dilluns, 27 de juny de 2022

Nord d'Albània i Montenegro-17. Donji Stoliv i Gornji Stoliv (Montenegro)

Des de l’illa de Nostra Senyora de les Roques vam tornar a agafar la barca i vam creuar a l’altra riba, a Donji Stoliv. Enrere quedaven les dues illes i Perast al fons.

Stoliv es troba a la badia; el primer assentament humà es va fer sobre el turó (Gornji Stoliv), per estar més protegits dels atacs enemics, que generalment arribaven per mar. La població a la part baixa, a la costa (Donji Stoliv), es va desenvolupar en els segles XVI i XVII.

Hi ha diferents teories sobre l’origen del nom de Stoliv, la més acceptada és que ve de “cent oliveres” que en montenegrí es diu “Sto Oliva”. Hi havia una regla no escrita segons la qual un xicot si volia casar-se tenia que plantar cent oliveres.

Durant segles l’economia de Stoliv s’ha basat en les oliveres i els castanyers.

Els documents més antics en que es menciona la població de Stoliv són de començaments del segle XIV. S’ha trobat una peça de pedra amb una inscripció gravada d’aquella època i que ara es troba en el museu de l’església de Nostra Senyora de les Roques. En un document notarial del 1332 hi consta que es recollien els fruits dels castanyers, de les vinyes i les oliveres.

La població que hi ha sobre el turó s’anomena Gornji Stoliv, es troba a 250 metres sobre el nivell del mar. A la part més alta hi ha l’església dedicada a Sant Elies; no se sap exactament quan es va construir però sí que se sap que es va restaurar l’any 1553. El campanar és del 1833.

A la població costanera se l’anomena Donji Stoliv. La seva església es va començar a construir en el 1774 quan el transit marítim a la badia anava en augment. La gent que havia anat enriquint-se poc a poc van anar construint aquesta població a la part baixa. El terratrèmol del 1979 va malmetre moltes construccions.

Una altra església de Donji Stoliv és la dedicada a Sant Basili que fusiona l’església catòlica i ortodoxa. Hi ha frescos característics de l’església ortodoxa i també inscripcions en llatí.

Diversos capitans i mariners van finançar la construcció de diversos edificis importants per la comunitat. Un d’ells va ser Gaspar Ivanovic que va finançar la reconstrucció de l’església de Sant Elies i també el camí empedrat que connecta els dos pobles Gornji Stoliv i Donji Stoliv. En el camí de pujada cap a Gornji Stoliv hi ha castanyers centenaris.

Els romans van ser els responsables de que s’estengués l’ús del cultiu de castanyers des de l’Àsia Menor , la conca mediterrània i també cap al nord d’Europa. Es troben castanyers a tot arreu on va arribar l’imperi romà. El castanyer s’adapta molt fàcilment a condicions climàtiques diverses. Dona una fusta de bona qualitat i els fruits tenen un alt valor nutritiu, que serveixen tant per humans com per animals.

No se sap quan van començar-se a plantar castanyers en aquesta zona, hi ha qui suggereix que potser van ser els romans, però el que sí és segur és que els venecians en van plantar. Era una plantació organitzada i els arbres més antics tenen més de 400 anys.

Les castanyes de Stoliv eren molt apreciades en el mercat de Kotor. Antigament la gent de la badia feia servir aquest fruit per endolcir el cafè, ja que no tenien sucre.

L’any 1919 es va crear una associació anomenada Guslar, en referència a l’instrument musical gusle, que tot i que s’associa a Montenegro és típic en toota la regió dels alps dinàrics. Després de la segona guerra mundial va tenir un altre nom, i l’any 2002 van posar-li el nom de Kamelija, Camèlia.

En el segle XVIII els mariners de Stoliv van portar la camèlia des de terres llunyanes, i des de llavors aquesta planta decora molts dels jardins. Aquesta associació organitza el festival de la camèlia des de l’any 1995.

Vam desembarcar a Donji Stoliv; una part del grup es va quedar al poble i l’altra part vam pujar fins a Gornji Stoliv.

Els que es van quedar a baix van tenir problemes per trobar algun lloc obert on passar l’estona a l’ombra prenent alguna cosa fresca. Van haver d’anar fins a l’altre extrem del poble.

La pujada, per un camí empedrat amb algun tram d’escales no és difícil. Es pot anar fent tranquil·lament, tot i que és una mica pesat per les pedres. Jo vaig lenta, especialment en pujades i vaig arribar l’última a dalt. També he de dir que em vaig fer un embolic de camins quan ja era a la part alta; em vaig trobar en un pati amb cabres, algun camí que vaig haver de desfer... per sort es veia el campanar i no tenia pèrdua. De fet hi ha dues vies per arribar fins a dalt. O sigui que vaig anar per una i vaig tornar per l’altra.

Pujar fins aquí dalt la val la pena. La vista sobre la badia de Kotor, Boka Kotorska en serbocroat, o Boques de Kotor, és impressionant.

Com ja he anar dient aquesta badia té una forma molt especial, amb diferents cavitats amb aigua, entre la costa adriàtica més externa i la part interior. Des de l’entrada de la badia fins al punt més interior hi ha uns 28 Km, en canvi el perímetre és de 100 Km. El punt més estret, l’estret de Verige, té uns 340 metres.

En l’època veneciana tenia una gran importància estratègica: servia de refugi a les embarcacions quan hi havia mal temps i també davant d’atacs dels otomans. Més tard els austro-hongaresos també van establir en aquesta badia la seva base naval més important.