Després d’estar a la festa del Nowruz passejar per la ciutat d’Ashgabat era un contrast brutal. Tot el caliu i color del país es trobava en aquella explanada i en canvi els carrers de la ciutat tenen un aire massa fred pel meu gust.
Vam visitar (des de fora) els monuments soviètics de l’època de leninista. Es pot fotografiar el monument i el mural però no apuntar amb la càmera cap al costat, que és on hi ha el local de l’agència de seguretat nacional.
A l’hotel hi havia un mapa emmarcat del país, que permet fer-se una idea d’on es troben els nuclis habitats i les antigues ciutats històriques i el gran buit que hi ha al centre del país.
Després vam anar a la mesquita turca “Ertugrul Gazi Mosque”, o mesquita Azadi, ja que es troba en aquest carrer. Diuen que és una de les més boniques de Turkmenistan. Va ser construïda en el 1998, en estil turc, i recorda una mica la mesquita blava d’Istanbul. És molt gran, hi caben uns 5000 fidels. Està construïda en marbre, com molts dels edificis de la ciutat. És un espai molt agradable. A l’interior, en el centre, hi ha una construcció (en marbre també) on s’enfila l’imam per predicar. Diuen que barreja l’estil islàmic i bizantí. 
Després vam anar al parc Yiham o parc de la inspiració. És una avinguda enjardinada amb un canal d’aigua i fonts en la part central i a banda i banda escultures de poetes i escriptors famosos turcmans. Diuen que representa la unitat espiritual de la nació, indestructible, la connexió entre generacions i períodes. Per això en la construcció del parc s’han combinat estils i tendències diverses. 
Hi ha 40 escultures fetes per 30 escultors del país, incloent artistes joves. Hi ha representades diferents personalitats, amb algun objecte que els representa. Hi ha personalitats de diferents períodes, algun és del segle IX.
A un extrem del parc hi havia un escenari amb una actuació. Música i danses i molta gent mirant. Tot forma part de la festa del Nowruz. Realment durant les festes la ciutat està en plena ebullició.
Em va resultar curiós observar el públic. Estaven més o menys separats homes i dones. Estaven allà, per l’espectacle, però en realitat estaven xerrant entre ells, passant l’estona, de tertúlia.... 
Davant de l’hotel, també hi havia un altre escenari i vaig veure el mateix, les dones al davant, i els homes a darrera, sense seguir l’espectacle, entretinguts amb els mòbils. 
Després vam arribar-nos a la torre de la neutralitat i vam poder veure el canvi de guàrdia. Els soldats amb els seus uniformes foscos destaquen sobre la pedra blanca. 
Ashgabat és una ciutat impressionant, la majoria nova del tot, de marbre, blanc. En uns sis anys han destruït barris de cases senzilles per construir la ciutat blanca. Als propietaris de les cases els hi canviaven la que tiraven per una altra, en un altre barri, totalment equipada; però això que sembla beneficiós a la gent gran els hi ha representat un trasbals, ja que els han tret del seu barri per enviar-los a un altre que ells no han escollit. Han hagut d’adaptar-se a nous veïns, altres botigues... els han allunyat del seu entorn habitual. 
Quan t’oferien la nova casa podies dir que no t’agradava aquella un cop, o màxim dos, després tenies que acceptar la que et donaven a canvi. Encara es veuen alguns barris de cases baixes, suposo que d’època soviètica, però més modestos, menys amplis els carrers. Suposo que desapareixerà en pocs anys.