Vam arribar a Dubrovnik al vespre. L’hotel estava a les afores, en un dels molts complexos turístics que hi ha. Hi ha un autobús que enllaça la zona d’hotels amb la ciutat. El primer contacte doncs va ser amb el complex hoteler. Jardins, hotels i milers de persones per tot arreu. Em va fer mandra anar al vespre a la ciutat però si que vaig sortir a passejar pels jardins per intentar veure el mar. No vaig tenir èxit. Vaig trobar el centre comercial, mig buit algun restaurant però poca activitat. Deien que és just després de pasqua que s’omple. A l’hotel molts grups d’adolescents, semblaven d’escoles i altres de grups esportius.
Al matí abans de sortir cap a la ciutat, vaig sortir altra cop a explorar els voltants, i aquest cop vaig aconseguir trobar el camí que duia fins al mar. Era una zona on s’estava construint i em van mirar com un bitxo rar pel fet d’estar per allà. La vista no era espectacular, però al menys vaig poder sentir que estava a tocar del mar.
 |
| Font gran d'Onofrio |
Dubrovnik és un dels llocs més turístics de Croàcia. En temporada alta el port està ple de creuers i la ciutat no pot absorbir a tota la gent que hi arriba de cop. El recinte històric no és massa gran i queda col·lapsat. Mig en broma diuen que si veus més de 5 creuers al port el millor és fugir de la ciutat. Sense ser temporada alta, a mi ja em va resultar estressant.
La ciutat és el centre de la circumscripció Dubrovnik-Neretva. Aquesta zona era antigament la república de Dubrovnik, coneguda també pel nom italià: Ragusa. Era un important centre comercial i marítim i entre els segles XIV i XVII era l’enllaç entre orient i occident.
Hi ha diferents llegendes sobre l’origen de la ciutat. Segons sembla es devia fundar l’any 615, amb la unió de Raus i Dribava. Raus era una colònia que habitava en un illot davant la costa, en que hi van arribar alguns supervivents de l’antiga colònia grega d’Epidaure d’il·liria, fugint de la invasió àvar-eslava.
De la població d’aquest illot, juntament amb els habitants que ja hi havia, duria provenir el nom de Ragusa. A la zona continental s’hi va assentar una població eslava, que s’anomenava dibrava. Sembla ser que pot provenir de la paraula dubrava, que vol dir alzinar (bosc d’alzines). D’aquest nom vindria el de Dubrovnik.
L’illot i el poble costaner estaven separats tan sols per un canal, fet que va afavorir que les dues poblacions s’anessin barrejant i al mateix temps es van anar dipositan diversos materials en el canal, amb el que cada cop era menys fons i finalment en el segle XI van quedar units l’illot i el continent, formant-se la península. En el segle XII es comença la construcció de les muralles, que en el segle XIII van incloure també les barriades.
Entre els segles VII i XII estava sota control de l’imperi bizantí, però va ser la ciutat que es va alliberar més ràpidament de la seva influència i en el segle XIV era ja una ciutat eminentment croata.
En el segle XII estableix vincles comercials amb diferents ciutats de l’adriàtic i també amb ciutats de Bòsnia i Sèrbia. En aquell temps la ciutat ja tenia un rector escollit pels propis ciutadans.
El primer cop que ho vaig sentir, això de rector em va sorprendre. Em sembla que és el títol que tenia la persona que governava la ciutat. Poc a poc l’aristocràcia comença a ocupar tots els llocs rellevants en l’administració.
Aquesta ciutat també va estar sota domini venecià, entre el 1205 i el 1358, a partir d’aquest any va passar a dependre dels reis croata-hongaresos. Després va aconseguir la seva independència i es va convertir en la que ja he anomenat, la república Ragusina o de Dubrivnik.
La república de Ragusa o Ragusina, tenia una aristocràcia local marinera important i hi havia molta separació de classes, però s’havia abolit l’esclavatge.
La ciutat adquireix la màxima grandesa en els segles XV i XVI. És un important centre comercial, es dedica a la construcció de vaixells, produeix teixits i comercia amb la sal. Aquesta època d’esplendor es posa de manifest entre altres coses, en els edificis, que tenen més ornaments i decoracions.
 |
| Palau Sponza |
L’any 1667 un terratrèmol va afectar seriosament a la ciutat. Van morir unes 5.000 persones i la ciutat va quedar en ruïnes i el que el terratrèmol no va enderrocar ho van acabar de destruir els incendis que van haver-hi després.
De la ciutat antiga queda poca cosa, la façana del palau dels rectors i el palau Sponza. La resta es va haver de reconstruir tot.
La república de Dubrovnik va desaparèixer amb l’arribada de Napoleó, l’any 1808. Entre la primera i la segona guerra mundial és quan comença el turisme en la ciutat.
Durant la guerra de la independència croata, l’any 1991, la ciutat de Dubrovnik va ser assetjada per l’exèrcit popular iugoslau. Durant tres mesos van bombardejar la ciutat; el dia més sagnant va ser el dia de sant Nicolau, quan van morir 13 persones.
Segons un informe de les nacions unides, el setge va provocar que hi haguessin 15.000 refugiats, uns 7.000 van ser evacuats per mar, quan la ciutat portava dos mesos sense aigua ni llum. La ciutat només disposava de l’aigua que es transportava en vaixells.
La vista de la ciutat des de la carretera és molt bonica, ja que es veu la península amb tota la muralla que l’envolta. Des de la plaça on et deixen els busos i taxis s’entra a la ciutat antiga per la porta Pile, que data dels segles XIV-XV. És curiós el sistema de tancament de la porta, hi ha unes cadenes amb boles metàl·liques, que d’alguna forma accionen el sistema de tancament.
Passat l’accés a l’interior de la ciutat, s’arriba a una petita plaça de la que arrenca el carrer principal, anomenat Placa o Stradun. En aquesta plaça hi ha una font, la gran font d’Onofrio, que va construir l’any 1438 Onofrio della Cava, l’arquitecte que va realitzar el sistema d’abatiment d’aigües de la ciutat. Aquesta font era per commemorar que s’havia acabat la construcció de l’aqüeducte; el sistema de canalització portava l’aigua a la ciutat des d’un punt a 12 Km. La font té 16 boques per on surt l’aigua. En el passat sembla ser que la decoració era molt bonica, però entre els terratrèmols i la guerra, ara tan sols conserva el treball dels 16 brocs. Segons diuen encara està en funcionament, però quan jo la vaig veure no rajava aigua.
A l’altre extrem del carrer, hi ha una altra font, molt menys impressionant, que és la petita font d’Onofrio. Aquella si que funcionava.
En aquesta plaça hi ha l’església de San Salvador, que es va construir en el 1528, en agraïment al Salvador que la va preservar d’un fort terratrèmol que hi havia hagut a la ciutat l’any 1520. Al seu costat hi ha el monestir franciscà; la seva construcció es va iniciar l’any 1317, però es va allargar molt de temps i va patir diverses modificacions. A més, es va veure molt afectat per terratrèmol del 1667.
A l’interior del monestir hi havia una farmàcia, que va obrir les seves portes l’any 1317 i que segueix funcionant ininterrompudament, des d’aquell any. És la tercera farmàcia més antiga del mon. La biblioteca del monestir també té llibres molt valuosos. El claustre és un racó tranquil de la ciutat. Em va agradar i especialment els capitells romànics.
Vagis pel carrer que vagis, Placa o els paral·lels, tots estan plens de botigues, restaurants i bars. No vull ni imaginar com deu estar a l’estiu! La majoria d’edificis daten de després del terratrèmol del 1667.
A l’altra extrem del carrer principal, hi ha una altra plaça, Luža, que era on antigament s’hi feia el mercat. Aquí és on hi ha la petita font d’Onofrio.
En aquesta plaça hi ha una columna que té la figura de Roland (o Orlando). Va ser construïda en el 1418 i simbolitza la llibertat de Dubrovnik. En el passat la bandera de la república de Dubrovnik onejava des d’aquesta columna, quan hi havia celebracions i el governador parlava des del pedestal que té. Segons la llegenda, aquest guerrer va ajudar a alliberar Dubrovnik del setge que patia en mans de pirates àrabs. Com a curiositat, l’avantbraç dret d’aquesta figura s’ha pres com a unitat de mesura, la braçada de Dubrovnik, que equival a 51,2 cm.
A la mateixa plaça hi ha el campanar, de 31 metres d’alçada, data del 1444. L’esfera del rellotge és de llautó i les figures que piquen donant les hores inicialment eren de fusta però en el 1509 es van substituir per figures de bronze, que s’anomenen els verdinosos, suposo que pel fet de que en ser de bronze es recobreixen de verdet amb la humitat. Després del terratrèmol el campanar es va reconstruir però fent-lo igual que l’antic. 
Des d’aquí és pot sortir del recinte emmurallat per diferent punts: hi ha la porta de la duana, la porta de la peixateria que dóna al port, o pel costat, la porta Ploče. Les tres tenen el seu punt d’interès. La porta Ploče és tan senyorial com la Pile, a l’altre extrem de carrer, amb el mateix dispositiu per tancar-la, i just en sortir tens vista sobre el port. Els dos passos que donen directe al port son semblants, però hi arribes des de diferent punt.
A la plaça hi ha el palau de Sponza. A l’època de la república, aquí hi havia les oficines de la duana, la casa de la moneda i el tresor i l’armeria de l’estat.
El palau dels rectors, inicialment, en el segle XIII havia sigut construït com una fortalesa, però va ser renovat totalment en el segle XV per l’Onofrio que també va fer les fonts. Actualment en aquest edifici hi ha el museu de la història de la ciutat.
A tocar de la plaça Luža hi ha una altra plaça que s’anomena l’esplanada de Gundulić, ja que hi ha una estàtua d’aquest poeta ragusenc. D’aquí pujant per una escalinata s’arriba a una altra explanada on hi ha l’església dels jesuïtes de Sant Ignasi. És un contrast amb la part baixa de la ciutat que està tota reconstruïda i neta. Aquesta esplanada està descuidada i dels dos edificis que hi ha, un està bastant deteriorat.
Les muralles de la ciutat es poden recórrer i es veu la ciutat i el port des de dalt. Tenen una llargada de 1940 metres, hi ha diferents punts d’accés i sortida, però tothom ha de circular en el mateix sentit. La muralla té 16 torres, va ser construïda en el segle X i restaurada en el XVII.
La part més bonica és la que té vistes sobre el port, però per totes bandes té un cert interès, ja que veus barris i carrers una mica més allunyats del Placa. Es veuen racons en els que encara es veuen els estralls de la guerra. A part de la muralla la ciutat tenia altres fortaleses addicionals, com la que es pot veure al port, en la que ara hi ha el museu marítim.
El centre històric de Dubrovnik forma part del patrimoni de la Unesco i gràcies a això s’ha pogut fer una bona reconstrucció del centre històric. De totes formes, al llarg de la seva història la ciutat ha patit diverses detruccions i reconstruccions. Després del famós terratrèmol es va reconstruir la ciutat al voltant del carrer principal. Va ser llavors, crec, que es van construir els dos ports, un a cada banda de l’istme.
Vaig passar hores recorrent la ciutat; tot el recinte històric està destinat tan sols a vianants. Això facilita el passeig. Al matí, la meva impressió de la ciutat no era molt bona. Hi havia molta gent, tot ple de botigues, restaurants, no podies gaudir amb tranquil·litat. He de reconèixer que sóc una persona que detesta les multituds, tant té que siguin locals com turistes. Per tota la zona restaurada i reconstruïda, que està neta i polida, a vegades costa veure l’edifici enmig de tot el muntatge de venta i restauració.
De les coses que es venen més: vestits de crio, samarretes, bosses, el que sigui amb decoració marinera, ratlles blaves i blanques... també sal de l’adriàtic, lavanda i altres olis essencials.
A la que t’allunyes dels carrers principals, l’ambient canvia, és com un poble, tranquil, sense gent, sense botigues, menys cuidat, més natural, on es detecta més el que va passar la població. A l’hora de dinar, i després al vespre, és quan és més agradable de passejar. No queda gent pels carrers, tan sols sents les teves petjades sobre la pedra blanca, la ciutat dorm o descansa. I va ser en aquelles estones quan em vaig reconciliar amb Dubrovnik. Abans, la trobava bonica, però em resultava incòmode. I quan vaig poder sentir-la va ser quan els carrers estaven buits, quan quedàvem tan sols quatre gats passejant per allà. Llavors va ser quan vaig decidir que si, que es mereix la fama que té.
A la zona del port, si t’allunyes una mica, cap al fort, pots veure-la ciutat des de fora, s’estava tranquil, hi havia parelletes locals i algun altre turista com jo, fugint del bullici.
Ja no recordo on era de la ciutat, hi ha una estàtua dedicada a un comerciant, que quan va morir va donar la seva fortuna per ajudar als pobres.
 |
| Església de Sant Ignasi |
Hi ha diversos museus i exposicions; crec que era al palau Sponza que hi havia una exposició de fotografies sobre la guerra amb sèrbia. Algunes eren impactants; i el lloc on estava ubicada també, ja que una part de l’exposició era en un passadís estret que encaixava be amb el tema. En el mateix palau hi ha un memorial pels morts de la ciutat durant el setge i invasió sèrbia. En una sala hi ha fotografies de tots ells, em va impactar, ja que moltes fotografies son de nois joves, entre 20 i 30 anys. Impressiona.
Com ja he comentat, la major part de la ciutat està reconstruïda i té la cara neta. Pels comentaris que fan dóna la impressió que miren cap a endavant, volen deixar enrere el passat i mirar el futur.
Pel que comenten alguns joves croates amb els que he parlat, un dels problemes més greus amb els que s’enfronten és la corrupció. La gent està desenganyada dels polítics; se senten decebuts amb les promeses que els hi feien per quan entressin a la comunitat europea. Ara hi son i segueix havent-hi molt atur i segueix la corrupció. Son molt crítics amb el seu govern. També comenten que els estrangers, especialment austríacs i crec que hongaresos, estan comprant moltes empreses i industries.
La gent és molt amable i m’agrada la sonoritat de llengua. M’expliquen que han sigut importants en la construcció i exportació de vaixells, però actualment la cosa no pinta be i si han de tancar les drassanes, molta gent quedarà al carrer.
En totes les poblacions de costa hi ha una important tradició marinera, pel que diuen, la seva reputació com a mariners és molt bona i en moltes companyies navilieres estrangeres es pot trobar tripulació i capitans croates.
En canvi al riquesa en quant a agricultura es centra al nord del país, especialment cap a l’interior.
