Vam arribar bastant cansats a l’hotel, després de tantes hores tirats per Istanbul. La dutxa va anar molt be i el te amb pastes que ens van oferir a l’hotel va ser reconfortant. Així que vam sortir a explorar la ciutat. La primera parada va ser per canviar diners. El canvi estava a 43.200 rials per un euro. Tot i que els bitllets son en rials, molts cops ells et diuen el preu en tomans, que és amb un zero menys. O sigui que tot plegat és un bon embolic i costa familiaritzar-se amb els preus de les coses.
Amb tot això ja era hora de dinar. El restaurant molt agradable, tot i que si no prenies el bufet lliure d’amanides el servei era força lent. El dinar va sortir per uns 5 euros. Evidentment, res d’alcohol. 
Pels carrers es poden trobar unes bústies on la gent fa donatius per ajudar a la gent desafavorida. Em va sorprendre. N’hi ha bastantes. Diuen que la gent sí que hi fa donatius tot i que també hi ha qui les saqueja. 
Pels carrers per on vam anar passant, hi havia alguns edificis amb façanes boniques, però eren la minoria. El barri més antic de la ciutat és on hi ha el basar i la mesquita dels divendres. També és un dels barris més pobres.
A la mesquita aprofitem per anar als lavabos; com en molts llocs, estan separats els d’homes i els de dones, però el que em xoca és que el de dones, té una cortina que tapa l’entrada.
Anar al lavabo amb la vestimenta que duia no era fàcil. Com que pel carrer fa fred i a l’interior calor, portava unes quantes capes, a més una llarga, fins a mitja cuixa. Per acabar-ho d’adobar, el mocador, que se’m desmuntava contínuament. Elles tenen art per dur-lo, però jo no me’n sortia. La forma més ortodoxa és tapant les orelles, però llavors jo trobava que no hi sentia tant be i em privava de visió pels laterals. 
Per això vaig acabar fent el meu propi estil, destapant les orelles, sempre que podia i lligat al darrera que no em privés de visió lateral. Elles quan entren al lavabo es treuen el mocador, i s’entretenen col·locant-lo de nous, o gaudint de la llibertat de deixar els cabells a l’aire per una estona. 
Aquesta mesquita, que es troba al basar se la coneix amb diferents noms. Se la coneixia com la mesquita del xa, després es va canviar el seu nom a mesquita del imam Jomeini. Va ser construïda en el 1810, i en aquell moment era l’edifici més emblemàtic de la ciutat. Al seu pati s’hi pot accedir des de diferents punts del basar i segueix sent un lloc de culte. 
En aquest pati, l’any 1905 el governador de la ciutat va fer-hi flagel·lar a 17 comerciants culpant-los de l’increment abusiu del preu del sucre. Els treballadors del basar, indignats per aquesta humiliació pública es van declarar en vaga i van tancar les botigues. Aquí també va ser assassinat el primer ministre l’any 1951.
La mesquita del divendres, mesquita del xa o del basar, com se’n vulgui dir, ha sigut doncs un lloc emblemàtic. A mi em va agradar molt. Hi ha dues coses que em van sorprendre: la presencia de dos minarets i els colors de la decoració.
Les mesquites xiïtes es caracteritzen per tenir dos minarets, cosa que no sabia. Aquesta a més té en mig una torre del rellotge. Els minarets estan bellament decorats amb rajoles grogues. Aquest és el color que crida més l’atenció en la decoració da mesquita. 
La gent que vaig trobar era molt amable, però no parlaven massa anglès. El basar era interessant, però em va cansar una mica, ja que hi havia molta gent i un munt de carretons que passaven amunt i avall. Suposo que el cansament de la nit sense dormir també em passava factura.
Em va sorprendre una cruïlla a dins del mercat, que formava una mena de plaça amb una cúpula, bellament decorada.
Vam sopar prop de l’hotel; jo vaig prendre un kebab de pollastre amb arròs i tomàquet al forn. Estava bo. Va valdre prop de cinc euros. Vaig anar a dormir d’hora per recuperar la son endarrerida.
El nou dia era radiant, amb un cel net i molt blau. Cal dir que el dia que vam arribar va estar plovisquejant. Veure el sol i haver dormit van ajudar a que la ciutat de Teheran m’agradés molt més.
Des d’un dels ascensors de l’hotel, que dóna a l’exterior es veia una carena muntanyosa tota nevada.
La ciutat de Teheran es troba al nord del país, en un altiplà als peus de les muntanyes Alborz que estan al nord de la ciutat. L’alçada mitja a la que es troba és d’uns 1100 metres, però varia molt segons el barri. La part alta de la ciutat està a 1600 metres i altres barris queden per sota els 1000 metres.
La carena muntanyosa Alborz atura les pluges i la humitat del mar caspi. I a mi em servia per orientar-me una mica. Hi ha una arteria principal, que separa la zona alta, i benestant de la ciutat baixa, molt més pobre.
De fet, és una ciutat molt gran i hi ha barris molt diferents. Té 12 milions d’habitants i greus problemes de contaminació. Per minimitzar aquest problema, es restringeix el tràfic en alguns barris i a més, uns dies de la setmana circulen els cotxes amb matricula acabada en nombre parell i els altres dies amb nombre senar. Però feta la llei feta la trampa; així que moltes famílies tenen dos cotxes amb matricula acabada amb nombre parell i amb nombre senar.
Jo vaig passar molt poc temps a la ciutat, pel que no vaig arribar a fer-me una idea massa clara de la ciutat i d’on es troben les diferents coses que vaig visitar. Vaig veure barris amb botigues molt ben posades, amb atractius aparadors i material de qualitat. I en contrast, el barri del basar, totalment diferent, un altre mon. Suposo que cada barri té el seu toc particular.
L’hotel estava a la part alta de la ciutat, i anat cap a l’estació del metro es passa prop de l’antiga ambaixada dels Estats Units. Hi ha unes grans pintades al mur. De fet, hi ha unes quantes parets amb dibuixos i pintures força atractius o curiosos.
Suposo que a Teheran no hi ve massa turisme, ja que la gent se m’apropava per parlar i també per oferir-se per si necessitava ajuda. Quan estàvem en grup parlant, sovint s’apropava algú a escoltar. M’imagino que sentien curiositat.
Vam visitar el museu dels màrtirs de la guerra Iran-Irak. Aquest conflicte va tenir lloc entre 1980 i 1988. Les relacions diplomàtiques entre els dos països es van trencar ja en el 1971, per una disputa sobre les fronteres.
Després de l’enderrocament del xa, en el 1979 i la proclamació de la república islàmica d’Iran per part de Jomeini, Sadam Husein pensava que les tropes iranianes estarien debilitades i que a més, tindria suport internacional, si intentava recuperar e control del riu Arvand, que és la confluència del Tigris i l’Èufrates, i la província de Juzestan, que té sortida al golf pèrsic.
Així que les tropes de Husein van envair la província de Juzestan, rica en petroli i amb un important nucli de població àrab (3 milions). Esperava que aquesta població l’hi donés suport, però no va ser així. Iran va fer una crida als seus joves a anar a lluitar per defensar el país.
En el museu hi ha fotografies i objectes dels morts en la guerra. També hi ha un lloc on s’han recollit les medalles que portaven els soldats, en les que hi ha gravat el seu nom i alguna fase per encoratjar los a lluitar per la pàtria.
Després vam agafar el metro per anar al museu arqueològic.
El metro es una experiència interessant. Es molt assequible de preu i va atapeït. El primer i últim vagó són exclusivament per dones. Hi ha una línia groga a terra, un cartell a l’andana que ho indica i a més, al propi vagó pel cantó de fora també està indicat. Els altres vagons són mixtes.
Em va sorprendre que a terra estava marcat per on pujar i baixar del vagó. Pels dos extrems de l’ampla de la porta és per pujar, i la part central pels que baixen del comboi. Aquesta organització només l’havia vista al Japó.
Jo vaig optar per anar al vagó de dones. La majoria anaven vestides de negre; així i tot, no semblava que els hi molestés la nostra presència, fins i tot ens feien lloc perquè seriéssim al seu costat.
Tot i que anava molt ple, passaven contínuament venedores, oferint productes variats. Pintes, mitges, teles fulards, em va semblar que també venien roba interior... una mica de tot.
El museu nacional d’Iran consta de dues parts: el museu de l’antic Iran, inaugurat en el 1937 i el de l’era islàmica, que es va inaugurar en el 1972. L’edifici que allotja el museu de l’antic Iran és obra d’André Godard un arqueòloga, arquitrecte i historiador francès. 
Vam començar la visita per la part de l’Iran antic. Iran, per la seva ubicació entre el mar caspi i el golf pèrsic ha sigut lloc de pas i comunicació entre orient i occident des de l’antiguitat, el que fa que la seva historia em resulti força complexa. 
En aquest altiplà ja hi havia assentaments durant el neolític, cap al 6000 a. C. Aproximadament cap al 2700 a. C. va aparèixer en el sud-oest d’Iran l’imperi elamita, que competia amb els imperis babiloni i assiri que ocupaven els territoris adjacents. 
S’han trobat diverses tauletes amb escriptura elamita, de les que s’ha pogut deduir que es dedicaven al comerç. El elamita va ser una de les llengües oficials de l’antic imperi persa. Una mica més tard, cap al 2000 a. C. els medes i els perses van arribar a l’altiplà iranià. 
En el segle VII a. C. els medes que vivien al nord-oest d’Iran es van alliberar del control assiri i van fundar el primer imperi, l’imperi meda. L’imperi aquemènida comença en el 550 a. C. amb la pujada al trono de Cir II el gran que va estendre l’imperi persa ocupant part de mesopotàmia.
El seu fill Cambises II de Pèrsia va estendre els dominis fins Egipte, però mentre era fóra l’hi van usurpar el trono. L’any 521 a. C. Dario I es fa amb el poder; va ser un dels reis de l’imperi persa aquemènida més important. Se’l coneix com Dario I el gran. Durant el seu regnat es construeixen les residencies aquemènides de Susa i la de Persèpolis.
L’imperi aquemènida es va acabar amb Dario III en el 330 a. C. quan Alexandre va aconseguir ocupar els palaus reials i vèncer la resistència dels perses.
És un museu molt interessant, en el que es poden veure objectes dels diferents períodes de la seva historia, algunes molt ben conservades. També hi ha moltes peces de Persèpolis.
Hi ha un cap de dona, amb una mena de barret, d’uns 6 cm d’alçada, que es pensa que servia coma decoració d’un mànec d’algun estri. És de marfil i del 900 a. C.
Hi ha un toro que es va trobar en un ziggurat elamita, a la província del Juzestan, en el que hi ha una inscripció en elamita del 1250 a. C.
Figuretes de bronze, del 1000 a. C., una d’elles té una inscripció en babiloni.
Alguns fragments de parets amb relleus, procedents de Persèpolis, en els que es veu una audiència de Dario I el gran. Aquestes peces són aproximadament del 500 a. C., ja que Persèpolis es va començar a construir el 515 a. C. És un bon complement a la visita del recinte arqueològic de Persèpolis.
L’any 1993, uns treballadors d’una mina van trobar en un túnel unes restes humanes momificades. S’havia preservat part del la roba del difunt i hi havia alguns objectes, com ganivets de ferro, una agulla de plata, objectes de ceràmica... Els estudis van determinar que la mòmia tenia uns 1700 anys d’antiguitat; pertanyia a un home de 37 anys, i per les restes de vestimenta, una arracada en or, el cabell llarg... es pensa que era un home d’alt rang. El que encara és un misteri és perquè estava enterrat en aquesta mina.
També hi ha un altra fòssil, aquest d’una dona, que es va trobar quan es feien unes excavacions per arreglar el clavegueram en algun lloc de Teheran. El rètol de l’exposició diu: “La senyora de Teheran, de 7.000 anys d’antiguitat”. Devia ser una descoberta recent, ja que es presentava tot l’estudi que s’estava fent amb la mòmia i l’entorn. Em va fer gràcia trobar-me allà espectres infraroig, difracció en pols de raigs X, espectres fotoelectrònics... talment com si estes en un congrés científic.
Després vam anar a l’altre edifici on hi ha exposat el que correspon al període islàmic. També és molt interessant, tot i que d’entrada no em motivava massa, ja que pensava que seria similar a molts altres que he vist. Però no, val la pena, ja que en bona part són peces del primer temps de l’islam, dels segles IX i X.
A mitjans del segle VII, l’imperi sassànida desapareix sota l’expansió omeia, i a la regió hi arriba l’islam. Durant un temps conviuen les dues religions, el zoroastrisme i l’islam. Ara be, l’art islàmic que es va desenvolupar aquí tenia gran influencia de la cultura i formes artístiques iranianes. També hi ha influencia de l’art d’Àsia central.
Hi ha peces molt boniques. Hi ha una col·lecció de plats i bols de ceràmica vidriada, molt acolorits, amb figures humanes o animals, que s’han fabricat amb un estil que es feia servir també a l’Àsia central. Hi ha un plat blanc, amb un animal dibuixat en negre o marró fosc, (marró de manganès) que formava part de la vaixella típica de Nishapur, a l’Iran nord-oriental i també de Samarcanda.
Hi ha un altre plat interessant, un home a cavall i un guepard que està pujant sobre el cavall. És del segle IX o X; d’aquest període es coneixen altres obres en les que apareix el guepard i escenes de caceres d’aquest animal.
Hi ha peces de vidre també interessants i diversos objectes en bronze. Em crida l’atenció un morter i una espàtula. També un estoig metàl·lic tot ell gravat.
Hi ha també diverses portes, molt treballades, dibuixos i miniatures com els que havia vist per Uzbekistan, així com ceràmiques en les que les escenes em recorden la vida a les estepes. És un museu al que caldria anar més d’un cop per descobrir amb calma tot el que hi ha.
Acabada la sessió museus vam anar a dinar. Vaig provar el plat típic, el dizzi. Em van portar un bol metàl·lic, una mà de morter, un plat i pa. Em van dir que tallés a bocins el pa i el posés al bol. Després em van portar un morter metàl·lic, que contenia el guisat i una manyopla per agafar-lo.
L’objectiu era escórrer el líquid del guisat al bol per remullar el pa. Per això amb la manyopla agafes el morter i amb la ma de morter intentes que no caigui la resta de contingut del recipient. El que queda al morter es té que triturar i t’ho poses al plat. Osigui qyue tens, per una banda, el pa remullat amb el caldo i per l’altra, el guisat triturat. El que es cou són verdures, carn de xai i cigrons. Vaig reconèixer-hi carbassó i tomàquet, però de ben segur que hi havia més cosa. Estava molt bo i omple molt. Llàstima que aquí no es pugui prendre alcohol, doncs un bon vi negre seria un acompanyament ideal. Tenen cervesa sense alcohol.
El tema alcohol és curiós. Els musulmans tenen prohibit prendre’n i comprar-ne, però els de les altres comunitats religioses si. Els armenis són dels que en poden comprar i prendre. Hi ha qui el fabrica, altres el porten d’altres països... hi ha un cert mercat clandestí, el que permet que la gent, en les festes privades pugui aconseguir begudes alcohòliques. Ja s’ha establert un cert llenguatge, que permet demanar begudes alcohòliques als subministradors, sense comprometre’s. Llegeixo que a Teheran, es fan controls d’alcoholèmia i una bona quantitat de gent dona positiu. 
Després vam aturar-nos a prendre el te en una teteria en un parc, un aire un tant bohemi. Em xoca com serveixen el sucre: un bastonet recobert de cristalls de sucre. Aquesta mena de piruleta la submergeixes en el te o el cafè fins que tens el punt de dolç que desitges.
