Kurdistan_10: Sulaimaniyah

És la segona ciutat més gran del Kurdistan iraquià, es troba més al sud que Erbil i més propera a la frontera amb Iran. Va ser fundada en el 1784, pel príncep kurd Ibrahim Pasha Baban; durant la primera guerra mundial era el centre del nacionalisme kurd. El UPK (unió patriòtica del Kurdistan) es va fundar en aquesta ciutat l’any 1975. Durant la guerra Iran-Irak, la població de Sulaimaniyah va patir la repressió brutal de les forces de Saddam Hussein. Aquesta repressió va durar fins la revolta dels kurds del 1991.

Museu Slemani

En el 1994 la guerra civil va separar els dos partits UPK i PDK (partit democràtic kurd). Els enfrontaments entre tots dos van durar fins al 1996, quan el PDK amb l’ajuda de les forces de Saddam va capturar Erbil i Sulaimaniyah, que eren feus del UPK i els d’aquest partit van haver de fugir cap a Iran. En aquests enfrontaments bona part de la ciutat va ser destruïda. En el 1998 els líders del dos partits Massoud Barzani (del PDK) i Jalal Talabani (del UPK) van arribar a un acord de pau, per mediació d’Estats Units.

Museu Slemani

La ciutat ha estat reconstruïda i és un important centre cultural i també econòmic. Els kurds d’aquí parlen el sorani. Des de 1992 té el títol de capital cultural del nord d’Irak. D’aquí han sorgit poetes, escriptors, historiadors, politics, musics, ….

Aquesta regió abans s’anomenava Zamwa. Durant el mandat del Pasha Baban va ser una regió de constants enfrontaments entre la dinastia safàvida i l’imperi otomà.  

Museu Slemani

Ja des de la seva fundació la ciutat ha sigut sempre el centre del nacionalisme kurd. La primera rebel·lió contra la ocupació britànica, en el 1919, va sorgir d’aquesta ciutat; després d’arrestar a uns oficials britànics volien declarar el regne independent del Kurdistan. Ho van fer en el 1921, Sulaimaniyah era la capital de Kurdistan i Mahmud Barzanji es va declarar el rei del Kurdistan. Per tal de sufocar la rebel·lió, els britànics van imposar un altre rei, el Sheikh Hama Tahmas, al que creien que podrien controlar, però aquest va acceptar el càrrec i després va fer la seva, passant dels britànics. Però no l’hi va anar be, ja que el van enviar a l’exili, durant uns quants anys. 

Museu Slemani

En el 1926 la lliga de les nacions concedeix el mandat sobre la regió a Irak i amb drets especials pels kurds, entre d’altres coses, que es pogués ensenyar en kurd. Però hi havia desconfiança entre els dirigents kurds i els àrabs iraquians.

Amb l’anunci de la retirada dels britànics del territori, l’any 1931, Mahmud Barzanji va fer un altre intent per aconseguir un Kurdistan independent, però la revolta va ser neutralitzada per l’exèrcit iraquià.  Llavors la resistència kurda va passar a la família Barzani, al nord del país, a la vall de Barzan, però també va ser aniquilada en el 1936 per l’exercit iraquià. 

El barri més antic de la ciutat és el de "Goizha" o en kurd Goyija, que pren el nom de les muntanyes, que hi ha a la vora de la ciutat. Un altre barri s’anomena "Sabûnkaran" que vol dir els que fan sabons, i evidentment hi vivien els que es dedicaven a aquesta feina. Un altre barri és el “Cûlekan", és el barri dels jueus kurds; quan es va crear l’estat d’Israel molts dels habitants d’aquest barri van marxar cap allà. 

El dia de sant Jordi de 1982, durant la guerra entre Iran i Irak, alguns joves de la ciutat de Sulaimaniyah van ser arrestats i torturats acusats de planejar una revolta contra el partit governant àrab Baaz. 

Museu Slemani

Aquesta regió té terres molt fèrtils, de les mes fèrtils de l’orient mitja (el creixent fèrtil). Històricament Sulaimaniyah era majoritàriament agrícola i era una de les fonts més importants de productes agrícoles del país, però la política de Saddam Hussein va reduir la seva importància en aquest terreny. No volia que fos una potencia econòmica ja que era el punt neuràlgic de la revolta kurda. 

Des del 2003 ha millorat la seva economia, gracies a que s’ha potenciat altre cop l’agricultura, el turisme, la petita industria, el comerç. En els darrers anys el nombre de turistes ha anat en augment; hi venen molts iranians. 

Museu Slemani

Al febrer del 2011 van haver-hi moltes protestes contra la corrupció i la manca d’equipaments. Van durar uns 40 dies hi va haver 10 morts i nombrosos ferits. 

Pel que he estat llegint, la corrupció continua sent un greu problema. A començaments de desembre de 2013, un jove periodista que estava investigant la corrupció a la regió autònoma del Kurdistan, va ser assassinat a casa seva. No és el primer cas, ja ha mort algun altre periodista i sovint reben amenaces. Aquesta regió és més segura que la resta d’Iraq, però fins i tot aquí, la feina de reporter comporta un cert risc. Hi ha veus que es queixen de que no hi ha una veritable llibertat d’expressió, i que els agressors de periodistes queden impunes. Per aquest assassinat del desembre, el govern ha rebut pressions per tal de que es creï una comissió que ho investigui. 

Museu Slemani

Quan nosaltres vam visitar la ciutat era el 31 de desembre i la ciutat es preparava per la festa. Per por a atemptats ja des de primera hora del matí s’havia restringit molt l’accés de vehicles al centre de la ciutat. O sigui que vam haver de deixar el vehicle a la perifèria i anar a peu cap al museu Slemani. 

Museu Slemani

El museu Slemani és molt complet; fas un recorregut per la historia del país, des de 15 mil anys abans de la nostra era. És el més gran després del de Bagdad. Hi ha objectes molt bonics i el que m’agrada més son les sales en les que hi ha els objectes del mon antic, de mesopotàmica, els sumeris i assiris. La part corresponent al període islàmic està be però em resulta més familiar. Hi ha diverses tauletes i altres peces amb escriptura cuneïforme, també hi ha alguns relleus sobre marfil. Hi ha una cubeta amb uns ossos, que crec que son d’una dona i tenen uns sis mil anys. 

Museu Slemani

Hi ha una bona col·lecció de segelles, de diferents material, i una fotografia on es veu el dibuix que quedava marcat quan s’aplicava. Cadascun és diferent i identificatiu del seu propietari. Algunes figures son repliques de les originals que estan en algun altre museu. S’hi poden veure diferents estatuetes i altres objectes trobats a Babilonia, Ur, Nínive,...

També em criden l’atenció uns carruatges en miniatura, com si fossin de joguina. Les rodes son discs clavats en un eix i em sembla que vaig llegir que van ser els assiris qui van canviar la roda massissa per roda amb radis, de manera que el carro fos més lleuger i resultés més manejable en els combats. 

Em meravella la bona conservació de molts d’aquests objectes, de 4 o 5 mil anys d’antiguitat, en un país amb una història tant convulsa. 

Amna Suraka

Després del passeig per la història antiga vam anar a veure la historia recent, al Amna Suraka, que era la seu dels servei d’intel·ligència iraquià, el Mukhabarat. 

Aquí empresonaven i torturaven a la població, especialment als kurds; molts d’ells entraven però d’aquí ja desapareixien. L’any 1991 els peshmergues kurds (guerrillers kurds, homes i dones) van assaltar aquest centre i van alliberar la presó. 

Aquesta presó es va acabar de construir en el 1986 i s’hi duien els presos politics. Tenia cabuda per centenars de presos i Saddam i el seu règim havien dissenyat tot tipus de sales de tortura. 

Amna Suraka

Quan la guerrilla va fer-se amb el control de la presó, es va conservar tot tal i com va quedar i l’any 1997 la dona del president Talabani va tenir la idea de convertir aquest complex en el museu dels crims de guerra. 

Quan hi vam ser nosaltres no hi havia electricitat a la zona del museu i no el vam poder visitar. A l’exterior, es poden veure els edificis tal com van quedar, els tancs i una escultura en homenatge a les víctimes. 

Amna Suraka

El que sí que vam poder veure és la sala dels miralls, que es va construir entre el 2002-2003. És un llarg passadís que antigament feien servir els oficials d’alt rang del partit Baas per anar des de les oficines i altres sales a la cantina. Ara les parets i el sostre estan coberts de miralls trencats i bombetes que donen una llum ataronjada. Cada fragment de mirall representa una vida trencada pel regim de Saddam i cada bombeta un poble destruït durant aquest període. Hi ha 4050 bombetes i 150.000 fragments de miralls. És impressionant. 

També hi ha una sala on es pot veure com és la casa tradicional kurda. 

Amna Suraka-sala dels miralls

Sulaimaniyah és una ciutat molt extensa i aquell no era el millor dia per desplaçar-se, ni en cotxe, que estava tot col·lapsat, ni a peu, com vam haver de fer nosaltres, ja que plovia molt. Vam arribar al mercat i jo ja estava xopa. Vaig demanar a un venedor una bossa de plàstic per poder protegir la càmera. Havíem deixat l’autobús convençuts que anàvem només a veure el museu arqueològic que era allà al costat, però va ser un mal entès; el cotxe no podia passar i nosaltres vam continuar a peu, sense haver agafat els impermeables ni massa roba d’abric. 

Amna Suraka-sala dels miralls

Vam anar a menjar alguna cosa en un bar petit al costat del mercat. Molts d’aquests locals petits no tenen banys, el que quan estàs tot el dia pel carrer és un inconvenient. La zona del centre, amb el mercat i la mesquita era més caòtica que la resta, suposo que pel dia que era i les restriccions de trànsit. Allà mateix hi havia uns grans magatzems molt ben condicionats. Molta gent per tot arreu i a l’hora de buscar taxi per anar cap a l’hotel va ser difícil, ja que tothom en buscava, les botigues tancaven i era hora de preparar-se per la nit de cap d’any. 

L’hotel estava prop de la plaça de l’ajuntament i hi havia molta animació. Des d’allà feien focs artificials que van passar per la televisió. Hi havia una mena d’avet molt curiós, ja que estava fabricat amb ampolles posades boca avall. Em va saber greu no poder-li fer foto, però quan el vaig veure no portava la càmera. 

Per anar del mercat a l’hotel vam trigar una hora (o una mica) més en taxi. El taxista s’ho prenia amb filosofia, tots els conductors s’ho prenien amb calma, intentaven trobar dreceres, però un i altre cop acabàvem al mateix punt. A mi em desesperava i el que em sorprenia es que ningú tocava el clàxon, semblaven resignats. 

Vam anar a sopar a un hotel prop de la plaça de l’ajuntament, que tenia el restaurant a dalt de tot i es veia la plaça i quan va ser la mitja nit vam veure els focs des d’allà. Per tot arreu, es veuen els rètols de que està prohibit entrar amb armes i en aquest hotel també. Al restaurant hi havia grups de nois, i d’homes, però tan sols en una taula hi havia una noia.