Nord d'Albània i Montenegro-16. Les illes de Perast: Nostra Senyora de les Roques (Montenegro)

Com ja he dit una part de Perast la formen les dues illes que hi ha al davant: la de Sant Jordi i la de Nostra Senyora de la Roca. La que nosaltres vam visitar és aquesta última. Vam agafar una barca per creuar fins allà i en el camí es passa pel costat de l’illa de Sant Jordi.

L’illa de Sant Jordi va pertànyer a Kotor fins al segle XVII, que és quan va passar a mans venecianes. A continuació quan Perast va passar a mans dels francesos aquests van decidir expulsar a la població autòctona de l’illa. L’any 1814 va ser capturada pels austríacs. Va formar part de Iugoslàvia i després de Montenegro.

En el segle IX en aquesta illa s’hi va construir una abadia, l’abadia de Sant Jordi. Degut a atacs pirates, bombardejos d’invasors i el terratrèmol del 1667 l’edifici es va ensorrar completament. Al llarg del temps van fer-s’hi diferents restauracions però no es va conservar la forma original.

A aquesta illa també se l’ha anomenat l’illa de la mort ja que aquí s’hi enterraven capitans de vaixells de Perast i famílies benestants. O sigui que aquí hi havia el cementiri de les famílies nobles i influents de la ciutat. Cada tomba tenia el seu emblema, l’emblema familiar. D’aquest cementiri se’n conserva poca cosa.

Crec que l’escola nàutica de Perast estava ubicada en aquesta illa.

Hi ha una llegenda sobre aquesta illa. Hi havia un soldat que havia participat en moltes batalles que van tenir lloc aquí i en una d’elles va disparar en direcció a Perast, i accidentalment va tocar la casa on vivia la seva xicota. La noia va quedar ferida de gravetat, no està clar si va morir. El soldat en assabentar-se del seu error es va desesperar i va ingressar en un monestir, però no arribava a trobar la pau i va acabar morint al costat de la tomba de la seva estimada.

Com ja he dit, l’església original ja no existeix; actualment hi ha una altra església, que és una galeria d’art. I aquí està enterrat Marco Martinovic. Del cementiri queden els xiprers.

Actualment aquesta illa pertany a l’església catòlica i no es pot visitar; només es pot donar la volta a la illa.

Nostra Senyora de les roques és una illa artificial, que es va crear en el segle XV. 

Segons la llegenda el 22 de juliol de 1452 dos germans pescadors estaven navegant prop d’aquí i sobre una roca que sobresortia hi van veure una icona de la Verge. El van agafar i se’l van endur a casa. Al matí la icona havia desaparegut; a més, un dels germans tenia un problema de salut i s’havia guarit. 

Van anar a explicar-li al capellà de Perast, però sense cap prova no es podia fer res. Van tornar a apropar-se a la roca i van veure que la icona tornava a ser allà. Se la van endur de nou i altre cop va desaparèixer per retornar a la roca. 

Així van entendre que volia estar allà i es van comprometre a construir-hi una església dedicada a aquesta icona. Aquesta verge s’ha convertit en la patrona dels mariners i pescadors.

Per construir l’església abans calia construir una illa. La gent de Perast van dur fins aquí barques velles i també van anar tirant roques al voltant de la roca, fins a tenir la superfície suficient per construir una petita església.

Al llarg dels segles es commemora aquesta data, 22 de juliol, amb la festa de la Fasinada. La gent de Perast venen fins aquí i llancen pedres al voltant de l’illa. Diuen que poc a poc, gràcies a aquesta tradició, la superfície de l’illa ha anat augmentant.

L’any 1632 es va construir una nova església més gran que l’anterior i en el 1722 es va reformar i ampliar encara més. L’any 1979 va passar, juntament amb la badia de Kotor, a formar part del patrimoni de la humanitat de la Unesco.

A l’església hi ha un petit museu en el que destaca un tapis d’aquesta verge; el va teixir una dona de Perast mentre esperava que el seu marit, que era mariner, tornés d’un llarg viatge. En el tapis va fer servir fil d’or i plata però també va fer servir el seu propi cabell. Va trigar 25 anys en acabar-lo i diuen que en finalitzar el treball va quedar cega.