Halabja és una ciutat que ha passat a la història recent pels atacs amb armes químiques que va patir durant el règim de Saddam Hussein. Es troba propera ala frontera amb Iran.
La data de fundació de la ciutat no està clara però s’hi ha trobat unes tombes que son del segle XVII. Els kurds d’aquesta ciutat propera a la frontera amb Iran parlen només el sorani, un dialecte del kurd. En el 1924 es va construir l’edifici de correus i l’any següent va tenir la primera escola. El mercat va obrir les seves portes en el 1932 i la ciutat va disposar d’electricitat l’any 1940.
Al llarg de la historia hi ha algunes dones kurdes que han sobresortit, una d’elles, Adela Khanum era de Halabja i va néixer en el 1847. Pel que expliquen a casa seva tots els criats eren perses, havia creat com una petita colònia de kurds perses i acollia a qualsevol viatger que anés o vingués de Pèrsia. Era una dona amb molta empenta i que va fer moltes coses per la població.
Durant la primera guerra mundial va salvar a un grup de soldats britànics que estaven a la ciutat; aquests van quedar molt sorpresos del seu coratge i se l’hi va concedir el titol de khan Bahadur, que vol dir princesa valenta. Aquesta dona va ser la responsable de la construcció de la presó, dels jutjats, de la que va ser la primera presidenta i del nou bazar.
En la fase final de la guerra Iran-Iraq, les guerrilles kurdes, els peshmergues, amb el suport d’Iran van alliberar la ciutat de Halabja. Però després de dos dies d’atacs amb artilleria convencional, el 16 de març del 1988, avions iraquians van bombardejar la ciutat amb armes químiques.
Unes 5000 persones van morir immediatament i unes 7000 van quedar greument ferides o els hi ha quedat seqüeles de per vida. La majoria de víctimes eren de població civil. Es van fer servir diferents tipus de gasos, com el gas sarin, el gas mostassa i no s’ha pogut demostrar però hi ha indicis que també es va fer servir cianur d’hidrogen.
L’atac a la ciutat de Halabja i els seus voltants formava part de la campanya anomenada Anfal, dirigida per Saddam Hussein per suprimir les revoltes kurdes durant la guerra Iran-Iraq. El març del 2010 es va reconèixer que la matança perpetrada en aquesta població havia sigut un genocidi.
Durant la guerra Iran-Iraq les dos partits kurds estaven aliats i tenien el suport d’Iran. L’atac a Halabja era una forma d’eradicar als kurds i contraatacar a les forces iranianes.
He llegit algunes descripcions dels supervivents i son esfereïdores. L’atac va durar unes 5 hores, en les que hi va haver 14 bombardejos, en els que sortien 7 o 8 avions cada cop. La gent ho descrivia com un fum blanc, després negre i finalment groc, que s’alçava en columnes d’uns 46 metres. A la que va córrer la veu de l’atac am,b gas la gent que va poder va fugir, en cotxe o a peu, però veien pels carrers la gent que moria, els animals, els ocells que queien morts, la pudor dels gasos..… els crits de la gent....
Els periodistes iranians van ser els primers en fer fotografies després de l’atac i les van difondre en els diferents diaris d’Iran. Molts dels supervivents van ser evacuats per helicòpters iranians i a les víctimes les duien a hospitals de Teheran.
Un d’aquests periodistes, que ja havia vist atacs amb armes quíimiques al front, va quedar impactat en arribar a la ciutat després de l’atac. Explica que semblava que la vida s’hagués aturat; alguns supervivents anaven a demanar-los ajuda per arribar a un hospital i explica que se’ls hi va apropar un grup d’uns quinze o setze nens per demanar ajuda. Algun d’aquests nens moria als seus braços mentre els evacuaven.
El govern de Saddam va culpar a Iran de l’atac i el ministre d’asumptes exteriors iranià ho va negar rotundament. La comunitat internacional no va dir res.
Els supervivents, ajudats per la guerrilla kurda i els iranians van començar a enterra els cossos de les víctimes, però quan encara no estaven tots enterrats les tropes iraquianes van tornar a la ciutat per veure l’efecte produït per les bombes i van acabar d’arrasar-la.
Més tard, quan els kurds hi van tornar, va començar la reconstrucció, però el terreny estava contaminat i per tant afectava al cultiu, a l’aigua i la ramaderia. El govern japonès va fer una important aportació econòmica per un projecte de subministrament d’aigua potable.
Deu anys després de l’atac, en el 1998 encara hi havia 500 persones en estat crític de salut i havien augmentat molt els cassos de càncers, les malalties cardíaques, els problemes respiratoris, de pell i dels ulls, de fertilitat,...
El març del 2003 el govern regional del Kurdistan es va construir el monument als màrtirs de Halabja, en una ciutat que encara estava en ruïnes. El març del 2006 hi havia bona part de la població que estava descontenta amb la situació, ja que s’estaven dedicant els esforços a la construcció del memorial i la reconstrucció de les cases però es feia molt poc per la gent, que eren les víctimes. Enn aquestes protestes hi van participar unes 7000 persones, van cremar el monument i part dels documents de l’arxiu. En les protestes va morir un manifestant i va haver-hi diversos ferits.
Abans d’arribar a Halabja hi ha un cementiri islàmic, al peu d’una muntanya rocosa. I després s’arriba al cementiri de les víctimes de l’atac amb armes químiques. El seu emplaçament és molt bonic, està envoltat de muntanyes, les Zagros, plenes de neu, però com que fa un dia una mica boiros no es veuen massa be.
A l’entrada hi ha un gran rètol en el que s’indica que està prohibida l’entrada als membres del partit Baas. Ho trobo comprensible, però em sorpren trobar-hi el rètol.
Hi ha moltes foses comunes, ja que de les famílies que va morir tothom no quedava ningú per poder identificar les restes. Alguna d’aquestes foses contenen les despulles de 1500 persones! Aquest cementiri m’impressiona ja que tota aquesta gent va morir el mateix dia, pel mateix motiu. Tots de cop. No és com en un cementiri normal on van incorporant-s'hi poc a poc.
Mentre era allà no podia deixar de pensar que barbaritats com aquesta segueixen passant, que la població de Síria ha patit també atacs per armes químiques, i això ha passat ara, no en el passat, en la guerra actual!
Al Kurdistan iraquià hi ha arribat molts siris fugint de la guerra en el seu país. Al començament tenien esperança; diuen que quan estàs vivint una guerra sempre penses que ja està a punt d’acabar, que l’esperança de que sigui així és el que et manté en peu. Però quan van veure que no hi hauria una intervenció americana van perdre les esperances de poder sortir-se’n i és quan alguns d’ells van fugir.
Mentre era per allà vaig llegir el llibre “Mayada, hija de Iraq” de Jean Sasson. Em va impactar molt i el vaig trobar molt interessant. Entre aquest llibre i els comentaris del siris em vaig començar a qüestionar algunes coses. Quan la guerra d’Iraq jo estava en contra de la guerra, però ara... ja no ho tinc tant clar. Segueixo estan en contra de les guerres i la violència, però me n’he adonat de que a vegades des de dins, quan hi ha una situació de repressió i terror, és molt difícil canviar-ho des de dins.
El museu del genocidi que està separat del cementiri estava en reparació (a mi em va semblar que en construcció) i no el vam poder veure. Tenen previst obrir-lo aquest més de març.