Els dies de vacances s’acaben i retorno cap a Làrnaca. És curiós que després de recórrer la illa la ciutat em sembla diferent, sense que sàpiga dir ben be perquè. Suposo que influeix el fet de que ja em resulta familiar i m’oriento més fàcilment, i que m’he anat fent al tarannà de la gent de per aquí. Tenia un dia i mig per passejar i perdre’m per la ciutat, temps de sobre per veure tot el que hi ha, inclosos alguns museus, però va ser una mica decebedor ja que la majoria de coses estaven tancades.
Vaig començar anant a la Fundació arqueològica Pierides. Aquí vaig tenir sort, estava oberta i no massa lluny de l’hotel. Pierides en el 1839, per tal de protegir les restes arqueològiques de la zona dels lladres i saquejadors de tombes, va crear aquest museu. La col·lecció la van anar ampliant al llarg dels anys els seus descendents. L’edifici és de l’any 1825 i era la casa de la família. És petit però tenen peces molt boniques, que recorden les que es veuen al museu de Nicòsia. A més, hi ha alguns plats i bols de ceràmica que trobo sorprenents ja que recorden dissenys moderns. 
En sortir del museu vaig agafar el bus per anar cap al llac salat. Fa un bon recorregut per la part alta de la ciutat, es passa fins i tot per l’aeroport i al final arribes al llac. Aquest llac acumula aigua de la pluja i a l’estiu diuen que queda gairebé sec. Ara sí que tenia aigua i hi havia un bon grup de flamencs, encara que estaven una mica allunyats de la vora.
He llegit que les descobertes arqueològiques indiquen que on ara hi ha el llac a l’edat del bronze hi havia un port comercial. Aquest llac està gairebé a tocar del mar, i suposo que el perfil de costa ha anat canviant al llarg dels segles. El poble que hi havia va quedar abandonat en el 1050 a. C. i segons sembla va ser a posteriori que es va convertir en el llac salat. Durant segles s’ha extret sal del llac per exportar.
Hi ha un camí que circumval·la el llac; està ben acondicionat i en alguns trams és agradable ja que passa allunyat de la carretera però en altres trossos és una vorera al costat de la carretera, pel que el sorll dels cotxes trenca l’encant. A la primavera deu ser molt bonic i agradable; ara no estava malament, però se’m va fer una mica monòton. Des d’on ens havia deixat el bus fins a la pista que porta fins a la tekke hi ha una bona caminada.
La Hala Sultan Tekke és un centre de culte musulmà. Tekke vol dir convent i probablement hi havia hagut un convent aquí. És un dels seus llocs sagrats ja que segons diuen aquí va caure de la mula la tia de Mahoma (en un altre lloc llegeixo que era la seva dida) i va morir. Va ser enterrada aquí i es va anar ampliant el recinte, que primer devia tenir tan sols una mesquita. Ara es veuen diferents construccions, la tomba, un mausoleu, la mesquita.... És bonica de veure i el lloc té molt encant. De totes formes no m’hi vaig entretenir gaire ja que havia vist que just al davant hi ha una parada de bus, que passa cada dues hores i faltava poc temps perque passés. O sigui que si volia estalviar-me la caminada de tornada i la pluja, ja que estava punt de descarregar un bon xàfec, em convenia agafar aquell bus. 
De retorn a Làrnaca vaig anar cap al fort seguint la platja i just al seu darrera hi ha la Gran mesquita. Aquest edifici era inicialment una església, construïda en el segle XVI, però quan Xipre va ser ocupada pels turcs van convertir-la en mesquita. Després de la invasió del nord de la illa, tot i que molts musulmans van marxar de la ciutat, la mesquita es va conservar i segueix havent-hi culte. L’edifici actual correspon a la restauració que es va fer en el segle XIX. Hi ha un petit cementiri al jardí del davant i l’edifici té dues plantes, a la planta baixa és on entren els homes i les dones pugen a la part de dalt. Hi ha un munt de sabates a la porta i les dones m’animen a que entri, però em va fer molta mandra descalçar-me, ja que plou i anava xopa de roba i de peus. O sigui que tan sols vaig donar una ullada des de la porta. 
Seguint per la platja, més enllà del fort hi ha uns quants restaurants on es menja molt be i és una zona que està plena de gavines i algun que altre local les alimenta, amb el que no tenen por de la gent.
Diumenge al matí a primera hora la ciutat tenia un aire tranquil, circulava poca gent, tant sols es veia algú que anava o venia de comprar el pa i els que dormen al carrer es llevaven i buscaven un racó solejat on passar l’estona. La ciutat està engalanada per les festes nadalenques i de cap d’any; trobi una plaça plena de cafès amb terrassa, en la que hi ha un gran arbre, i la plaça té com una mena de tendal de llums, que a la nit fa molt bonic.
Vaig anar cap a Kition; ja sabia que estaria tancat però volia veure l’emplaçament on havia estat l’antiga ciutat: Pensava que des de fora es veuria alguna cosa, però no és així, no es veu res.
Antigament on ara hi ha Làrnaca hi havia un assentament anomenat Kition, que es va fundar en el segle XIV a. C. i va ser un port important gràcies a les exportacions de coure.
Tot i que no vaig poder veure res, el fet de que aquestes ruïnes estiguin una mica lluny del centre em va permetre veure altres barris de la ciutat, menys transitats pels turistes i vaig trobar alguna que altra església. Una d’elles va ser l’església ortodoxa chrysopolitissa. La vaig trobar molt bonica. En aquell moment estaven dient missa i estava plena; a fora hi havia forces homes fumant i nens, esperant que acabés la cerimònia religiosa. És una església del segle XIX que està construïda sobre una anterior,de la que em sembla que ha agafat el nom, que vol dir “torre daurada”. 
El museu d’història natural en principi estava obert en diumenge, però no va ser així. El següent intent per veure un museu va ser en el paleontològic, tampoc vaig tenir sort, ja que estava en obres. O sigui que una mica cansada de deambular sense poder visitar res vaig tornar cap al port i al passeig marítim, allà sí que hi ha animació.
Els cafès i bars estan plens de gent. Em dóna la sensació de que a totes hores hi ha gent menjant i bevent. Els plats aquí són molt abundants, de fet amb un sol plat n’hi ha prou per un bon àpat. Un dia vaig demanar calamarsets i n’hi havia uns 18 o 20. Em va costar d’acabar-me’ls. Un altre cop vaig prendre unes boletes de formatge arrebossades que estaven molt bones i de les que també n’hi havia un munt.
Hi ha un monument que recorda als armenis que van arribar aquí fugint del genocidi al seu país, en el 1915. Segons el rètol que hi ha representa l’agraïment del poble armeni al poble xipriota per la seva acollida i ajuda quan van desembarcar a les seves terres. A més vol recordar a les víctimes del genocidi.
Una altra escultura que es troba a l’altre extrem del passeig marítim és un gran lleó en marbre, donat per Venècia per celebrar l’agermanament entre les dues ciutats.
La visita del fort no m’atreia especialment però no hi havia gran cosa més a veure i això si que estava obert, o sigui que vaig aprofitar. Es troba al final del passeig marítim anomenant Foinikoudes.
El fort es va construir probablement durant el regnat de Jaume I de Xipre (~1385) per protegir el port, ja que era el port més important de la illa després de la caiguda de Famagusta en mans genoveses. Per les restes arqueològiques que s’han trobat es creu que aquest primer fort devia ser més gran que l’actual.
Hi ha referències de viatgers de l’any 1625 que parlen del fort i un abat del segle XVIII que vivia a Làrnaca va deixar constància que el fort que hi havia a la ciutat havia sigut construït pels otomans, i que, tot i que estava força destruït, encara hi havia un destacament de soldats que es dedicaven a rebre amb salves d’artilleria als vaixells de guerra cristians que s’apropaven.
Durant el període colonial britànic hi havia la presó i en una de les sales s’hi feien les execucions. En el pati central hi ha els canons alguns d’ells son de l’època medieval. Per altra banda, en un altre racó hi ha unes làpides o esteles de tombes que provenen d’esglésies de Lefkosia i que son del segle XIV.
La vista de la badia des de la part alta del fort és bonica i el dia és agradable, ara be estic sola deambulant per allà, no abunden els visitants! Hi ha també un petit museu amb peces interessants que recorden les altres que ja havia vist. Un cop més trobo les ceràmiques esmaltades, que em recorden pintures de Picasso.
La catacumba de Phaneromeni la veig indicada als mapes però em costa una mica de trobar, ja que està entre edificis moderns, al costat d’una església de començaments del segle XX. La catacumba és del segle VIII i està tallada a la roca. No tenia massa clar si s’hi podia baixar però en aquell moments arribaven dues dones i em van animar a seguir-les. Amb la pluja del dia abans les escales de pedra estaven relliscoses i tot el terra xop d’aigua. A l’interior una sala amb una tomba i dos icones. Llegeixo que aquí probablement hi havia hagut anteriorment una tomba fenícia. Les dones que van baixar amb mi van fer una petita pregària davant la tomba i van tornar a pujar. Sembla ser que la gent hi ve per demanar ajuda al sant quan te problemes de salut. Les dones m’indiquen que entri a l’església que hi ha adherida a la tomba i elles mateixes m’obren una porta lateral de vidre. No és massa gran i està plena d’icones, algunes modernes però d’altres em semblen força antigues.
L’església de Sant Llàtzer no està oberta tot el dia sinó que obren una estona abans de les misses. Quan obren les portes hi ha un bon enrenou, per una banda els turistes que entrem una mica impacients per veure el seu ric iconostasi, per altra banda algunes persones que s’ocupen de netejar i organitzar les coses per la cerimònia.
M’estic una mitja hora llarga asseguda en una de les cadires observant. Tenia ganes de veure la cerimònia religiosa, però em vaig cansar d’esperar. Mentre era allà van entrar uns etíops, un home amb la túnica blanca llarga i dues monges que l’acompanyaven. És curiós perquè aquesta església té cadires que ocupen gairebé tot l’espai, cosa que no és habitual en les esglésies ortodoxes.
La ciutat aquell diumenge em semblava diferent, s’havien renovat els turistes; hi havia forces japonesos, un gran grup de dones indies amb els seus saris de colors vius, unes dones filipines, homes asiàtics que no sé si viuen aquí o estan de turisme. I jo passo les darreres hores abans de marxar asseguda al passeig, com fan tots ells, veient passar la gent.
