La ciutat antiga de Kotor està confinada entre el mar i la muntanya, es troba a la badia Boka Kotorska, a la costa adriàtica.
A més, per un dels costats hi ha el riu skurda. En el mapa que et donen a l’oficina de turisme, es pot veure be la muralla i la ciutat amb una forma més o menys triangular.
Vam passar tres nits en aquesta ciutat. Vam dedicar la primera tarda a veure la ciutat; al dia següent vam pujar al castell de Sant Joan i vam tenir més temps per recórrer Kotor. El tercer dia el vam dedicar a explorar la badia. A fora molta gent, turistes, majoritàriament europeus.
Va ser fundada pels romans com Acruvium. En el segle X era una ciutat autònoma governada pels bizantins. Entre el 1186 i el 1371 va ser una ciutat lliure de la Sèrbia medieval. Durant un breu període de temps va estar sota control venecià i després Hongarès.
Entre 1807 i 1814 va estar ocupada pels francesos, després van venir els austríacs que s’hi van estar fins al 1918 quan els mariners eslaus de l’armada austrohongaresa es van amotinar aquí a Kotor i la ciutat va passar a formar part del regne dels Serbis, Croats i Eslovens. Entre el 1929 i el 2003 va formar part de Iugoslàvia. Des de la independència de Montenegro, en el 2006, forma part d’aquest país.
Un altre fet rellevant de la badia de Kotor és que tant aquesta ciutat com les altres que hi ha a la badia estan en harmonia amb l’entorn i presenten una amplia riquesa monumental ben conservada.
Després de la segona guerra mundial, la vida cultural a la ciutat es va desenvolupar molt. L’any 1949 es va establir el Teatre Nacional que va estar actiu 10 anys (suposo que es refereixen a una companyia teatral) i era un dels 5 teatres professionals del país. Aquí s’hi feien 8 estrenes per any. En aquell temps Montenegro era el país que tenia més teatres d’Europa en relació a la seva població.
Després de dinar vam fer la visita de la ciutat. Ens vam trobar amb la guia a l’exterior de la muralla, davant de la porta del mar.
La ciutat fortificada continuava anomenant-se Cattaro quan va ser atacada pels britànics, que van assetjar-la des del mar durant 10 dies i al final la guarnició francesa es va rendir al gener del 1814. En el congres de Viena, que va tenir lloc entre l’octubre del 1814 fins al juny del 1815, es va retornar Kotor a l’imperi austríac. Amb la desaparició de l’imperi austrohongarès després de la primera guerra mundial, els austríacs van abandonar Kotor.
Els terratrèmols que mes van afectar ala fortalesa van ser el del 1563,el del 1667 i el més recent del 1979.
La ciutat medieval es troba en un triangle de terra delimitat per la badia, el riu skurda i la muntanya de sant Joan. La muralla protegeix a la ciutat pels dos costats on hi ha aigua, la badia i el riu.
Hi ha una altra porta, la porta del riu del 1540, prop del bastió Bembo de la mateixa època. Una altra porta, és la porta Gurdic, del 1470 però modificada diversos cops. El bastió Bembo s’ha convertit en un teatre obert.
Des dels bastions Bembo i Gurdic la muralla s’enfila per la muntanya de sant Joan fins a la part alta. Tota la muralla té punts de comunicació i en aquesta part més alta, hi ha altres construccions, com l’església de Nostra Senyora del Remei construïda en el 1518. Dalt de tot de la muntanya hi ha el castell de Sant Joan. En total el perímetre de la muralla exterior és de 4,5 Km.
El terratrèmol de l’any 1979 va malmetre molts edificis dela ciutat i també la fortalesa. Aquest mateix any es va declarar patrimoni de la humanitat i es va declarar patrimoni en perill. La part antiga es va rehabilitar l’any 2003.
La fortalesa, la muralla de la part alta degut a l’abandonament, la vegetació i terratrèmols encara necessita manteniment.
En el passadís d’entrada hi ha un relleu d’estil gòtic, del segle XV, anterior a la construcció de la porta.
La figura de l’esquerra d’aquest relleu representa a Sant Trifó amb na maqueta de la ciutat.
Un cop s’ha creuat el passadís s’arriba a la plaça d’armes i l’atenció va de seguida cap a la torre del rellotge que és un dels símbols de Kotor.
Es van fer treballs per redreçar-la però després del terratrèmol del 1979 va tornar a la seva posició inclinada.
La plaça d’armes és just la que es troba en creuar la porta del mar, i on hi ha la torre del rellotge. És la plaça més gran de la ciutat i en la que hi ha molta activitat. Hi ha botiges, bars i terrasses però també edificis històrics.
En aquesta plaça hi ha l’hotel de luxe Cattaro que ha aprofitat antics edificis històrics, com la torre de guàrdia i l’antic palau del rector, construït en el segle XVII, que era la seu del govern en l’època veneciana, i ho va ser fins al 1806. També ha incorporat l’antic teatre Napoleó, que va ser un dels primers teatres dels Balcans i va estar en funcionament fins a finals del segle XIX. L’edifici s’havia construït en el segle XVII i l’any 1810 es va reconvertir en teatre. Durant el segle XX va ser l’ajuntament.
Aquests tres edificis s’han renovat però conservant l’estructura original. Es va convertir en hotel en el 2006. La decoració de l’hotel presenta temes que evoquen el començament del segle XVIII. Hi ha retrats de capitans i almiralls, pintures i fotografies de batalles navals i vaixells que han tingut especial rellevància...
La torre del rellotge es va construir en el segle XVII, una part en estil barroc i l’altre en estil gòtic.
El més destacable d’aquest palau és la porta, construïda en estil gòtic, del segle XV, i amb un escut d’armes d’una família bizantina. No se sap com és que aquest escut d’armes va aparèixer en aquest palau. Se suposa que el palau Beskutxa es va construir en el lloc on devia haver-hi hagut el palau d’una família bizantina i que els nou vinguts van aprofitar la porta.
A començaments del segle XIX la dinastia dels Beskutxa va anar desapareixent del mapa i el palau va acabar sent propietat de l’ajuntament.
Una mica més enllà, en una plaça es troba el palau Pima. Aquest palau pertanyia a la família Pima, una família que va tenir el seu període d’esplendor entre els segles XIV i XVIII. Participava activament ala vida de la ciutat. Hi va haver diversos membres d’aquest clan familiar que van ser rellevants: dos poetes i un professor a la universitat de Pàdua.
Passem pel costat d’altres edificis antics, que conserven algun detall del seu passat més esplendorós i finalment arribem a la plaça on hi ha la catedral de Sant Trifó. Com que la ciutat antiga no és gaire gran, a la que et descuides acabes arribant a aquesta plaça. També serveix com a referència per orientar-se.
La primera església la va fer construir l’any 809 Andrija Saracenis, un dels habitants de la ciutat (seria un kotorí?), per guardar-hi les relíquies de sant Trifó quan es van portar des de Constantinoble.
La catedral s’ha restaurat diversos cops i tot i que conserva l’estil romànic ha incorporat altres estils. La façana i les torres es van haver de reconstruir després del terratrèmol del 1667 i es va fer en estil barroc. A l’interior es veuen característiques típiques del romànic i uns frescos del segle XIV.
A l’interior hi ha el sarcòfag de Saracenis i la seva esposa (els que van fer construir la primera església) amb una inscripció del segle IX.
El més destacable de l’interior és el cimbori del segle XIV. El cimbori pot ser un cilindre o un prisma sobre el que se sustenta la cúpula. Per entrar cal pagar entrada i diuen que hi ha una bona col·lecció de pintures i objectes de diferents èpoques.
A la plaça sant Lluc trobem dues esglésies. Una d’elles és l’església ortodoxa sèrbia de Sant Nicolau, que té una gran bandera Sèrbia a la façana. És l’església ortodoxa més gran de la ciutat i es va construir a començaments del segle XX (1902-1909) en l’emplaçament d’una altra església, de l’any 1810 que va patir un incendi en el 1896. Les creus que hi ha sobre les torres són d’or i van ser un regal de Rússia. L’iconòstasi, que es va construir en el 1908, té un gran valor artístic. En el segle XVI, en aquest lloc hi havia un monestir.
L’interior d’aquesta església em va agradar molt, per la sobrietat i en ser petitona i poc freqüentada.
La ciutat antiga de Kotor es caracteritza per no tenir noms oficials als carrers; hi ha el nom que li dona la gent. Això passa amb carrers i places.
La ciutat antiga és agradable; es pot passejar tranquil·lament ja que hi ha mil i un detalls en que fixar-se. També es agradable seure una estona en una terrassa, per descansar una mica. N és una població barata, els preus de les consumicions similars als de Barcelona. Ens deia la guia que actualment aproximadament el 80% de les botigues estan en mans turques.
Una altra de les esglésies que hi ha és la col·legiata de Santa Maria, que es va construir l’any 1221 on hi havia hagut una basílica del segle VI. És una església catòlica que té una porta en bronze amb relleus.
Castell de sant Joan
El matí següent vam pujar al castell de Sant Joan que es troba dalt de la muntanya a uns 1200 metres. El preu de l’entrada és de 8 euros.
La pujada es fa per una rampa esglaonada, 1350 graons, que en la major part dels trams es fàcil.
Estava tancada però devia haver-hi algun forat per on veure l’interior ja que en tinc una fotografia. Aprofitant el porxo d’entrada s’hi havien instal·lat uns xicots venent aigua i refrescos als turistes assedegats per l’esforç. Des d’aquí dalt la vista sobre el port, la badia i la població de Kotor, ja val la pena.
Continuant la pujada s’arriba a les ruïnes del castell. Aquest castell el va fer construir l’emperador bizantí Justinià I, l’any 532. Com ja he explicat abans, va patir molts canvis ja que va passar per moltes mans (venecians, russos i francesos) i va ser bombardejat pels britànics i ocupat durant la segona guerra mundial.
Des d’aquesta banda es baixa suaument fins a una petita església. No gaire més enllà hi ha un bar. La seva ubicació és magnífica, amb vista sobre el castell i la badia. Vaig prendre un combinat de coca cola i ràquia, l’aiguardent d’aquí.
La baixada per aquesta altra banda no és tant bonica ja que no es veu tant el mar. De totes formes val la pena pujar per un cantó i baixar per l’altra. No hi ha escales però el camí és força pedregós. Trobem molts joves que pugen per aquí ja que per aquesta banda no es paga entrada.
Vam arribar força acalorats a baix i amb gana, pel que ens vam quedar a dinar en un restaurant proper a la porta del riu, a fora de la ciutat emmurallada.
Després de dinar vaig continuar passejant per la ciutat antiga. Havia baixat força el turisme i molts dels que trobàvem eren catalans i espanyols.
En una placeta trobem l’església de Santa Clara. Reconstruïda diversos cops entre els segles XIV i XVII destaca pel retaule barroc en marbre policromat.
Vam sopar prop del port, en un lloc molt senzill de carns, que tenien menjars per emportar i també t’ho podies prendre allà. Vam estar en el jardí interior que estava força tranquil.
