VI; construïen embassaments i temples de pedra sense sostre (ex. Marib), amb moltes semblances amb les construccions de Gran Zimbabwe. He trobat un llibre de R. Gayre, del 1972 en que compara les construccions i objectes trobats aquí amb els d’altres llocs i per tant sembla que recolza la idea de que no eren pobles bantus els que ho van construir.   

En el segle XIX els anglesos visiten les ruïnes, i comencen a ser conegudes.  Theodore Bent, un arqueòleg i escriptor patrocinat per Cecil Rhodes, que havia estat en missions arqueològiques a Grècia i Àsia Menor, considera que la Gran Zimbabwe té el mateix estil de construcció que les construccions fenicis i es creia que la ciutat havia sigut construïda pels fenicis. Segons ell la ciutat no havia sigut construïda pels bantus, sinó que tenia un origen mediterrani. Però amb les primeres excavacions, en el 1905 es considera que la construcció va ser realitzada per poble africà vivint a la regió. En el 1929 hi ha una missió arqueològica formada totalment per dones i dirigida per la britànica Gertrude Caton-Thompson que confirma que la ciutat té origen africà.

En un article de D. L. McNaughton, crec que del 2012, planteja de nou la hipòtesi de l’origen semític dels constructors de la ciutat. Segons el que n’he tret d’aquest article, compara dues ètnies que viuen i/o vivien en la zona, els shona i els lemba. Sembla lògic pensar que eren els avantpassats dels shona, els habitants actuals de la regió. Ara be, els shona no utilitzen la pedra en les seves construccions, per això hi ha hagut científics que han proposat que eren els avantpassats dels lemba els que la van construir. Els lemba és un poble que té un cert origen semita, en barrejar-se amb els comerciants i aventurers que van arribar viatjant per la costa de l’est d’Àfrica, buscant or i altres productes per exportar. 

Es pot veure l'alçada de la persona en
comparació amb la del mur.

Segons la tradició oral lemba el seu avantpassat era un home blanc que venia per mar d’un país amb grans ciutats, per obtenir or. S’han fet anàlisis genètics per veure què hi ha de cert en això i s’ha trobat que ~ 50% dels lemba tenen origen semític. Les faccions de molts d’ells no son de tipus bantu, sinó que tenen nassos estrets i prominents. Els lemba reivindiquen que són els seus avantpassats els que van construir la ciutat. Ells construeixen en pedra, i circumciden als seus nens, i sembla que molts dels símbols fàl·lics que es troben en les ruïnes de Zimbabwe el representen circumcidat. 

Trobo curiós el gran debat sobre qui va construir la ciutat. Suposo que a l’època colonial, era difícil acceptar que els pobles de l’Àfrica sub-sahariana poguessin ser capaços de realitzar aquelles construccions, ja que era admetre un nivell cultural que no se’ls hi pressuposava. Siguin bantus o lembas els que la construïssin, és interessant de veure.

Durant les excavacions arqueològiques realitzades a la zona s’han trobat perles de vidre, fragments de porcellana xinesa i persa, or i monedes àrabs, que és el que permès veure que hi havia una important relació comercial amb l’exterior. Es poden veure al museu. També es va trobar una gran creu de granit que indica que hi havia hagut contactes amb els missioners.

Aquí es van trobar unes figuretes de divinitats, entre elles l’ocell de Zimbabwe, tallades en una pedra que crec que és similar al talc. La figura de l’ocell és el símbol del país i es troba representat en la bandera. Aquestes figures indiquen que era un lloc de culte i que segueix sent-ho. En el museu hi ha uns quants d’aquests ocells tallats en pedra, estan sobre un pal de la mateixa pedra, de aproximadament un metre d'alçada i l'ocell fa uns 20 o 30 cm. 

 Des del museu hi ha una bona vista sobre tota la zona, amb els tres espais diferenciats: el que s’anomena el gran recinte, la zona de dalt de la muntanya i la de la vall. És impressionat l’extensió que ocupa. 

El gran recinte és ovalat i té unes parets construïdes per apilament de pedres sense res que les mantingui unides. Són molt gruixudes, potser fan un metre d’amplada, suposo que per donar estabilitat, i son molt altes. És impressionant. Hi ha passadissos estrets, que sorprenen precisament per l’alçada de les parets. La porta d’entrada va ser reconstruïda entre 1914 i 1928 i sembla que malament, que van canviar lleugerament el traçat. Les pedres utilitzades son totes de la regió, granit.  

Vista del gran recinte des del palau reial.

Els murs s’han classificat com pertanyent a dos períodes: els del primer període tenen pedres de mides irregulars, mentre que els dels darrers cent anys les pedres son molt més regulars. Un fet sorprenent és que en cap paret s’han trobat angles, totes son arrodonides, tots els tancats son circulars o ovalats. No hi ha indicis de que tinguessin sostre.

 Aquest gran recinte oval té a l’interior una altra mur circular i una torre. Per que servia aquest recinte també és un tema de controvèrsia. Hi ha qui opina que era un centre ritual, però d’altres consideren que els rituals i llocs sagrats son els que estan dalt de la muntanya. 

Recinte dalt de la muntanya: palau reial. 

Aquí s’hi van trobar figuretes d’homes i dones, peces metàl·liques decorades, pedres de talc decorades amb línies espirals.... A l’Àfrica central i del sud la utilització de figuretes com les trobades aquí es fan servir en les escoles d’iniciació. Per això es creu que era un recinte dedicat a la iniciació prematrimonial. Això encaixa en que està proper a on vivien les dones, que serien les responsables d’aquesta educació. A més el recinte té dos entrades separades, per homes i dones, i zones on es donarien les llissons secretes, i potser en aquests ensenyaments es feien servir les figuretes. 

A la part baixa hi havia el dare, lloc de reunió de l’assemblea i l’equivalent a uns jutjats. Un espai obert, que es troba en el centre de l’assentament. Prop d’allà, crec que on hi ha els arbres d’aloe florits, que em van encantar, hi havia el recinte on vivia la primera esposa del rei, la wahozi. El rei tenia moltes dones, sembla ser que podia arribar a tenir-ne mil. Totes elles tenien els seus espais i el seu personal, i estaven sota el controlo de la primera dona. En aquesta zona s’hi ha trobat diversos objectes de procedencia llunyana, Pèrsia, Xina,... pel que se suposa que era la wahozi la que vivia aquí. 

El complex de sobre la muntanya, és sorprenent ja que des de baix tan sols veus uns blocs granítics. I quan puges te n’adones, que aprofitant el relleu de la muntanya i els seves roques hi ha tot un recinte, que era on vivia el rei. Son espectaculars les vistes des d’aquest punt. Es pot veure a la plana la reproducció d’un poblat shona i el gran recinte emmurallat. Prop d’aquí diuen que hi ha una cova que és on devien guardar-hi l’or. 

Hi ha dos camins per accedir-hi: l’antic camí i per escales, que és el nou camí. L’antic camí era l’única connexió entre el recinte del rei i la part baixa. Una mica més avall es on es trobaven les residencies de la reialesa. El rei tenia caràcter sagrat i no tenia gaire contacte amb el poble. Només alguns oficials feien de missatgers o d’enllaç entre la gent i el rei. Al palau de dalt de la muntanya on vivia hi havia diferents sales de reunió per rebre visitants. En algunes d’aquestes sales el rei quedava amagat i el visitant no el podia veure, reforçant així la idea del seu caràcter sagrat. 

La germana gran del rei també tenia un paper important. Es pensaque devia viure prop del recinte on vivia ell, i participava en els rituals dedicats als avantpassats. Actualment la part de darrera de les cases shona es destina a la realització dels rituals on els homes es comuniquen amb els avantpassats.

En la zona propera a on vivien el rei i la germana gran s’hi ha trobat 6 figures d’ocells, el que s’ha anomenat l’ocell de Zimbabwe. Pels shona els ocells son missatgers, especialment les àligues. Es creu que son missatgers dels avantpassats que porten missatges del Deu. Una hipòtesis és que els sis ocells representin els esperits de sis dels governants de més relleu o de sis avantpassats que haguessin sigut importants per la ciutat. Per això es creu que aquest espai era una zona sagrada. I per aquí a prop hi havia un forn i restes de mineral de ferro, però com que no sembla abundant es creu que la fosa del ferro i de l’or en aquest lloc era tan sols amb finalitats rituals.  

   

Algunes de les decoracions que es troben, tenen forma ròmbica, l’ordenació de les pedres dibuixant rombos, que representa el cocodril. Pels shona el cocodril és un símbol dels líders. I també en el sistema d’endevinació el cocodril es relaciona amb que pot descobrir les bruixes, ja que té accés als avantpassats en submergir-se en els pous profunds. Les reines quan estaven embarassades se sentien vulnerables davant la bruixeria. Els avantpassats podien transmetre qui era la bruixa a l’endeví, que utilitzava el llançament de daus en el ritual i sempre tenia gravada en una de les cares un cocodril. Es pensa que els ancestres de la primera dona tenien com a missió protegir a totes les reines i als seus fills dels mals esperits.  

L’objecte d’or més antic trobat en aquesta zona és del 1270. S’han trobat també restes del que devien ser els graners, i es creu que devia ser la primera dona la que els administrava, tenint cura dels que no es podien mantenir per ells mateixos, com son les vídues i els albins (això ho he trobat en el llibret que vaig comprar allà. No explica com és que un albí no podia treballar el camp, però en alguns països africans els albins son tabú, i els tenen amagats a casa).