Vam continuar fins al llac Mutirikve on ens vam aturar a dormir. Des de l’hotel hi ha vistes al llac, és bonic i al vespre hi fa fresca. L’hotel és peculiar, ja que son cases, amb uns quants dormitoris, cuina i bany. La casa on estem nosaltres té un gran finestral. Aquest estil d’allotjament el trobem en altres llocs del país. Sembla preparat per famílies; la cuina està equipada amb estris de cuina i de taula.
El llac Mutirikwe antigament s’anomenava llac Kyle. Té 90 Km2 i es va crear en el 1960, quan es va construir la presa en el riu Mutirikwe. L’objectiu de la construcció de la presa era poder subministrar aigua als camps de canya de sucre. El volum d’aigua fluctua molt, ja que depèn de les pluges i del consum que se’n fa pel rec. Sembla que hi va haver uns anys en que va disminuir molt el seu nivell.
En una noticia que llegeixo de l’any passat, es comenta que l’aigua del llac es va fer servir, a més de per irrigar els camps pel subministrament a la ciutat de Masvingo. Com que les pluges van ser escasses el volum d’aigua del pantà va quedar a un 15% de la seva capacitat. Això va disparar les alarmes ja que a part de que escassejava l’aigua, també perillava la vida de les especies aquàtiques. Es va començar a parlar de la utilització de l’aigua de forma sostenible i es van prendre mesures per evitar la utilització incontrolada de l’aigua pel rec.
Al matí vam continuar ruta cap a Bulawayo. Hi havia molts controls policials, peatges... El paisatge és àrid, amb arbres ressecs i matolls espinosos. En passejar pel país te n’adones de lo sorprenent que és el conjunt arquitectònic de Gran Zimbabwe. Al voltant trobes pobles de tova i un terreny àrid, per això costa imaginar la gran ciutat en plena efervescència, amb comerciants anant amunt i avall, gent, bullici...
Pel camí ens aturem en un poblat shona. Hi ha una dona sola amb els nets; ens explica que el seu marit està a l’hospital amb quatre de les criatures i ella s’ha quedat amb els altres. El més gran dels que estan allà té divuit anys. La senyora no em sembla molt vella, però fa de mal dir, ja que em resulta difícil calcular l’edat que tenen. Tot i que no ens entenem de paraula, és encantadora.
El poble és molt senzill. La cuina dels shona es troba en una habitació, tancada, en canvi els ndebele tenen una cuina d’estiu i una d’hivern. La cuina d’estiu no té sostre i tan sols està delimitada per un mur baix. Les teulades de les cases shona son llises mentre que les dels ndebele son escalonades. Aproximadament un 80% de la població del país és de l’ètnia shona i entre el 20% restant hi ha els ndebeles.
Els shona son els descendents d’un grup bantu que es va instal·lar a la regió i que com ja he dit abans, podrien haver fundat la ciutat de pedra. Son agricultors, però amb la colonització, no van poder competir amb la tecnologia i els terrenys més grans dels colons, i els petits camperols van acabar arruïnant-se. Van haver d’anar a treballar a les mines o a les granges dels blancs. L’art dels shona és molt especial, està molt focalitzat a l’escultura en pedra. Potser els hi ve de l’època de la Gran Zimbabwe. La seva religió té tres pilars: creuen en un ser superior, en forces malèfiques i tenen culte als avantpassats. En la tradició shona el matrimoni era un contracte entre dos famílies i el pare del noi pagava la dot a la família de la noia, que consistia majoritàriament en ramat, que criaven amb aquesta finalitat. Però tot això ha anat canviant.
 |
| Casa d'estil shona |
Els ndebele són també d’origen bantu, però d’un grup que vivia a Sud-àfrica. Els enfrontaments entre el seu rei, Lobengula i el rei zulu Chaka va fer que en el 1830 fugissin cap a Zimbabwe. Van tenir molts enfrontaments tant amb els zulus com amb els blancs, però van saber mantenir la seva cultura i tradicions. Son agricultors i ramaders. A l’igual que els shona van haver d’anar a treballar a les mines, o a les granges dels blancs, o anar a treballar a Sud-àfrica.
Pel que sembla, quan van arribar els europeus, els shona i ndebeles convivien sense masses conflictes, tot i que en algunes zones els ndebeles dominaven als shona. Ara be en el segle XIX van arribar els colons blancs, per explotar els recursos de la zona.
 |
| Poblat shona. |
En el segle XX hi havia una societat amb una estructura similar a la de Sud-àfrica, amb separació de races. El 1960 el govern britànic volia disminuir les separacions i intentava igualar a negres i blancs, però els blancs de la que llavors era Rhodesia s’hi van negar. L’any 1965 va ser quan Ian Smith va declarar la independència de Gran Bretanya i va lluitar per preservar els privilegis dels blancs. Això va provocar la resposta de shones i ndebeles, que van crear moviments de resistència armats i que va acabar amb la independència del país en el 1980, amb un govern de majoria negra. I llavors van sorgir les rivalitats entre els dos grups ètnics i va esclatar una guerra civil, en la que van morir més de 10,000 ndebeles. Es va acabar quan l’any 1988 arriben a l’acord de compartir el govern.
