Lefkara
Ens vam aturar a donar una volta pel poble de Lefkara, que es troba a l’interior, al sud de les muntanyes Troodos, a uns 500 m d’alçada. El seu nom prové del grec “lefka ori”, que vol dir turons blancs, i és que el terreny és de pedra calcària. Expliquen que l’any 1481 Leonardo da Vinci va passar per aquest poble i va comprar una tela per posar a l’altar de la catedral de Milà. I és que en aquest poble es dediquen als brodats i també a les decoracions amb filigranes de plata. És un poble molt agradable, amb cases de pedra, algunes amb les portes i finestres pintades en blau. Gairebé no hi ha ningú pels carrers i des de les botigues ens criden animant-nos a entrar a veure les seves teles i l’artesania. 
L’any 1192, els templaris, que en aquell moment eren els propietaris de la illa, la venen a Guy de Lusignan i així comença la dinastia de reis Lusignan. Guy de Lusignan va animar a les famílies cristianes que havien perdut les seves propietats a Jerusalem, a que s’instal·lessin a Xipre. L’últim rei Lusignan es va casar amb una veneciana, Caterina Cornaro, que va regnar després de la mort del seu marit. Va ser la última reina de Xipre ja que, sembla que sota pressió, va cedir la illa als Venecians, que van governar-la entre 1489 i 1571 quan els otomans s’apoderen de Xipre.
Durant el període Lusignan i també durant l’època veneciana, les senyores venien a fer estades al poble de Lefkara. Sembla que el bon clima és el que feia que vinguessin aquí a recuperar la salut i llavors aprofitaven a reunir-se i mentre xerraven es dedicaven a brodar. Aquest costum es va anar desenvolupant i van arribar a exportar els seus brodats. Aquesta habilitat per la costura i els brodats es va conservar durant anys, ara be, amb la segona guerra mundial, les exportacions es van acabar, la gent abandonava el poble per manca de recursos i va anar-se empobrint. No va ser fins que va començar el turisme que Lefkara ha pogut reviscolar-se. Aquí i allà es troben botigues, on la gent, en general gent gran, t’ensenyen la seva obra.
Tant les peces de roba com les de plata tenen al darrera moltes hores de feina, i suposo que a l’estiu hi va més gent i poden arribar a vendre la seva producció. El que em van cridar més l’atenció eren uns paraigües que tenien en diferents mides; no se m’hagués acudit tenir un paraigües com objecte de decoració.
Molts dels edificis del poble son de l’època dels Lusignan i dels venecians, s’han restaurat i els han convertit en hotels, restaurants i alguns bars. Suposo que és la forma de poder-los preservar.
Choirokoitia
No massa lluny de Lefkara hi ha el jaciment de Choirkoitia. Uns 9 mil anys abans de Crist, va arribar a Xipre gent del continent, que van introduir noves plantes i especies animals. Amb el temps aquesta gent va perdre el contacte amb la seva terra d’origen, i en viure sense contacte amb altres cultures, va sorgir una civilització única. 
El jaciment de Choirkoitia és un exemple d’aquests assentaments que van tenir el seu moment àlgid a mitjans del 7è mil·lenni a. C. Va ser descobert en el 1934 i des de l’any 1998 forma part del patrimoni de la UNESCO.
Aquest poble es va construir en un meandre del riu Maroni, protegit i mig enfilat en un turó. El primer que van construir va ser el mur protector i després es va anar ampliant el poble.
A la plana s’han reconstruït algunes cases per poder veure com son: rodones, amb el sostre pla; utilitzaven pedra blanca, que trobaven pel voltant, fosques que treien del riu i totxanes de fang assecades al sol.
Pel que s’ha trobat aquesta població tenien un sistema de vida molt sofisticat, per l’època. Tenien construccions que eren per us privat i altres per us col·lectiu del poble.
Com ja he comentat el poble tenia un mut protector, que es va anar construint en diferents períodes, i que tenia una finalitat defensiva. La part més antiga, en alguns trams conserva l’alçada original, que era d’uns 4 metres. Més tard, es va construir una nova muralla de pedra, de 2,5 m. de gruix, i amb un perímetre molt més gran, ja que el poble havia crescut. La part que es conserva fa 2 o 3 metres d’alçada. Per entrar al poble, des de la muralla fins a les cases, calia pujar unes escales. 
A l’interior de la muralla hi vivia la gent però no s’han trobat indicis de que hi guardessin els animals. Per tant els tenien a l’exterior, les cabres, ovelles i porcs. També cultivaven cereals i alguns llegums. Completaven la seva dieta amb la caça i la fruita dels arbres del voltant pistatxos, figues, olives i prunes.
Les cases circulars s’agrupaven creant una mena de placeta central, on s’hi han trobat els estris per moldre el gra. Les construccions tenien finestres que permetien l’entrada de llum i la ventilació.
Els morts s’enterraven sota del terra de la casa; a vegades s’enterraven amb algun dels seus objectes. S’ha trobat també que els hi posaven una pedra al pit, però no se sap quina finalitat tenia. La família seguia vivint a la casa, o sigui que es mantenia el contacte entre els morts i els vius.
