A uns 2 Km de Curium es troba Apol·lo Hilates (també ho he trobat escrit com Ylatis o Hylates). Era un dels principals centres religiosos de Xipre; aquí s’adorava a Apol·lo com a Hylates, deu dels boscos.
La seva ubicació també és molt bona amb vista sobre el mar i en el plànol que hi ha es pot veure la gran extensió que tenia aquest santuari, que posa de manifest la seva importància.
És un exemple de desenvolupament dels santuaris des de l’edat del bronze fins al final del període de paganisme. Hi havia construccions de tres períodes diferents: El santuari arcaic, del segle VII a. C., el santuari ptolomeic del segle II a. C i el santuari romà del segle I d. C.
El que es veu actualment és el del segle I, o sigui el del període romà. A part del temple d’Apol·lo hi havia en el recinte altres edificis i espais, com la palestra, el pòrtic, els banys,... Ara be el santuari va quedar molt malmès pel terratrèmol de l’any 365. Actualment hi ha zones restaurades.
En cada període es reconstruïa sobre el temple anterior, o s’ampliava, es feia servir l’estil arquitectònic del monet, però es preservaven algunes coses del temple anterior. El que havia començat sent un temple de planta rectangular va anar-se ampliant, amb nous edificis i espais.
Hi havia allotjaments pels visitants i algun edifici on deixaven les ofrenes que portaven. Les excavacions arqueològiques han permès trobar bona part d’aquestes ofrenes, que formaven el que s’anomena el tresor del santuari.
El culte a Apol·lo va durar fins al segle IV d. C quan l’emperador Teodosi el va prohibir per imposar el cristianisme com al religió de l’imperi romà.
Hi havia la palestra, que inicialment era un espai dedicat a la lluita, però que després van convertir-se en espais educatius, per impartir-hi conferencies o lloc de reunió i debats. Com que inicialment era un lloc per exhibicions de lluita, al costat hi havia la zona de banys pels atletes. Més enllà hi havia l’estadi, que tenia cabuda per uns 6000 espectadors.
Diuen que hi ha alguna columna amb capitell d’estil nabateu, però jo no vaig saber distingir-ho. És agradable passejar per allà, i el contrast entre aquelles construccions amb tants anys d’antiguitat i la tecnologia del present.
Seguint per la costa s’arriba al que es coneix com Petra Tou Romiou o roca d'Afrodita, la deessa grega de l’amor, la bellesa i la fertilitat (Venus pels romans).
L’indret és molt bonic, una costa de roca blanca, que amb la llum de la tarda agafa uns colors molt bonics. I no massa lluny de la costa, dues roques on diu la llegenda que va emergir Afrodita.
Segons la llegenda, Afrodita va emergir de l’aigua entre l’escuma en aquest lloc, i diuen que les onades en xocar contra les roques a vegades formen una columna d’escuma que té forma humana.
El mite del naixement d’Afrodita (o de Venus) es troba en una de les pintures de Boticelli, i també en un mural de Pompeia.
