De Tulear a Andavadoaka
12 hores de
ruta en 4x4 per pistes vorejant la costa per anar de Toliara a Andavadoaka. Anàvem
parant en els pobles, per caminar una mica i veure’ls. El terreny és bastant
àrid, i la gent encantadora. Els nens, com en molts llocs, encantats de que els
hi facis fotografies, veure’s a la petita pantalla, i en molts casos els hi
agrada sortir agafats, abraçats, gestos protectors dels germans o germanes
grans envers dels petits. En un dels pobles hi ha discoteca.
Trobem els
falsos baobabs, s’assemblen però el fruit és diferent, en lloc de ser ovalat o
més o menys esfèric, són baines que pengen. És la forma de diferenciar-los ja
que el tronc és enganyós. Hi ha molts tipus diferents de baobabs que difereixen
especialment per la forma del tronc.
La pista en
molts trams és de sorra de platja i dificulta la circulació ja que s’ensorra el
cotxe. També tenim alguna que altra averia que ens retarda, però res de greu.
El paisatge és àrid, amb una mica de vegetació espinosa; ens creuem amb algun
pastor que porta el seu ramat de zebús. L’aire amb que caminen i la forma de
tapar-se amb una tela que els hi fa mig de capa em recorda una mica la gent d’Etiòpia,
prop de Lalibela.
Fa calor i
quan veiem el mar és tota una sorpresa, després d’estona de sorra i polseguera,
veure el mar, de color blau-verd i aigües super clares és un plaer. Les piragües
que fan servir recorden de les del sud-est asiàtic. Són molt senzilles. És un
tronc buidat que fa de cos de la barca i als laterals, a un costat o als dos,
uns troncs prims enganxats a aproximadament mig metre del lateral, que l’hi
donen estabilitat. S’anomenen piragua balancí. Es desplacen utilitzant unes
pèrtigues llargues i porten veles quadrades o rectangulars que poden ser de
qualsevol material.
Tota aquesta
zona de costa, de Toliara fins a Morombe, és on hi viuen els Vezo, que vol dir
pescadors. Viuen del mar i pel mar. Segons diuen, per un vezo el que viu a més
d’un kilòmetre del mar ja no és un veritable vezo. Pel que sembla, els seus avant
passats vezo devien venir des d’indonèsia amb unes embarcacions similars a les
que fan servir ara. Son nòmades del mar, es poden instal·lar una temporada prop
d’un poble o be només estar una nit o dos en un mateix lloc. Acampen a la
platja i utilitzen la vela i les pertigues per muntar una tenda quan arriba la
nit. Els pares transmeten als seus fills tots els coneixements sobre la pesca i
la navegació.
Pels vezo el
més important és la llibertat i s’ajuden molt entre ells. Quan una família ha
de construir una piragua, els altres els ajuden. Les xarxes que fan servir per pescar
tradicionalment eren de fibra de baobab, amb petxines penjant per donar pes, però
poc a poc es van substituint per les de nylon.
Per la pesca
de la tortuga hi ha tot un ritual. Un cop capturada es diposita sobre una mena
d’altar on es parteix i es reparteix la carn entre els homes, nois i nens. Diuen
que és la voluntat dels ancestres.
Una diferencia dels vezo respecte a la majoria d’altres
ètnies malgaixes és que no practiquen la circumcisió.
El fet de que sigui un poble nòmada havia preservat la
riquesa de l’ecosistema ja que s’anaven desplaçant buscant llocs amb major
quantitat de peix i per tant durant anys es va mantenir un bon equilibri entre
la població i l’ecosistema. Ara be, l’augment de població, el canvi climàtic, l’aparició
de nuclis urbans a la costa, centres turístics i indústria pesquera han canviat
les coses. Per trobar peix i alimentar a les seves famílies milers de pescadors
han de migrar molt més lluny, a vegades fins a 1000 Km de distancia, amb
aquestes piragües que son un tant precàries. Molts cops han de desplaçar-se per
mar obert, en trajectes que poden durar 8 setmanes.
En les famílies vezo tots es dediquen a la
pesca, no és exclusiu del homes, les dones també s’hi dediquen i els nens
ajuden i aprenen. Hi ha un proverbi vezo que diu que un vezo sense barca no
existeix. Mai pesquen més del que necessiten i creuen que el fet de que la
pesca sigui bona depèn de forces sobrenaturals, que poden ser esperits dels
ancestres i als que no s’ha d'ofendre per evitar que et portin malastrugança. Quan
han capturat peixos massa petits els tornen a l’aigua perquè diuen que sinó en
poc temps no tindran peix.
Mentre els homes son a la mar pescant, les
dones esperen a que baixi la marea per recollir crustacis i altres espècies en els
esculls de coral que han quedat al descobert. Els productes s’assequen i es
salen per conservar-los i vendre'ls després en els mercats locals.
Hem parat en un petit poble de pescadors, la platja és
fantàstica, amb una sorra blanca molt fina que contrasta amb el color fosc de
les roques. Va ser molt agradable el passeig per allà.
Després vam continuar per la pista, altra cop el paisatge
àrid i trobem uns cactus llargs i prims, els cactus canelobre. Més enllà algun
baobab, però al sorpresa és un dels baobabs, el color i decoració del seu
tronc. És magnífic. Sembla fet exprés, però suposo que és degut a algun
microorganisme que vius a l’escorça qui ho ha fet. Està tot el tronc decorat, a
més com que és a la tarda la llum rogenca fa ressaltar més els dibuixos. Una
magnifica sorpresa.
Per fi, després d’un llarg recorregut arribem a l’hotel
coco beach, al costat del mar, amb una platja esplèndida al nostre davant, a
punt per veure la posta de sol.
Excursió
a l’illa de Passupic
Hi ha moltes illes properes a la costa de Andavadoaka,
però la majoria són llocs sagrats ja que són centres funeraris. Només n’hi ha
alguna a la que està permès anar. Amb unes piragües balanci ens allunyem del
poble i creuem cap a una d’aquestes illes, crec que es deia Passupic o alguna
cosa semblant. És genial, una platja de sorra blanca, un aigua clara i
transparent, a una temperatura deliciosa. Els barquers han muntat un tendal amb
la vela, la pèrtiga i els pals d ela vela. En un moment han construït un cobert.
Va anar molt be ja que el sol era fort a ple migdia. Vam poder passejar per la
platja, banyar-nos, arribar-nos a un poblet que hi havia més enllà. La gent es sorprèn
de la meva pell extremadament blanca.
La sorra d’aquí és molt agradable, a diferencia de la de
coco beach que és sorra blanca de coral, i per tant punxa i talla una mica, com
he pogut notar quan hem anat a agafar les piragües.
Una estona em vaig asseure sota el tendal a llegir, però
no vaig poder perquè un dels nois em va demanar el llibre per mirar-lo i es va
posar a llegir-lo. L’hi va fer gracia que portés un llibre ne francès i que fos
una novel·la sobre Madagascar.
Vam dinar a la mateixa illa, uns peixos a la brasa que
ens van cuinar allà mateix. Molt bons. La nit abans, a l’hotel vam prendre
llagosta.
Després de l’excursió hem tornat cap a Andavadoaka i hem
agafat altre cop els cotxes per anar direcció Morombe, que està també a la
costa. El paisatge canvia, veiem molts més baobabs. Un moment donat, per la
pista, vam trobar molts gent que anaven molt arreglats i elegants. Darrera de
tot el grup anava un cotxe amb un taüt al sostre i amb unes flors a sobre.
Arribem per la posta de sol a Morombe.
Arribem per la posta de sol a Morombe.