Anem cap a Famagusta, que es troba a la costa una mica més al sud que Salamis i també està en la zona ocupada per Turquia.
Va ser fundada per Ptolomeu II d’Egipte l’any 285 a. C.; els grecs coneixien aquesta ciutat amb el nom d’Ammochostos, i també se la va conèixer com Arsinoë. Inicialment en aquest lloc hi havia un poble de pescadors que poc a poc va anar creixent, sobretot amb la gent que arribava de Salamis, que s’anava fent inhabitable pels sediments acumulats a la seva badia i pels atacs dels sarraïns.
L’any 1300 aquesta ciutat era un dels principals mercats del mediterrani oriental, punt de trobada de mercaders i de representants de les diferents ordres religioses cristianes. Era l’època de les creuades i en el regnat dels Lusignan van fortificar la ciutat, especialment per protegir el port.
Quan Sant Joan d’Acre a Palestina va caure en mans dels musulmans molts dels seus habitants es van refugiar a Famagusta. Entre el 1300 i el 1400 va ser l’època daurada de la ciutat. És un bon exemple d’arquitectura medieval del mediterrani oriental.
Una part de la historia de la ciutat es coneix gracies a les narracions que en van fer els visitants i mercaders que hi van passar al llarg del temps.
Trobo un retall de text en el que s’explica que Joan Benet, un comerciant català, va visitar Famagusta l’any 1343 per comprar diverses coses que vendria després a Barcelona. En els seus llibres de comptes hi ha la llista del que va comprar: pebre, canyella i flor de canyella, gingebre de Sri Lanka i de la Meca, laca, encens, bòrax amb finalitat medicinal, clau, sucre, cotó i Myrobalan, un fruit que té propietats astringents i antioxidants, utilitzada en medicina (segons he llegit actualment es fa servir en medicina ayurveda i medicina tradicional tibetana).
En el segle XIV els genovesos ocupen la ciutat i comença la seva decadència; 117 anys més tard passa a mans dels venecians i en el 1489 Famagusta es converteix en la capital i la seu del govern, i va ser-ho al llarg dels 82 anys en que la illa estava sota control venecià.
La ciutat medieval estava fortificada i en el període Lusignan es van modificar les muralles fent-les més altes i més primes. Més tard els venecians les tornen a modificar per adaptar-les a l’artilleria. A l’igual que va passar en altres ciutats de la illa, l’ús de la pólvora i els canons van fer remodelar el sistema de defensa de la ciutat. Les torres del període medieval es substitueixen per torres rodones i al llarg de la ciutadella es creen obertures per fer-ho sortir els canons.
Es conserven dos de les portes originals. Prop d’una de les portes de la muralla hi ha un lleó, que diuen que si l’hi poses la ma a la boca et dona bona sort. Els britànics van obrir-hi dues portes més; una d’elles és la porta Canbulat. Aquest nom és el d’un dels bastions i ret homenatge a un comandant de l’exèrcit otomà que es va enfrontar als venecians. En el lloc on el van enterrar hi va créixer una figuera i es va convertir en lloc de peregrinació.
L’any 1570 la ciutat va ser assetjada pels otomans; el setge dura un any (o potser deu mesos segons on ho llegeixis) i en el 1571 tota la illa cau en poder dels turcs otomans que governen fins al 1878. M’impressiona imaginar la situació de la ciutat tancada durant un any, sense possibilitat de contacte exterior, i m’imagino que els recursos devien anar minvant.... És molt de temps un any!
L’any del setge turc la ciutat estava habitada especialment per grecs ortodoxes. Amb els otomans es construeix el mercat, els banys i una escola de teologia. Va canviar l’arquitectura de la ciutat, les cases es feien d’una sola planta. El port va anar en decadència i no va recuperar importància fins l’arribada dels britànics. A l’interior de les muralles hi vivien essencialment els turcs i en els barris exteriors els grecs; aquests barris exteriors es van desenvolupar molt en aquest període.
Llegeixo que la ciutat es va convertir en camp de concentració dels jueus supervivents de l’holocaust que volien instal·lar-se a Palestina.
Entre la independència i la segona ocupació turca la ciutat (en el 1974) va prosperar molt i era un important centre turístic. Tenia més del 50% dels allotjaments de la illa i un 80% de les mercaderies passaven pel seu port. Tenia poca població i molta industria. O sigui que era un centre amb molts recursos i riquesa.
En el 1964, a l’igual per tota la illa, els conflictes entre les dues comunitats grega i turca arriba al punt àlgid. A Famagusta els turcs es blinden en la ciutat antiga i els grecs es queden als barris de l’exterior de les muralles.
Quan deu anys més tard hi va haver la invasió turca del nord de la illa, la població grega va fugir en veure que arribaven els tancs. Ara aquests barris abandonats es coneixen com la ciutat fantasma de Famagusta. Els seus habitants van fugir deixant-ho tot enrere, just amb el que portaven posat; pensaven que en pocs dies tornaria la calma i podrien retornar a casa seva. Han passat 40 anys! Els edificis buits, abandonats, denoten el pas del temps. Les barricades i les reixes impedeixen en part la visió, no t’hi pots apropar a fer fotografies. En aquell barri hi havia un museu arqueològic, no se sap que ha passat amb les antiguitats que contenia. És un barri fantasma, amb carrers buits, cases amb els rètols mig penjant, cortines mig despenjades, hotels i botigues buits... Els turcs no han volgut ocupar-lo i prefereixen deixar-lo com estava en el moment en que els seus habitants van fugir. 
Passem amb el cotxe, es veu poca cosa, però m’impacta el silenci, el buit, la patina de pols, les cortines, els rètols mig penjant, algun vehicle, una mica antic ja, el temps aturat, la ciutat morta. M’encongeix el cor pensar que un dia marxes, deixes casa teva per uns moments i ja no hi tornes, tot queda com ho vas deixar, potser els plats bruts, el llit per fer....han passat 40 anys i no sembla que hi puguin tornar en un futur massa recent. La gent madura d’aquella època ja no hi és, potser un dia un jove podrà tornar a la que era la casa dels seus pares o els seus avis, i es trobarà amb el moment de la partida conservat en el temps...
Passejo per la ciutat antiga, la que està dins la muralla; impressiona la que havia sigut la catedral de sant Nicolàs i que ara és la mesquita Lala Mustafa Pasha. La seva construcció es va iniciar l’any 1298. És d’estil gòtic i del mateix estil que les catedrals franceses; diuen que recorda la catedral de Reims. Les dos torres van quedar danyades en els bombardejos per part dels otomans; va ser llavors quan la van convertir en mesquita i l’hi van afegir un minaret. Van tallar el cap a totes les figures o els van tapar, ja que no poden representar la figura humana.
En aquesta catedral eren coronats els reis de la dinastia Lusignan com a reis de Jerusalem. És impressionant, ja que vista de fora es reconeix perfectament l’estructura de catedral mentre que a l’interior veus totes les característiques pròpies d’una mesquita. Des de l’exterior és tant majestuosa que el minaret em passa gairebé desapercebut.
El centre està molt arreglat amb botigues, bars i restaurants, i tan sols sobten els esquelets de les antigues esglésies i altres edificis monumentals. Ara son gairebé ruïnes, descuidats, alguns de difícil accés... Hi ha les restes de l’església de sant Francesc, i els banys del Pasha Jafar, del 1605, o les d’un palau venecià del 1550, que tenia material de construcció provinent de Salamis, com son algunes columnes.
He llegit que hi ha un cementiri musulmà on hi ha enterrats els turco xipriotes que van morir en la neteja ètnica duta a terme en el 1963, per la guerrilla pro grega, eoka.
Des de la muralla es veu el port comercial i alguns altres barris que en no ser tant turístics no estan en tan bon estat. I com ja he comentat, el que impressiona son les restes arquitectòniques del passat, que es retallen contra el cel.
