Iraq-5. Bagdad. Monuments als màrtirs, al-Shaheed.

El monument als màrtirs, també conegut com monument al-Shaheed, és un memorial als soldats iraquians que van morir en la guerra entre Iraq i Iran; amb el temps s’ha convertit en un monument dedicat a tots els màrtirsiraquians. El monument es va inaugurar l’any 1983; va ser dissenyat per l’arquitecta iraquià Saman Kamal i l’escultor i artista, també iraquià, Ismail Fattah al-Turk.

En les dècades del 1970 i 1980 el govern de Saddam Hussein va gastar molts diners en la construcció de grans monuments.

El monument consisteix en una gran plataforma circular de 190 metres de diàmetre, que es troba en el centre d’un llac artificial. En aquesta plataforma hi ha una cúpula, dividida en dos parts, de color turquesa, similar a les de les mesquites abbàssides. Té una alçada de 40 metres. Aquest conjunt té dos nivells; a la part de sota, enmig de les dues parts de la cúpula  hi ha una flama eterna, com és habitual en els monuments a màrtirs. A la part de dalt, a la superfície d’una gran plaça hi ha una bandera iraquiana, amb un disseny peculiar.

Llegeixo que aquest monument generalment està tancat. Nosaltres vam trigar una mica a que ens deixessin passar. Hi ha una gran explanada i al fons es divisa aquest monument que és impressionant.

Quan vam arribar fins allà vam trobar que hi havia un grup de joves, nois i noies, que estaven fent-se fotografies i vídeos, coma record de la seva graduació.

Com deia abans, el governs de Saddam es va dedicar a construir molts monuments per embellir la ciutat però també per estimular l’orgull nacional i al mateix temps immortalitzar la reputació de Saddam com un líder poderós i victoriós.

A la part de sota hi ha unes sales tancades, sembla una exposició, crec que sobre la guerra. El que sí que vam poder veure tota la paret que dona la volta a la plataforma circular, i on hi consten els noms de tots els màrtirs. Impressiona força, tot i que en no saber llegir l’alfabet àrab, i no t’ho diuen, no te n’adones dels noms que comencen igual....

És un monument en un lloc molt espaiós, agradable, un lloc on espero que deixin que la gent s’hi pugui apropar fàcilment. Es troba al barri de Rusafa, prop del canal de l’exèrcit, que connecta el riu Tigris amb el riu diyala; es troba entre el tigris i aquest canal. I aquest canal separa ciutat Sadr de la resta de Bagdad.

Ciutat Sadr és un suburbi o districte de Bagdad; no hi vam entrar, tan sols vam passar-hi a prop. Em sonava el nom i no sabia perquè. Ho he buscat, i les noticies eren de feia mig any, cap a finals d’agost del 2022.

El clergue xiïta Muqtada al-Sadr havia guanyat les eleccions del 2021 però no havia aconseguit formar govern i va comunicar que es retirava de la política.

Muqtada al-Sadr era fill de l’aiatol·là Mohammed Sadeq al-Sadr, que va ser executat durant el règim de Saddam Hussein; aquest districte va canviar després de la seva execució, i se li va posar el nom de ciutat Sadr en honor seu. 

Aquest barri es va construir l’any 1959, en l’època del primer ministre Abdul Karim Qassim, per donar habitatge a la gent marginada que havia arribat de zones rurals i que malvivia al centre de Bagdad.

És un dels nou districtes de Bagdad, i té aproximadament un milió d’habitants. Es va construir per resoldre l’escassetat d’habitatges que hi havia. En un primer moment es va anomenar ciutat revolucionària, i la idea era resoldre el problema d’habitatge, i reconvertir els barris marginals en espais amb millors condicions de vida. 

Una de les figures rellevants en la conversió dels barris marginals i la creació de la ciutat revolucionaria va ser Naziha al-Dulaimi (1923-2007). Aquesta dona va ser pionera del moviment feminista a l’Iraq. Era metgessa i es va preocupar molt pels més desafavorits; això l’hi va crear diversos problemes amb el govern. Militava en el Partit Comunista i va escriure un llibre sobre les dones iraquianes: parlava de les camperoles que estaven oprimides pel fet de ser dones i pel fet de ser pobres, però també parlava de les dones de classe alta, que tot i no tenir mancances econòmiques, estaven considerades una propietat, i no éssers humans. L’any 1952 va posar en marxa, juntament amb altres activistes, la Lliga per la Defensa dels Drets de les Dones Iraquianes. Després va canviar de nom, a la Lliga de  les Dones Iraquianes, i va agafar una gran embranzida, amb 42.000 socis, i van aconseguir millores en la situació de les dones.

A part de la seva lluita en defensa de les dones i els nens, també es va involucraren els moviments per la pau. Va ser membre del World Peace Council. Un cop enderrocada la monarquia, va ser ministre en el govern republicà de Abd al-Karim Qasim, en el 1959; va ser la primera dona ministra de l’Iraq modern.

Va ser durant la seva carrera política que va convertir les barriades pobres en el que seria ciutat Sadr.

Va patir assetjaments i persecució i va haver-se d’exiliar diversos cops. Tenia un paper rellevant en el partit comunista, que oposava resistència al partit Baas.

Tot i que la idea era crear un barri amb millors condicions de vida de les que tenien abans, en la dècada del 1980 seguia sent un barri molt pobre, que era conegut per la presència d’organitzacions comunistes. Aquí hi vivia gent sense papers, gent que s’amagava del govern...

Amb la invasió d’Iraq del 2003, a prop de ciutat Sadr s’hi va instal·lar un campament de tropes estatunidenques. Hi havia constants enfrontaments entre les tropes estrangeres i les milícies xiïtes que operaven des de dins de ciutat Sadr. El barri va patir molts atacs també per part de les tropes iraquianes i atemptats d’Al Qaeda. Però les milícies, una d’elles eren les de Mahdi,  tampoc es quedaven curtes en el clima de violència.

Va ser després de la caiguda de Saddam Hussein, a l’abril del 2003, que aquest districte va canviar de nom, de forma no oficial, prenent el nom amb que se’l coneix ara, ciutat Sadr, en referència al pare de l’actual líder al-Sadr.

Muqtada al-Sadr, em sembla que ja va intervenir per apaivagar un esclat de violència en el 2009, i va ordenar als seus seguidors que aturessin les hostilitats, permeten que entressin a la ciutat les tropes iraquianes. Al llarg dels anys les tropes americanes i les iraquianes, en diversos moments havien tancat aquest barri, entrat casa per casa per buscar sospitosos....

Quan van entrar a ciutat Sadr la milícia Mahdi es va escindir i en va sorgir el grup paramilitar xiïta Katab Herzbolla, que va lluitar conjuntament amb les forces de la coalició internacional.

Gràcies als vots de la gent de ciutat Sadr, el partit Aliança Iraquiana Nacional (xiïtes) va aconseguir molts bons resultats en les eleccions provincials del 2009 i les parlamentaries del 2010.

En les eleccions del 2021 Muqtada al-Sadr les va guanyar però no va aconseguir formar govern. Passaven els mesos i la situació era cada cop pitjor. Unes setmanes abans dels aldarulls a Bagdad provocats pels seus seguidors, anava reclamant eleccions anticipades. Els seus seguidors havien acampat davant del Parlament, hi van arribar a entrar, es va declarar el toc de queda, hi va haver morts... I tot i que va anunciar que es retirava de la política, va aconseguir que els seus seguidors li fessin cas i acabessin amb els disturbis i es retiressin del centre de Bagdad.

Diuen que al-Sadr és un defensor dels pobres, i per això té tants seguidors en aquesta barriada. També està contra la violència i en el moment dels aldarulls va començar una vaga de fam fins que s’aturés la violència.

En aquest país la pau és molt fràgil, i ciutat Sadr és un polvorí; aquí al-Sadr hi té molts seguidors, i si en algun moment ell els animés, les coses podrien tornar a complicar-se.

Vam arribar a l’hotel passades les quatre de la tarda. Havia sigut un dia intens. El que més em va sobtar va ser veure que la majoria de dones duien el mocador al cap, i moltes anaven amb el xador negre.

La gent era molt amable amb nosaltres, sentien curiositat per nosaltres, de fet, la curiositat era mútua.

En quant a la ciutat, vaig veure molts contrastos, edificis caient a trossos i altres totalment reconstruïts. Els cotxes també hi havia de tot.

No em va semblar una ciutat agradable per passejar, masses cotxes, massa contaminació, massa soroll...

En aquest país, amb molt trànsit, molts controls, els horaris dels llocs... has de ser flexible i anar-te adaptant al moment. Teníem un programa però fins gairebé el darrer dia vam anar amb retard, deixant alguna cosa pel dia següent, i això que no teníem temps lliure, i dormíem poc.