Arribem a la vall de Viñales, a la província de Pinar del Rio, o sigui que seguim a la part occidental de la illa. Aquesta vall es troba a la serralada dels òrgans que es caracteritza per unes formacions càrstiques anomenades mogotes. Els mogotes són turons de diferents alçades, entre els 25 i els 300 metres, amb la part de dalt arrodonida; sovint es troben aïllats entre ells i les seves parets son força verticals i estan coberts de vegetació. El tipus de vegetació varia segons a quina zona del mogote es troba: a dalt, a les parets, la base o a les coves que presenten.
El terreny és calcari i l’aigua dels rius subterranis l’ha erosionat donant les formes als mogotes i també creant coves en el seu interior. En aquesta zona hi ha les coves més grans de l’illa. Algunes de les roques que hi ha per aquí són de les més antigues del país, del període juràssic.
La vista de la serralada i els seus mogotes és impressionant, tot i la boira que hi ha. Em sobta el verd que s’estén per tot arreu, la vegetació, els turons aïllats, la grandiositat... em recorda una mica un paisatge que vaig veure a Filipines, el que anomenen els turons de xocolata. Tot i que en la serralada dels òrgans la vegetació em sembla més exuberant. Llegeixo que precisament aquesta regió antigament rebia el nom de Nova Filipines.
Aquest terreny és molt fèrtil i es poden veure parcel·les cultivades entre els turons. Hi ha diversos assentaments de camperols i actualment el cultiu predominant és el tabac.
El nom de Viñales ve dels primers espanyols que es van assentar aquí, que eren canaris i com que trobaven a faltar el vi, van plantar vinyes. Ara be, les vinyes no van arrelar i van haver de canviar els plans de cultiu. Es van passar al tabac i al cafè.
Per la carretera abans d’arribar a Viñales, ja es van veient els assecadors de tabac. Són construccions que s’assemblen una mica a les dels camperols, però es diferencien be per la teulada. Els assecadors no tenen parets, sinó que la teulada s’allarga fins al terra, o sigui que queda com una piràmide.
Aquesta vall és patrimoni de la humanitat ja que ha preservat, al llarg dels segles, el mètode d’agricultura tradicional, l’estil tradicional de teixir, l’arquitectura i la música.
Experiments recents han posat en evidència que els mètodes mecànics disminueixen la qualitat del tabac, i això explica que segueixin fent servir els mètodes tradicionals.
L’arribada del tabac a Cuba es situa entre el 2000 o 3000 a. C. provinent d’Amèrica del sud. Els aborígens cubans, majoritàriament taïns, ja el cultivaven i consumien i era una part important en els seus rituals i celebracions. Es diu que quan Colon va arribar aquí ja n’hi van oferir.
Poc a poc els espanyols es van anar aficionant a aquesta planta i el cultiu es va incrementar significativament. Crec que inicialment eren camperols blancs els que treballaven en les vegas o camps de tabac, però que en augmentar la demanda van utilitzar esclaus que es portaven d’Àfrica. I a més demanda més necessitat d’esclaus.
L’expansió del cultiu de tabac va portar a la fundació del poble de Viñales, en el 1875, en la carretera que uneix Pinar del Rio, que era la capital de la província, i Puerto Esperanza, que era sortida al mar.
Cuba va ser el primer país d’Amèrica llatina en tenir tren, encara que fos un tram curt i un dels primers del mon. L’any 1837 tenia els 27 primers quilòmetres de línia fèrria, dels ferrocarrils de l’oest. Espanya va ser desè país en tenir ferrocarril, va ser el 1848 amb la línia Barcelona-Mataró. Ara be, la construcció del tren que unia l’Havana amb Pinar del Rio va dur molta feina, pel tipus de terreny, i no va ser fins al 1894 que el tren va arribar a aquesta ciutat. 
Actualment a la vall de Viñales hi viuen unes 8000 persones que es dediquen principalment al cultiu de tabac. Les cases són senzilles, s’anomenen bohíos i estan construïdes amb materials naturals, fusta, canya i palla. La primera menció que hi ha d’aquestes cases és de l’any 1506.
Fem una excursió per veure les plantacions i com viu la gent per aquí. El primer que crida l’atenció és un arbre que té el tronc ple de punxes; és curiós veure uns cons d’un centímetre de llarg sobresortint del tronc immens d’aquest arbre.
El sentit de l’humor dels cubans és un tant peculiar, a vegades em costa entendre’ls. Van explicar algun acudit sobre aquest arbre, crec que l’hi diuen l’arbre de la sogre.
La caminada és molt interessant, ja que ens van explicant coses sobre les plantes i animals que trobem.
La palmera reial té moltes utilitats. La fusta del tronc, en la construcció de cases i de barques, les fulles per les teulades de les cases camperoles i també per fabricar cistelles, i la yagua per embolicar el tabac, i abans també en la construcció dels bohios. El seu fruit, el palmiche, és rodó, d’uns 12 cm de diàmetre, té color vermell ataronjat i penja en grans rams; serveix per alimentar els porcs. El cabdell quan és tendre, és el margalló (crec que és així com es diu el palmito).
La caminada no és massa llarga però fa molta calor i humitat. El tema del tabac és molt interessant. Les fulles s’han d’anar arrencant de la planta progressivament, ja que no totes les fulles reben el mateix sol. I pel tabac hi ha molts factors que son crucials pel seu perfum, com és la temperatura, l’aigua, el sòl...
En els assecadors hi ha les fulles penjades per assecar. Hi ha diverses barres on es col·loquen les fulles. Les que es pengen a les barres que estan més baixes, són les de menor qualitat. S’ha d’estar molt pendent del temps que fa, ja que segons les condicions climatològiques s’han d’ajuntar els feixos o separar-los perquè mantinguin les condicions de temperatura i humitat. El procés d’assecat dura 50 dies i van canviant les fulles de lloc, des de baix cap a dalt, fins que queden seques i s’ha degradat tota la clorofil·la.
Després es porten a la casa de fermentació, on es posen formant pilons de mig metre d’alçada i es deixen així uns 30 dies. S’ha de vigilar que la temperatura no superi els 35 ºC. Una altra etapa és treure la veta central de la fulla. No sé ben be totes les etapes, però em vaig quedar amb la idea de que el cultiu del tabac és molt laboriós.
Els inspectors del govern controlen la qualitat del tabac i compren als camperols el 90% de les collites; el preu que els hi paguen depèn de la qualitat que consideren que te. La gent no pot comprar les llavors a qualsevol lloc, les han de comprar al govern; diuen que així s’asseguren de que no tenen bitxos.
El 10% de la producció de tabac que els hi queda és per consum familiar, no per vendre-ho per lliure. A més del tabac tenen horts que els hi serveixen per l’alimentació familiar.
En la casa que visitem, l’home ens ensenya el procés d’elaboració dels puros quan les fulles ja estan a punt. El tabac de l’interior és diferent al de les fulles que emboliquen, i crec que també la qualitat del puro depèn de quin es fa servir en cada part.
És una casa senzilla i hi ha un parell d’estris de cuina que em criden l’atenció. Un és el sistema de filtrat o colat del cafè, amb una bossa de roba, i l’altre és el sistema de filtrat de l’aigua a la pedra. Hi ha un moble, que s’anomena tinajero, que té, a la part de dalt, una pedra o recipient en pedra porosa i a baix una gerra. S’omple d’aigua la pedra de filtrar i l’aigua va degotant lentament a la gerra que hi ha a sota.
La dona ens ofereix plàtans, que són petits i molt gustosos. Quan l’hi preguntem quan val ens diu que deixem la voluntat. Parlo una mica amb ella, m’explica que tenen just per viure, però no es queixa, em deia que al menys tenen la sanitat i l’ensenyament gratuït. Només ha sortit un cop d’aquí, per anar a veure a la seva filla que estava hospitalitzada a l’Havana. Em deia que no hi ha bones comunicacions i que es car, que només va poder anar-hi un dia a veure-la.
Abans de tornar cap a Viñales vam aturar-nos a la cafeteria la complaciente, on ens van preparar uns sucs molt bons. Allí vaig veure la primera jutia, un rosegador que fa un parell de pams de llarg, de color marró.
Viñales està plena de gent ja que és cap de setmana. Anem a l’hotel, al rancho san Vicente, a dinar. Provo el plat que en diuen ropa vieja; és una mena d’estofat molt bo.
Després de dinar anem a veure la cova del indio. Les muntanyes d’aquesta regió està plena de coves que s’han utilitzat ja des de l’antiguitat. S’hi ha trobat fòssils d’ammonites i d’altres espècies i pintures rupestres. Els cimarrons, els esclaus fugitius es van amagar en aquestes coves i també els mambisos durant la guerra de la independència les van fer servir d’amagatall. Anys més tard, en el 1962, el Che va tenir la seva comandància en una d’aquestes coves.
De les coves que hi ha aquí la de Santo Tomás és la més important i és la que volíem visitar, però diuen que està massa inundada i que l’accés es fa difícil, i que no es pot arribar fins a les pintures rupestres.
L’any 1954 comencen les investigacions espeleològiques però els camperols de la zona ja coneixen algunes de les coves, al menys en la part d’entrada. En una d’aquestes coves, que anomenaven el saló, hi celebraven balls i festes de forma ocasional. Altres coves les coneixien perquè hi anaven a recollir guano de ratpenat per fertilitzar els camps de tabac. Quan escassejava l’aigua utilitzaven les dels pous que hi havia a les coves.
La caverna de Santo Tomás és el sistema de coves més gran de la illa; té uns 46 Km i consta de 7 pisos de coves càrstiques. Té moltes estalactites, fòssils del pleistocè, les coves i galeries creades pels rius subterranis. I pintures antigues.
Nosaltres visitem la cova de l’indi; es fa una part del recorregut a peu i l’altra en barca. Només deixen visitar 1 km. En arribar al llac on s’agafa la barca impressiona l’alçada i la grandària de la cova. Es poden veure estalactites i estalagmites, però diuen que el més important és el que no es pot visitar: les pintures rupestres, les restes d’enterraments i també s’hi ha trobat objectes de les cultures precolombines. El riu que flueix per l’interior d’aquesta cova és el San Vicente.
Se surt de la cova amb barca. Quan ja som fora ens trobem amb una família celebrant els 15 anys de la seva filla. Van tots molt elegants i estan fent fotografies a la noia a la vora i a dins del riu, fent mil i una postures.
La festa dels 15 anys és molt important a Cuba. La família estalvia per poder fer una gran festa, ja que és el pas de nena a dona, és quan ja pot buscar marit i tenir fills.
