L’any 1928 es va encarregar a l’enginyer de Nova Zelanda Archibald Milne Hamilton la construcció d’una carretera que unís la capital del Kurdistan iraquià Erbil amb la ciutat Haji Omaran, a la frontera d’Iran. Això permetria enllaçar les dues costes la mediterrània i la del mar caspi. Una part d’aquesta carretera, que a vegades s’anomena carretera Hamilton o els kurds l’anomenen Haji Omarana és el canyó Gali Ali Beg.
La carretera es va acabar de construir l’any 1932. La seva idea era que servis per unir els pobles de la regió i de les peripècies de la construcció d’aquesta via en va escriure un llibre que es va publicar en el 1937.
Durant el procés de construcció de la carretera se’n va adonar de que a vegades es necessiten ponts resistents, però fàcils de muntar i adaptables a qualsevol terreny. Per això va dissenyar els ponts que s’han anomenat Callender- Hamilton (crec que Callender era la casa que fabricava els cables). Eren ponts desmuntables que l’exèrcit britànic va fer servir quan estaven en conflictes bèl·lics. La carretera passa per diferents colls, en terreny molt variat.
El canyó té uns 12 Km de llarg i tant en el canyó com al llarg d’aquesta carretera hi ha diferents cascades. És un lloc típic per fer-hi picnics i a l’estiu s’omple de turistes de tot el país. Com que està proper a Erbil, els dies de feste s’omple de gent de la capital.
Malauradament nosaltres no vam poder veure gran cosa del canyó ja que se’ns va fer fosc. Ens havíem entretingut més del compte a Barzan i a més vam trobar molts controls de policia, o sigui que quan vam arribar a l’entrada del canyó ja era gairebé de fosc. Tot i això, era curiós veure la filera de camions circulant per aquesta ruta de muntanya.
Ens vam aturar a sopar en un dels centres d’estiueig de la zona. Feia fred, estava una mica alt i potser per ser hivern i ja tard, no hi havia massa animació. Per on jo vaig passejar era un carrer ple de botigues, bars i restaurants. També hi havia terrasses, buides, ja que el temps no acompanyava, i en aquest país no cal sortir fora a fumar. És una de les coses que ara em xoca, ja que ens hem acostumat a que a casa nostra no es pot fumar als bars i restaurants.
Va ser agradable i vam menjar be, però estava una mica mort; m’imagino que a la primavera deu ser molt diferent l’ambient.
I després de sopar vam continuar fent camí fins a Erbil, la capital del país.
