Iran_20: retorn a Qeshm. Coves de Khorbas.

Vam agafar el ferri per retornar a l’illa de Qeshm i vam tenir sort, ja que no va sortir amb massa retard. Anava molt ple. Amb certa recança deixava enrere aquella illa àrida però plena de colors.

Vam arribar a l’illa de Qeshm a mig matí. Vam veure la fortalesa des de fora. L’estan reconstruint, ja que estava molt deteriorat. 

La diferencia més significativa amb la d’Ormuz és en el color de les pedres. Aquí té color ocre, que és el to predominant en aquesta illa, mentre que la d’Ormuz era de color vermellós. És sorprenent que dues illes que es troben tant properes la pedra predominant sigui tant diferent. 

Vam anar a visitar les coves mitraistes de Khorbas, que estan a uns 10 km de la ciutat de Qeshm. 

El mitraisme, una religió molt estesa en l’imperi romà entre els segles Ii IV d. C., sembla que es va sorgir a Pèrsia. Sembla que Mitra era una divinitat del panteó hindú-iranià, que podria tenir els seus orígens en el 2000 a. C.; la primera referència que hi ha a aquest nom és del segle XV a. C. A l’Índia se’l coneixia com el deu de la llum i a Pèrsia era una divinitat benèfica. 

El culte a Mitra es realitzava en temples que es trobaven en coves; aprofitaven coves naturals, tot i que a vegades també se n’excavaven algunes altres. Amb l’arribada del zoroastrisme el deu Mitra va quedar relegat a segon terme.

El recinte on es troben aquestes coves està ben cuidat. En una paret de la muntanya terrosa es veuen les entrades a diferents coves. Aquestes coves estan connectades entre ella per un passadís interior i a més hi ha un camí per la part exterior. 

A l’entrada es conserven alguns dels relleus que hi havia a les parets del passadís. La que devia ser la sala principal té dos espais separats i si no recordo malament hi havia alguna mena de banc tallat a la paret així com algun nínxol. Hi ha dos nivells de coves. 

He estat buscant informació sobre aquestes coves però no he trobat gairebé res. Es pensa que aquí s’hi feien cerimònies religioses; les informacions que hi ha sobre els cultes mitraistes són de quan aquesta religió es va expandir cap a l’imperi romà.

Iran_19: illa d’Ormuz vista des del mar

Després d’un dinar a base de gambes amb salsa de tomàquet, arròs i amanida, vam anar al port on vam embarcar per veure l’illa des del mar. Hi ha uns espadats impressionants, el que fa que estigui força protegida; no hi ha masses punts per on sigui accessible des de l’aigua. Des de la barca els diferents paisatges, colors i formes es veuen molt be. 

En arribar altre cop a la població hi havia força gent pels carrers. Era el cap vespre, feia menys calor i suposo que era l’hora de sortir a conversar uns amb els altres, i els nens a jugar. La gent que creuàvem ja ens coneixia. Els crios, riallers i encuriosits, com passa per tot arreu. 

Davant d’una casa hi havia quatre dones, assegudes sobre estores, amb diversos productes en caixes, suposo que ho venien. Una d’elles estava fumant la pipa d’aigua. En un altre lloc n’hi ha unes altres brodant els baixos d’uns pantalons. Sota la roba llarga es veu que moltes d’elles porten els pantalons amb aquests acabats brodats.

Iran_18: illa d’Ormuz

Continuem explorant l’illa. La primera parada la vam fer a la fàbrica on trituren el mineral de ferro. El terra i tot el que l’envolta té color vermell del polsim del mineral. 

Diuen que aquesta fàbrica encara està en funcionament; hi ha alguns sacs ja plens per dur cap al port d’Ormuz, però la maquinària, al menys una que veig, té un forat. No se sentia cap màquina funcionant... Semblava més aviat morta, tot i que hi havia dos o tres homes per allà.

Després vam anar cap al manglar, però com que la marea estava baixa no tenia massa encant. 

Més enllà ens vam aturar en un lloc on assequen el peix. El tenen estès per terra, directament sobre la sorra. De primer moment em va sorprendre, veure’l així tirat, però té una explicació: no és per alimentació humana. El trituren i l’utilitzen coma fertilitzant i també com a pinso pels animals. Com que feia calor, la pudor era molt intensa i força desagradable. Hi havia tota mena de peixos, grans i petits. Alguns ja estaven en sacs i d’altres escampats per allà. 

La següent parada va ser en una altra vall; si no recordo malament l’anomenen la vall de la sal de safrà. Havia vist unes fotografies espectaculars i en arribar allà em va decebre una mica. 

Aquesta vall es caracteritza per tenir unes vetes grogues per tot el terra, de fet el camí estaria ple d’aquest mineral groc (que no sé què era). Quan hi vam ser nosaltres feia un any que no plovia, pel que tota aquesta sal estava coberta de terra vermellosa. Si grates una mica la superfície la pots veure, i en alguns llocs encara es veu força, però... no era tal com ho havia vist en fotos d’altra gent. 

El curiós son els contrastos entre les pedres de diferents colors. Diferents sals i minerals, amb solubilitat i duresa diferent, configuren el paisatge d’aquesta illa. 

Una mica més enllà formacions d’alguna sal que semblen tamborets o bolets. També bruta, coberta de terra. I camins on la sal ha cristal·litzat a la superfície, formant grans llengües blanques, com si fossin de neu. 

Després vam baixar cap a la platja, a veure la costa i l’erosió de l’aigua sobre les roques. La zona de platja que està prop de la mina d’oligist (el mineral de ferro) la terra és molt vermella i l’aigua del mar que arrossega part d’aquesta terra adquireix també aquesta tonalitat.

Els contrastos de color a Ormuz són espectaculars. En algun lloc hi havia roques de color blau verdós, que suposo que contenien algun mineral de coure; el color però és més apagat que els vermells i ocres que predominen per tot arreu.

Els artistes locals aprofiten la gran varietat de terres de diferents colors per les seves obres d’art. A la platja es poden veure grans dibuixos fets combinant sorres de diferents tonalitats. 

Vam entrar també en una petita cova de sal, en la que no hi podia faltar tampoc alguna nota de color.

Iran_17: illa d’Ormuz. Museu

Vam tornar a la població d’Ormuz i vam anar a veure el museu del senyor Nadalian. 

Ens va passar un vídeo de la seva historia i els seus projectes. 

En aquesta illa abans hi vivia gent marginada, alcohòlics i drogoaddictes, que havien ocupat la casa on ara hi ha el museu. Si no estic confosa va ser l’any 2009 quan es va obrir aquest centre d’art.

Un dels projectes que du a terme és per ajudar a les dones de l’illa; els hi ensenya a pintar i a fer diferents tipus d’obres d’art, de forma que puguin vendre-les i tenir uns ingressos extra. 

La casa on esta ubicat és similar a les altres del barri antic de la població d’Ormuz. La façana està decorada i l’interior està ple de quadres i obres diverses, així com del material que s’utilitza. 

Té una col·lecció d’ampolletes amb sorra de diferents colors. Son els pigments que es troben en l’illa. Diferents tonalitats de vermells, marrons, ocres, grocs, blaus, grisos... La gama cromàtica m’agrada. 

Hi ha una obra un tant sorprenent, formada per restes de nines, alguna sencera, altres tan sols caps. Un dia va veure una nena jugant amb una nina vella i mig trencada, en va comprar una de nova i l’hi va canviar. La vella se la va endur a casa. Va anar bescanviant nines aquí i allà, recollia les que trobava a les escombraries, i també les duia a casa. 

En uns magatzems tenien partides de nines arribades de xina, però de tant en quan arribava alguna defectuosa, en que l’hi faltava una cama; aquestes nines defectuoses també se les enduia a casa. 

Fa servir aquestes nines en els programes amb nens. Alguns expliquen la historia de la seva nina, dels patiments que ha sofert quan el seu pare ha begut. Com ja he dit a l’illa hi havia hagut i suposo que encara hi ha, problemes d’addició a alcohol. Fa campanyes per conscienciar als més joves, abans de que sigui tard, dels riscos de la beguda. 

De fet, les nines abandonades o trencades simbolitzen els infants sense família. En un primer moment aquella obra em generava malestar, ho veia una mica macabre, però sabent la historia i el simbolisme que té, la cosa canvia. 

Un altre dels projectes que ha dut a terme és recuperar la tradició dels brodats a la part baixa del camal dels pantalons de les dones. S’havia anat perdent i va convèncer a les dones per recuperar aquests brodats dels pantalons antics i en desús i posar-los en peces noves. Això també ajuda a les dones a tenir nous ingressos, quan algú que ve de fora els hi compra.

Iran_16: illa d’Ormuz. Vall de les estàtues.

Vam deixar enrere la muntanya blanca i tornàvem a la terra vermellosa, per anar a veure la posta de sol a la vall de les estàtues. 

En aquesta vall l’erosió ha modelat la roca de forma curiosa. Les superfícies no presenten un acabat arrodonit sinó punxant; en alguns llocs sembla talment una filigrana. Aquestes puntes destaquen contra el cel i es poden visualitzar cares, animals... segons la imaginació de cadascú. D’aquí ve lo de la vall de les estàtues. 

Al final del camí entre les muntanyes es té vista sobre el mar i és per allà per on es pon el sol. Un lloc idíl·lic ... si no fos que estava ple de gent. 

Fins aquell moment no havíem trobat a gairebé ningú, per això em va sorprendre trobar-hi gent. Els pocs turistes que quedàvem a aquella hora a l’illa devíem estar allà concentrats. 

Potser érem unes 25 o 30 persones, i com que l’espai era petit donava sensació d’estar atapeïts. Els que van arribar més tard els hi va costar trobar un lloc on seure. I fer fotografies sense que t’aparegués un cap o un colze també costava.