17 de maig 2014

Croàcia_4: Šibenik

La carretera que va de Zadar a Šibenik va més o menys paral·lela a la costa. Abans d’arribar a la ciutat es creua el riu Krka. 
La ciutat es troba a la desembocadura d’aquest riu, que crea un ampli estuari abans d’arribar a l’adriàtic. La comunicació amb el mar és a través del canal de Sant Antoni.

Abans d’arribar es veuen moltes muscleres flotant sobre l’aigua; els musclos d’aquí tenen molt bona reputació i ben merescuda, son molt gustosos. 

Aquesta zona ja estava habitada en l’antiguitat, però la primera referència que es troba és del 1066, en un escrit en el que s’explica que el rei croata Petar Krešimir tenia aquí al seva cort. Hi ha una estàtua d’aquest rei en una de les places.

No està clar encara l’origen del seu nom; podria derivar de la paraula “amagat” en croata, però també s’ha trobat aquest nom en poblacions que estan sobre un turó.
L’any 1116 els venecians van destruir la ciutat. Quan uns anys més tard la capital croata Biograd, també va ser destruïda, els seus habitants van refugiar-se a Šibenik i la ciutat va tornar a cobrar vida. 

En el segle XIII es va convertir en seu diocesana, amb el que va adquirir definitivament la categoria de ciutat. A l’igual que les altres ciutats de la costa dàlmata, va estar sota control venecià a partir del segle XVI fins al 1797.  


En el segle XIX sota l’imperi austríac, es desenvolupa la mineria, als voltants de la ciutat, el tren connecta la ciutat amb Split i Knin, i es construeix una central hidroelèctrica sobre el riu Krka. Així la ciutat va tenir il·luminació elèctrica i es podia subministrar energia a les petites industries de la zona. 

El nucli històric de la ciutat es troba al voltant del port antic, enfilant-se de forma escalonada sobre la muntanya. Es van crear tres barris: Dolac, al voltant de la part més antiga del port, és on es van refugiar els que van arribar de Biograd a l’edat mitja. Al nord el barri de Gorica i la part cdentral, on hi ha la catedral i l’ajuntament és Grad. Més tard, en el segle XIX van sorgir nous barris fora de les muralles. 

A part de les muralles que protegien la ciutat, hi havia una sèrie de forts sobre els turons del voltant per protegir el port i la pròpia ciutat.

En la plaça principal de la ciutat antiga és on es trobaven tots els edificis emblemàtics, en la mateixa plaça o propers a ella: la catedral, l’ajuntament, la llotja, el palau dels rectors i el palau episcopal. 

Els palaus senyorial també estaven en aquesta zona. 
Passejar per la ciutat té el seu encant, ja que en qualsevol paret trobes un detall del seu passat. Per exemple, les mansions senyorials tenien en l’entrada unes columnes, i segons la seva alçada podies saber la importància de la família que hi vivia. 
L’edifici més important de la ciutat és la catedral, que forma part del patrimoni artístic de la Unesco. 

Es va construir on hi havia hagut una altre església. La seva construcció va començar en el 1432 però va trigar més de cent anys en estar acabada ja que pel mig hi va haver l’epidèmia de pesta. Destaca pel sistema de construcció i per les escultures i decoracions. 

Hi ha 72 caps humans tallats a la pedra, a l’exterior de la catedral, que sembla ser que eren persones de la ciutat. Son totes les cares diferents i bastant expressives. També hi ha una estàtua d’Adam i una d’Eva en les que se’ls veu, amb una ma aguantant una fulla de parra per tapar-se i l’altra ma, ell al pit i ella a l’estòmac. 

Els colors de la ciutat son el taronja i negre; aquests son els colors del barret tradicional i els aprofiten per decorar objectes ben diversos. 
L’inventor del paracaigudes Faust Vrancic va néixer i va viure en aquesta ciutat; es va inspirar en la idea de da Vinci, va veure els seus dibuixos i hi va estar treballant durant 20 anys abans de provar-lo l’any 1617 a Venècia.

La guerra dels Balcans va afectar molt a l’economia de la ciutat, ja que molta de la seva industria va quedar destruïda i moltes fabriques no han tornat a obrir les portes. 

És una ciutat molt agradable per passejar; no hi ha gairebé turisme tot i que té el seu encant. Em va agradar molt poder passejar-se pels seus carrerons i buscar petits detalls en les façanes, així com pujar per l’escalinata fins al cementiri i la fortalesa, des d’on hi ha bona vista sobre el front marítim.