Xipre és la illa del mediterrani més oriental; té forma allargada i es troba sota la costa turca i per sota, a més distancia té Egipte. Pel seu cantó més estret es troba davant de la costa de Síria i no queden massa lluny el Líban i Israel. La seva situació geogràfica a les portes d’orient és el que ha convertit a aquesta illa en un territori cobejat per tothom, al llarg de la historia. Encara ara el país pateix la ocupació de la regió nord del seu territori per part de Turquia i la seva capital està dividida. Un conflicte que ja fa 40 anys que dura i que encara no s’ha pogut resoldre i no sembla que tingui una solució fàcil.
Vaig volar cap a Làrnaca amb la aegean airlines, fent una breu escala a Atenes. Aquesta companyia tan sols té mostradors per deixar equipatges, t’has de treure la tarja d’embarcament abans, per internet o a les màquines que hi ha a l’aeroport.
Al vol cap a Atenes la majoria dels passatgers eren grecs, o això em va semblar, i en vol cap a Làrnaca predominaven les famílies, que vaig suposar que eren xipriotes que anaven a passar l’any nou amb la resta de familiars.
Làrnaca és una ciutat costera, situada al sud est de la illa. L'hotel estava molt cèntric, proper a l'església de Sant Llàtzer, i proper al passeig marítim. Com que vam arribar de vespre, la primera impressió va ser molt agradable ja que es veia l’església de Sant Llàtzer il·luminada i quedava molt bonica. Pels carrers hi havia força gent i les terrasses dels bars estaven plenes.
Prop de l’església se sentia música i vaig anar cap allà. Era en un centre cultural que hi ha just darrera, on estaven fent un concert. Només vaig treure el cap, la sala estava molt plena, hi havia fins i tot gent de peu. Els que cantaven i tocaven eren unes deu o quinze persones. Sonava molt be.
Era diumenge i suposo que per això l’ambient era molt familiar. En els carrerons hi ha forces bars de copes, plens de joves, però on hi havia més bullici era al passeig marítim, el passeig de les palmeres o Finikoudes. Bars i restaurants un darrera l’altre, amb terrasses protegides i amb estufes per no passar fred. La temperatura era molt agradable, més suau que la que teníem a Barcelona quan vaig marxar. Hi ha gent que passeja a la vora de la platja, i a l’època de banys obren els xiringuitos que hi ha i ho omplen de tumbones que ara tenien apilades en un racó.
Vaig sopar en una de les terrasses i vaig prendre un gyros de pollastre. Em van portar dos entrepans plens a desbordar de bocins de pollastre cuits a la brasa, ensiam, cogombre, salsa de iogurt... Eren gegants! I valien poc menys de cinc euros. El cogombre era el meu problema, ja que no m’agrada gens i el posen per tot arreu. Per acompanyar-ho vaig demanar vi, que em va costar 3,5 euros; em va sorprendre una mica la relació de preus, ja que Xipre té vins. A la taula del costat hi havia tres homes barbuts, que menjaven el mateix que jo, però no tenien res per beure. Em va xocar, com podien arribar a endrapar tot allò sense gens de líquid. Una mica més enllà una família que en aquell moment em va semblar turcoxipriota, però que ara, després de passejar pel país ja no sabria dir-ho. Hi ha molta diversitat de fisonomies, d’estils de vestir... molta barreja. Dels diferents restaurants que vaig veure em va sorprendre una mica trobar-ne uns quants de sushi, i també, ja no sé si era aquí o en algun altre lloc, forces creperies. A tocar del fort hi ha un restaurant àrab, en el que em va semblar que hi havia una celebració ja que hi arribaven molts homes i joves, tots ben vestits, es saludaven efusivament, i anaven passant cap a l’interior.
La primera impressió que em va fer la ciutat va ser de tranquil·litat, de gent alegre, amable i que parla molt fort.
Abans de sortir de Barcelona havia vist la noticia d’un altre avió desaparegut; em va fer una certa impressió, ja que en unes hores jo agafava l’avió. Però ja vaig arribar a Xipre, la illa desconeguda, dividida. El llibre que vaig llegir mentre anava cap allà va ser “ Viajar a Chipre” de Marta Rivera de la Cruz, que em va donar una mica d’informació sobre l'ocupació turca del nord de la illa, que va tenir lloc l’any 1974.
Al llarg del viatge he anat completant informació, i m’he anat fent una idea de lo terrible que va ser. Moltes famílies van haver de fugir sense temps per agafar res, es van trobar sense feina, sense res més que el que duien posat. La gent del sud els va acollir a casa seva, els xipriotes que estaven vivint a l'estranger van enviar diners per ajudar, es van haver de construir escoles, hospitals, un nou aeroport, hotels.... La zona mes poblada era la regió del nord, que és la que van ocupar els turcs. Ara en aquesta zona hi ha molts turcs i part de turcoxipriotes; pel que sembla una part dels turcoxipriotes vivint a la zona ocupada voldrien la reunificació ja que consideren que hi ha massa ingerència de Turquia i a més així podrien formar part de la comunitat europea.
A part d’aquests fets relativament recents, Xipre és una illa petita però molt rica en historia. Habitada des del neolític i terra de pas, d’invasions i colonitzacions, ha anat incorporant en la seva arquitectura i cultura coses de tots els que han passat per aquí.
Abans de sortir de Làrnaca vam visitar l’església de Sant Llàtzer (Agios Lazaros), que com ja he dit, està a tocar de l’hotel. L’església data del segle IX i com el seu nom indica està dedicada a Sant Llàtzer, al que Jesús va fer ressuscitar. Després d’aquest fet, va marxar de Betània amb barca i va arribar a Kition, que és el nom de l’antiga població que hi havia aquí. El van ordenar bisbe i va seguir exercint com a tal durant trenta anys, fins que va morir per segon cop, i va ser enterrat aquí en una tomba amagada. La tomba es va descobrir l’any 890 i hi havia una inscripció que confirmava que eren les seves restes. L’emperador bizantí Lleó VI va enviar les seves despulles cap a Constantinobla i en el lloc on es va trobar la seva tomba es va construir l’església. Més tard, en el 1204 les seves restes es van enviar a Marsella. Ara a l’església, en una cripta subterrània hi ha unes tombes, una d’elles la que té la inscripció de Sant Llàtzer amic de Crist, però no sé si les seves restes estan aquí o no. 
A mi el que em cridava més l’atenció de l’església era el campanar, tot i que és d’època posterior. L’església originaria era d’estil bizantí, però ha anat incorporant altres elements, segons qui l’ha utilitzat. Durant el període otomà va ser reconvertida en mesquita i és quan la seva torre va desaparèixer; quan els catòlics van fer fora als ortodoxes, els benedictins van convertir l’església en un monestir, després ha tornat a mans de l’església ortodoxa. Al costat de l’església hi ha uns porxos en que hi havia les habitacions quan era un monestir. Ara algunes d’aquestes habitacions son botigues d’icones. L’interior té un iconostasi impressionant, que contrasta amb la paret de pedra.
Sortint de Làrnaca es passa a la vora de l’aqüeducte de Kamares, que és del segle XVIII. Conserva 75 dels seus arcs i es veu molt llarg, però no em va impressionar massa, ja que em va semblar baixet. Clar que el vaig veure des del cotxe i potser enganya, però no fa la mateixa impressió que el de Segòvia.