Creuem el parc de Huwange fins arribar a Sinematella. El paisatge és molt
àrid i els elefants son els reis; miris on miris, acaba apareixent un o més
elefants. Majestuosos, tranquils i parsimoniosos, menjant dels arbustos, que
potser ells han deixat ja a aquesta alçada. Per allà on passen la vegetació
queda molt minvada.
Trobem alguns micos, un ramat de nyus... Tot respira calma,
se’ls pot veure pastant aquí i allà, tranquil·lament, no se sent res, només el
sons esporàdics d’uns i altres. I a la que hi ha aigua els animals s’hi apropen
a beure i banyar-se. Els moviments a vegades son cautelosos, atents davant
qualsevol amenaça. I no n’hi ha per menys! En un dels bassals m’ha sorprès
veure els cocodrils sortint de l’aigua, quan jo no havia vist ni que hi eren, i
estirar-se a la vora de l’aigua a prendre el sol.
Un elefant se'ns ha creuat pel camí, s’ha posat davant del cotxe caminant lentament; de tant en tant es girava a mirar si seguíem allà. Anàvem dos vehicles i s’ha quedat enmig dels dos, i no semblava que l’hi agradés. Ha sortit fora de la pista i anava gairebé al costat nostre, però tampoc l’hi convencia, va creuar altra cop la pista. Em va semblar que estava una mica nerviós, que volia que ens allunyéssim d`ell. Finalment va separar-se una mica i es va posar a cagar i pixar en abundància. Va ser impressionat! Diuen que pixen uns 10 litres de cop.
Vam dinar en un recinte especial per fer-hi el picnic, a dins del parc. Hi
ha una tanca feta amb troncs decorada amb alguns cranis d’elefant i d’altres
especies, així com banys i ossos diversos. La protecció sembla més dissuasòria
que defensiva.
Hi ha dos nois joves que viuen allà, en una caseta d’obra. Hi ha
també lavabos. Ens van explicar que el dia abans havia entrat un lleó.
M’imagino que deu ser dur estar a la nit allà, els dos sols, sentint els
animals, a fora. 
Vam menjar però estàvem una mica alerta per si decidia entrar
algun animal.
Continuem el recorregut i en trobem els hipopòtams. Els observem molta
estona des de un dels miradors elevats. Alguns estan espatarrats a la vora de l’aigua,
uns altres, deuen ser joves, juguen i s’empenyen, fins que un d’ells cau (o es
tira) a l’aigua. Des d’on soc no arribo a veure-ho be. Poc a poc van entrant a
l’aigua. Quan estan nedant gairebé no se’ls veu, dos puntets, que son les
orelles minúscules que tenen. Un d'ells té una cria, que ens expliquen que té
un mes. 
Els hipopòtams no impedeixen que els micos es rentin la cara o que els
elefants s’apropin a beure i refrescar-se. En canvi altres animals petits
s’esperen que els elefants surtin, i els impales van a beure on estaven els
elefants ja que així saben que no hi ha cocodrils. Son curiosos els rituals que
tenen i les relacions entre ells. 
Vam veure també algunes girafes, facoquers, sping bocks, kudus... els
elefants petits m’encanten, van sempre flanquejats pels grans, protegits.
Mentre era pel país em vaig llegir el llibre “la balada de los elefantes” de
Joan Brady. Com ja indica el títol va d’elefants. Em va agradar llegir-lo estan
allà, ja que posa veu i sentiments a aquells animals que trobava per tot arreu.
Vam arribar a mitja tarda, abans de la posta de sol, al campament de
Sinamatella. Com en altres llocs, son casetes amb cuina i bany i dues
habitacions. La d’aquest campament tenia un gran menjador amb uns bons
finestrals. El bany, també com en altres llocs té banyera, però no dutxa. O
sigui que teníem que agafar un pot de la cuina per poder “dutxar-nos” dins d
ela banyera. Era una mica laboriós ja que el pot no era gaire gran, i costava
fer la barreja d’aigües per aconseguir la temperatura adequada...
El campament està una mica elevat i es té una bona vista sobre la plana, on
es poden veure, molt llunyans, els diferents bassals on van a beure els
animals, les acàcies disseminades aquí i allà...
Vam sopar a fora a la llum de les espelmes i les llanternes frontals. A mig
sopar va passar el guarda a saludar-nos i avisar-nos que rondava per allà, que
no ens espantéssim. Anava amb un kalashnikov penjat a l’espatlla i ens va
explicar que la nit anterior havia passat un lleó per la recepció del
campament. Feia una mica d’impressió, perquè estava tot fosc al nostre voltant,
tan sols teníem els nostres llums.
I quan ja estàvem de sobretaula vam sentir un
crit de lleó, llunyà, però no per això menys impactant. En un moment ens vam
aixecar tots i vam marxar a les nostres casetes.
Una estona abans, jo havia rentat roba i l’havia estes a fora perquè s’assequés
i me la van fer treure, ja que hi ha micos i diuen que se l’enduen. Poc després
els vaig veure, i al matí també estaven rondant per allà.
Penso que al vida d’aquests guardes és dura, sol o gairebé i sempre amb
estat d’alerat per si ve alguna bèstia... Deu ser inquietant a part de que m’imagino
que és una vida molt solitària.
Al llevar-nos al matí vam descobrir petjades d’un elefant i d’una lleona
amb la seva cria, al mateix campament. No sé què hagués sentit si en mirar a
través del vidre hagués trobat un dels dos animals. Suposo que una gran
impressió.
