Durant anys m’he resistit a anar a Iran pel tema del mocador. Em molesta molt portar el cap tapat. Sé que és un país interessant i tothom em deia que m’agradaria, però lo de portar mocador al cap em frenava i sempre trobava algun altre destí prou atractiu en el que no hi hagués aquesta imposició. Però un bon dia vaig llegir un article sobre les illes del sud d’Iran que va despertar la meva curiositat. Vaig buscar una mica d’informació i les imatges que vaig veure em van captivar. Poder visitar les illes de Qeshm i Ormuz compensava l’esforç de tapar-se el cap. A més, en ser un ambient rural, m’imaginava que el tema de la vestimenta seria més relaxat.
Així que aquest és un viatge a un Iran una mica diferent. Vaig estar a Teheran, després a les illes de Qeshm i Ormuz i acabant a Shiraz amb la visita obligada a Persèpolis. Era finals de desembre.
Per arribar a Teheran vam anar via Istanbul. Era un vol compartit entre tres companyies, i així i tot, no anava ple. Suposo que els atemptats recents han fet caure el turisme. Viatjar amb indumentària apta per Iran em va resultar un tant incòmode. De fet, fer l’equipatge ja em va costar; des d’aquí era difícil saber si les camises i jerseis eren prou llargs, prou “decents” per ells. El que en feia ràbia era no poder vestir com jo volia. No entenc massa la seva obsessió per que no s’ensenyin els cabells ni es maquin les formes. És sorprenent que mig país controli com vesteix l’altre mig. Que no hagin pogut canviar les coses.
Per sort, el mocador te l’has de posar just abans de baixar de l’avió. O sigui que durant els vols i les escales no cal. La roba llarga, no se’m va acudir posar-me-la també a l’últim moment abans de baixar.
El vol fins a Istanbul no va presentar problemes, però el de Teheran si. El vol estava previst a les 21,30 h. Vam embarcar i quan ja érem a l’avió, i hi portàvem una estona, van avisar que es cancel·lava el vol degut al mal temps a Teheran. Així que vam tornar a la terminal, i amb un cert caos, vam aconseguir una tarja d’embarcament pel vol de les 4 de la matinada. Teníem dret a anar a menjar un tros de pizza o una hamburguesa i un refresc.
Havíem arribat a les sis de la tarda a Istanbul; les hores passaven lentament, fins i tot vaig trobar algun conegut per allà! Tot i que es un aeroport molt gran, la porta des d’on estava previst que sortís el nou vol estava atapeït de gent. Hi havia algun altra vol cancel·lat. En la nova tarja d’embarcament tenia un seient a la fila 52!
El vol va acabar sortint a les 6 del matí, unes vuit hores més tard del previst. Van ajuntar la gent de al menys dos vols. Era un Boeing 777, molt alt i llarg; al seu costat els altres aparells es veien minúsculs. Com ja he dit, tenia més de 50 fileres, i una capacitat per unes 400 persones.
Vam arribar a Teheran a les 9,30 h del matí. Abans de que s’obrin les portes les dones iranianes comencen la seva transformació i les estrangeres les imitem. Al meu costat havia viatjat una parella que vivia a Alemanya; la noia era molt agradable, tot i que la comunicació era limitada, ja que ella sabia poc anglès, i jo no sé ni alemany ni farsi. Quan ens vam haver de tapar, em va fer un gest de disculpa pel fet de que estiguéssim obligades a tapar-nos.
Jo portava un mocador de cotó, però elles es tapaven amb fulards de llana. Això em va sorprendre, ja que pel carrer està molt be, doncs fa fred al desembre, però en els locals la calefacció és forta i per moltes ganes que tinguis de destapar-te no ho pots fer.
