Al vespre teníem un vol des de Teheran cap a la illa de Qeshm; així que vam tornar a l’hotel per agafar les maletes i anar cap a l’aeroport. Tot i que l’aeroport dels vols domèstics està dins de la ciutat, vam trigar una hora en arribar-hi.
Un cop a l’aeroport vam saber que el vol portava 45 minuts de retard. Hi havia uns quants vols cancel·lats. Vam tenir sort, en un primer moment i el vol va sortir amb el retard que ja estava anunciat. Ara be, quan vam sobrevolar l’illa de Qeshm el pilot va fer dos intents per aterrar sense èxit. Finalment ens va avisar de que no es podia aterrar per culpa de la boira i que aniria a aterrar a l’aeroport més proper, a Bandar Abbas, a la costa continental.
Ens van tenir força estona tancats a l’avió decidint què fer. Esperaven que marxés la boira per fer un nou intent.
Hi ha vaixells que uneixen Bandar Abbas amb l’illa, però segons em va explicar un passatger l’últim ja havia sortit. Les hostesses demanaven paciència. Els passatgers iranians diuen que això passa sovint. Parlen de que hi ha un pont pel lloc més estret que enllaça amb l’illa.
Quan van veure que la situació meteorològica no millorava ens van fer baixar de l’avió i vam continuar l’espera a l’aeroport.
Van anar passant les hores sense que es resolgués res. Finalment es va veure que aquella nit no es podia arribar a l’illa per cap via. O sigui que ens vam quedar a dormir a Bandar Abbas. Eren les dues de la matinada quan ens ficàvem al llit. 
Vam dormir quatre hores, ja que a primera hora teníem que anar al port per veure si sortia el vaixell cap a Qeshm. Seguia havent-hi boira, el port estava tancat i també el pas pel pont.
Com que encara calia esperar unes hores per veure si millorava el temps, vam aprofitar a donar una volta pel mercat del peix de Bandar Abbas.
Aquí el clima és totalment diferent al de Teheran. Feia calor. Aquesta ciutat es troba a la costa del golf pèrsic, en l’estret d’Ormuz. Antigament s’anomenava Gambroon, però l’any 1622 el xa Abbas la va reconquerir als portuguesos i va ser quan se l’hi va canviar el nom.
La població d’aquesta zona són els bandaris. Ja mentre estàvem al port esperant per si sortia el vaixell vaig poder veure aquesta gent. Hi ha una diferencia clara amb Teheran, i és per la vestimenta; més que per la forma de vestir és pels colors de les teles. A la capital el color predominant és el negre, amb variants cap a gris o marró, en canvi aquí hi ha estampats, color!  |
| Parades deneteja del peix |
Una de les característiques de la forma de vestir de les dones bandarís és la màscara amb que es cobreixen el rostre. Aquest tipus de màscares també es poden veure a Oman; en aquest país també hi viuen bandarís.
La província d’Hormozagan, on es troba Bandar Abbas, ha tingut al llarg dels segles influencia de moltes cultures diferents. Pel seu port han passat mercants i comerciants d’Àfrica, Pèrsia, l’Índia, Aràbia, Bactriana... Els vestits tradicionals de les dones bandarís tenen influencia de moltes d’aquestes cultures.
Segons llegeixo en un blog, el nom de bandarí vol dir gent del port. Parlen un dialecte propi i són força diferents a nivell cultural i ètnic de la resta del país. La població de l’illa de Qeshm també és majoritàriament bandarí. 
Mentre esperàvem al port, per si obrien les portes, vaig veure una dona cuinant pa, que dia la màscara. Són màscares de tela, rectangulars, ricament brodades i que tapen mitja cara. Quan vam anar al mercat del peix vaig veure’n alguna més.
El mercat del peix, un espai cobert, molt net i ventilat, estava molt assortit. Em van sorprendre les mides d’alguns dels peixos que hi havia. Molt grans. Jo no sé reconèixer els peixos, però si no vaig errada, tenien molta tonyina. Tenia un aspecte magnífic. Aquí gairebé tots els venedors eren homes.
A la part exterior de l’edifici on hi havia el peix, es podien comprar fruites i verdures. I també hi havia uns estands dedicats a la neteja del peix. Hi portes el peix que acabes de comprar, i te’l netegen i tallen a mida del teu gust.
Trobo dos venedores de fruites que duen la màscara i a més, la cara tapada. Llegeixo en algun lloc (no recordo a on) que les dones de per aquí es tapaven per protegir-se del sol.
El cert és que el sol per aquí crema. Vaig fer aquest viatge a finals d’any, que el sol no es gaire fort; com que tenía que anar tapada se’m va oblidar agafar crema protectora solar i vaig acabar una mica socarrimada.
Quan porten la màscara, si a més porten el mocador tapant la cara, és impossible saber l’edat que tenen, i tampoc se les reconeix, si no és per la roba.
 |
| Venta de gel |
La gent és molt agradable, amb ganes de comunicar-se i alguns demanen que els hi fem fotografies. En canvi, hi ha dones que no volen fotografies. Els nens, com els de la major part de llocs del mon, ens miren encuriosits.
A les deu i mitja del matí ja ho tenim tot organitzat per anar en bus fins al pont per creuar cap a l’illa. El trajecte dura una mica més d’una hora, pel que aprofito a dormitar una mica. El paisatge que es veu, alguna estona que obro l’ull és àrid i una mica muntanyós.
La sorpresa és que el pont no existeix. Està en construcció i entre tant hi ha un ferri que enllaça l’illa i continent. Els vehicles necessiten un permís especial per creuar a l’altra banda. El nostre vehicle o el xofer, no tenen aquesta autorització. O sigui que no ens queda altra que baixar l’equipatge, deixar el vehicle i passar nosaltres i maletes amb el ferri. 
Una mica caòtic, buscar un forat enmig dels cotxes per enquibir-nos nosaltres i maletes. Hi ha famílies que van a passar el dia a l’illa. Són entranyables i acollidors. Ens fem fotos uns als altres i parlem. Algunes noies joves parlen anglès. Les seves parelles callen.
En general són les dones les que venen a parlar amb mi, els homes queden a segon terme. Els nens estan encantats amb el trajecte, amb les gavines que ens segueixen.
El punt des d’on surt el ferri és Pohl i arriba a Laft, a l’illa de Qeshm. Quan estigui acabat el pont tindrà uns 2,2 Km.
