Continuem ruta cap al nord-oest, cap a les cascades Victòria. El primer
tram és de pista però després ja és asfalt.
Passem per unes importants mines de carbó. A diferencia de molts llocs
d'Àfrica on es fa servir carbó vegetal, aquí el que s’utilitza és carbó
mineral. En els darrers anys han anat proliferant les mines prop del parc
nacional Hwange. En el 2011 els ecologistes alertaven del risc que això
comporta per la vida al parc, ja que en haver-hi carretera i molt més moviment
de gent, és més fàcil que hi hagi caçadors furtius. Per les carreteres,
especialment en aquesta regió, es veu
gent, asseguda a la vora, que es dediquen a vendre sacs de carbó.
El “gran arbre” de Victoria, és un gran baobab, que tothom qui va a veure
les cascades s’atura per fotografiar-lo. Està al costat de la carretera. Sembla
ser que comparant fotografies al llarg del segle passat no s’hi observen canvis
significatius. Té uns 17 metres de diàmetres, i segons els ritme de creixement
dels baobabs, fa pensar que tingui al menys 1500 0 2000 anys. Però com que les
fotografies antigues indiquen que probablement els darrers cent anys ja no
creixia, potser és encara més antic. 
Com que està prop de les cascades, en el
passat era un lloc d’acampada habitual dels viatgers europeus, en l’època
pre-colonial. En un mapa de les cascades de l’any 1870 ja hi apareix aquest
baobab. Ara està envoltat d’una tanca de protecció, però no l’hi treu
majestuositat. De totes formes, no el trobo més espectacular que altres que he
vist en altres llocs. El que m’agrada és imaginar la zona fa uns cent anys,
quan els europeus anaven d’acampada al costat del baobab. 
En la zona on es troben les cascades victòria s’hi han trobat objectes de
pedra de l’homínid Homo Habilis, que devia viure aquí fa uns 2 milions d’anys.
També s’hi ha trobat eines de fa uns 50 mil anys, a l’edat de pedra.
El que he trobat sobre com es van formar les cascades
Victòria: en el període juràssic, o sigui fa uns 150 o 200 milions d’anys, va
haver-hi activitat volcànica que va dipositar sobre bona part del sud d’Africà
una capa de basalt. Després quan la lava es va refredar i va solidificar, va
començar a esquerdar-se. Llavors les esquerdes es van omplir d’argiles i altres
materials, que en ser mes tous van anar-se erosionant ajudat pel pas del riu, i
va aparèixer la primera cascada.
Al
llarg d’uns 2000 anys el riu Zambezi va anar-se obrint pas a traves de set
gorges i la cascada va retrocedir uns 8 Km. Sembla ser que la historia
geològica de les cascades es pot veure en la part baixa de la gorja en les
parets de basalt.
En el 1901 es plantejaven la possibilitat de construir
una central hidroelèctrica i s’hi va començar a instal·lar gent. La població va
augmentar quan el tren provinent de Bulawayo tenia parada aquí i més quan en el
1905 es va obrir el pont que connecta Zimbabwe amb l’actual Zambia. És un pont
d’acer des del que actualment es dediquen a fer “puenting”. La alçada des del
pont al fons on passa el riu és impressionant.
Tenen 1,7 Km d’ampla i una alçada, de la caiguda d’aigua
de 108 metres, i segons llegeixo cauen un milió de litres per segon! Costa
imaginar aquesta quantitat caient de cop, ja que tot i que és molt ampla, si es
calcula surt que per cada centímetre de cascada en un segon hi passen més de 5
litres d’aigua.
A l’agost no és la millor època per veure-la en tot el
seu esplendor, ja que és època seca i cau molta menys aigua, però així i tot,
hi ha parts en les que és espectacular. A més, el fet de portar menys aigua
permet apropar-se més i veure el terreny, la caiguda impressionant, aquests
cent metres d’alçada que aboquen l’aigua en una gorja estreta, que et sembla
que tens Zàmbia a tocar. 
Diuen que David Livingstone és un dels pocs exploradors
europeus que encara és admirat o respectat pels africans. Era un missioner que
va arribar a l’actual Botswana en el
1841 i va començar a viatjar per convertir a la població. Va ser el primer
europeu a visitar el nord del desert del kalahari. Viatjava per l’interior
d’Àfrica amb l’objectiu d’establir noves missions, obrir rutes comercials i
també lluitant per l’abolició de l’esclavatge i el comerç d’esclaus.
La seva
descoberta més important va ser quan va trobar les cascades en el 1855, quan
baixava amb barca pel riu Zambeze. Les va anomenar cascades Victòria en honor
de la reina que duia aquest nom. Els locals les anomenen Mosi-oa-Tunya, que es
tradueix com “el fum que trona”. El significat del nom local trobo que l’hi va molt
be ja que la fumera que fa l’aigua precipitant-se cap avall és impressionant i
el soroll que fa és eixordador. M’imagino que en l’època de pluges o a la
primavera, no es deu arribar a veure el fons i tan sols deus veure la fumera
sortint per l’escletxa del terreny. També deu ser impressionat de veure.
Les cascades van ser declarades patrimoni de la Unesco en
el 1989. E El riu Zambeze llisca per un altiplà suau per caure bruscament fins
al fons de la gorja. L’aigua polvoritzada que es forma en la caiguda pot
aixecar-se entre 400 i 800 metres, depenent del volum d’aigua que porta el riu.
Victoria o Vic, com l’anomenen per aquí, no és massa gran però sí molt turístic.
Ens allotgem al rest Camp, que és molt gran, amb lodges i espai per acampada.
Està al complet, tant les casetes com el lloc d’acampada. Un cop més és una
construcció amb dos habitacions i cuina i bany compartit, i com ja he comentat,
no s’estila gaire lo de la dutxa o sigui que s’ha de fer servir un pot de la
cuina per tirar-se l’aigua per sobre tot estan dins de la banyera.
Hem anat al parc a visitar les cascades. L’entrada val 30 dòlars. És
espectacular. Hi ha un sender que va resseguint el front de la cascada, i tens
al teu davant la caiguda d’aigua. Tot al llarg del recorregut hi ha miradors, i
com que pots apropar-te fins a la vora, hi ha molts esquitxos. S’ha d’anar amb
cura amb les càmeres. Hi ha molta gent visitant el parc, bastants son orientals.
Degut a la dispersió de gotes d’aigua en alguns punts es pot veure l'arc de
Sant Martí. 
Fa molta calor i humitat; aquí hi ha un microclima tropical degut a
la calor i a l’aigua constant que va mullant el terreny i la vegetació, que és
exuberant. Junt amb els turistes que ens afanyem a fer fotografies ronden per
allà uns quants facoquers. En un punt del recorregut es pot veure la gent del
cantó Zambià que s’estan banyant en el riu abans de la caiguda de l’aigua.
Hagués estat be poder fer fotografies de la cascada amb posta de sol, però
jo no vaig trobar cap punt des del que es veies be i sense mullar la càmera. Per
tot arreu la vegetació tapava el sol.
De tornada al poble ja era fosc; ens van avisar que havíem de vigilar,
especialment a la nit, amb els elefants, ja que ronden tranquil·lament i te’ls
pots trobar per la carretera. De dia també
te’ls pots trobar, però és més fàcil veure’ls i que no et donin un ensurt.
Com ja he comentat, hi ha molt turisme, de tots colors i de tota mena, des
del motxiller fins al d’hotel de luxe. Tot el poble gira al voltant del turisme,
o al menys, la zona que jo vaig veure. Agencies per fer activitats diverses,
que sempre son cares, i a les que has de sumar el preu de l’entrada al parc.
En
tornar a Barcelona vaig llegir que volen construir-hi un Disneyland. Suposo que
atraurà encara més turisme i per això me n’alegro d’haver-hi anat ara. No és
que sigui un poblet tranquil i tradicional, sinó que ja hi ha alguns grans hotels,
un casino i un centre comercial. Contrastos. Arribar aquí a Victòria és com si
fos un altre mon.
Una de les activitats que es pot fer per allà és sobrevolar les cascades
amb helicòpter. Tot i que és molt car, vaig apuntar-m’hi. Aquí facis el que
facis et surt car. Vam anar a primera hora cap a l’heliport. El vol és molt
interessant, es veu molt be la cascada i els voltants, si et toca finestreta. Fan
tota una parafernàlia increïble.
Primer et pesen, després no tenen en compte
per res el pes, i la distribució és segons qui arriba abans a pujar. Et fan
fotografies, mentre camines cap a l’helicòpter, mentre puges a dalt... després
t’ho ofereixen per comprar. Et fan una explicació del circuit i el que es veu,
però et parlen del vol llarg i del curt, quan nosaltres fèiem el curt o sigui
que just et passeges per sobre la zona de la cascada. 
És un vol de 12 minuts i
entre el vol i l’entrada al parc et surt gairebé per 150 dòlars. Hi ha molta
oferta, moltes companyies, però els preus similars. L’helicòpter en el que vaig
anar era de 4 places: una la plaça de copilot i tres al darrera. Per tant dels
de darrera el que l’hi toca enmig té moltíssim menys visibilitat, ja que a més
té una barra al davant. I acabes pagant igual si vas al mig que si vas a
finestra o davant. El vol em va agradar però el preu el trobo excessiu, ja que
cada minut de vol costa més de 10 dòlars.
Després vaig estar passejant pel poble, hi havia molt turisme però pel que
em deien els de les botigues d’artesania no venien gaire. Eren una mica pesats,
i jo ho trobava tot una mica car. Vaig trobar una llibreria petita, on vaig
passar una bona estona mirant llibres i al final en vaig comprar dos: un sobre
Gran Zimbabwe i l’altre d’història de la zona del llac Kariba. Com passa en
aquests llocs, estaven una mica polsosos i no sembla que en venguis gaires. Em
van descomptar 5 dòlars pel fet de comprar-ne dos. 
Vaig estar també una estona en un dels hotels de luxe, tenia uns jardins
fantàstics, des d’on es veia el fum de la cascada, i uns salons antics
impressionants. No hi ha massa cosa a fer per aquí. O sigui que a la tarda vaig
apuntar-me també al creuer que fan pel riu Zambeze per veure la posta de sol.
Has d’estar a l’embarcador a les 4 de la tarda. Hi ha un minibus de la
companyia que passa a recollir als clients pels hotels. Quan vam pujar-hi hi
havia un grup de d’homes del país que anaven bastant alegres.
En el vaixell ens van posar als blancs al pis de dalt i als locals al de
baix. A la riba, un grup de danses locals promociona el seu CD.
El recorregut és per la part del riu d'abans de la cascada, és agradable.
Hi ha barra lliure de begudes i porten un plat amb 4 tapes. Alguns dels homes
que hi ha al pis de sota van amb el la jaqueta salvavides posada, suposo que
per precaució ja que n’hi ha que han begut molt, els crits i rialles van pujant
de to amb el pas del temps. Jo prenc vi, que és sud-africà i és molt bo.
La posta de sol molt bonica i el passeig agradable. Aquesta excursió és de
lo més baratet que proposen; valia 50 dòlars incloent l'entrada al parc.
Qualsevol activitat que facis té aquesta taxa de 12 dòlars. El recorregut dura una
mica més de 2 hores i en algun tram hem vist els algun elefant bevent a la vora de l'aigua. 
Amb això acaba la visita a Victòria. M’han agradat les cascades i el passeig
pel riu amb la barca, però no és dels llocs en els que m’hagi sentit còmode; tot
gira massa al voltant de les activitats de pagament. Potser és que no he sabut
trobar el racó de poble adequat. És interessant de veure, però no és dels llocs que en aquests moments pensi que m'agradaria tornar-hi. Ja està vist. 