Vam continuar per la costa fins arribar a Split. L’hotel estava allunyat de
la ciutat, a uns 15 Km cap a l’interior en zona muntanyosa, en la població de
Dugopolje. Aquesta població no vaig arribar a veure-la ja que l’hotel estava en
una zona poc urbana. Era un hotel de 4 estrelles, però la ubicació gens bona.
Davant hi havia l’estadi de futbol, molt nou, al costat una torre
d’electricitat, edificis a mig construir... l’entorn no era gens fotogènic i
estava molt desangelat. Tampoc va ajudar el fet de que es poses a ploure o
sigui que tampoc veies al voltant res pel que valgués la pena sortir a
mullar-se.
Al matí vam tornar a fer la carretera de muntanya i vam anar a visitar
Split. Aquesta és una ciutat curiosa, amb diferents cares. Quan arribes, et
trobes amb el port i el front marítim, que està tot ple de terrasses de bars i
restaurants, on es pot veure la gent, majoritàriament turistes, gaudint del sol
de primavera. Just al darrera, la façana de pedra que protegeix el nucli
històric de la ciutat; l’ambient canvia radicalment. És una ciutat antiga, però
viva, amb gent que hi viu, que hi treballa, no tan sols pel turisme. I hi ha
altres barris, a la que t’allunyes del centre històric, tranquils, antics, cases
de pedra, on tan sols et creues amb la gent que viu per allà.
 |
| Palau de Dioclecià |
La regió de Split és una aglomeració urbana ubicada a la costa, que té uns
50 Km de llarg per tan sols 5 Km d’ampla. En aquesta regió hi ha el golf de Kaštela,
la península de Split i les desembocadures dels rius Jadro i Cetina. Aquesta
regió està protegida per les muntanyes que hi ha a l’interior, Kozjak (780 m) i
Mosor (1330 m). Entre aquestes dos muntanyes hi ha el congost de Klis, per on,
ja en la prehistòria hi transitaven les caravanes que anaven de l’interior cap
a la costa, o al revés.
La regió de Split té un
clima privilegiat, ja que les muntanyes la protegeixen dels rigors del clima continental, té un
clima temperat, que afavoreix una vegetació i cultiu típicament mediterrani. A
més, també gràcies a les muntanyes, és una regió rica en aigua dolça, i
contribueix a que sigui una regió molt fèrtil. En el passat, aquest terreny
fèrtil, de clima suau i ric en aigua, era molt atractiu per les diferents
civilitzacions que van arribar-hi, pel que es prestava a ser colonitzada.
Split és la segona ciutat més gran de Croàcia. L’emperador romà Dioclecià
era originari d’aquesta regió i va fer construir un palau, entre els anys 293 i
305, per poder-s’hi retirar quan es jubilés. Em sembla que és l’únic que va
jubilar-se, va abdicar al càrrec per poder retirar-se al seu palau i dedicar-se
a cuidar l’hort i viure tranquil. És un dels palaus romans més ben conservats.
Els àvars i els eslaus van arribar a la badia de Kaštela durant el segle
VII és quan van destruir la ciutat de Salona; la població es va dispersar,
alguns van anar cap a les illes, però la majoria va seguir a un home anomenat
Sever, que els va conduir cap al palau de Dioclecià i es van protegir a
l’interior de les muralles.
Els edificis romans es van anar dividint per fer edificis més petits I va
anar canviant l’estructura urbana. L’única plaça que hi havia al palau era
l’antic peristil, que tenia tan funcions religioses com profanes.
Dioclecià va perseguir als cristians i diuen que va ser la persecució més cruel de les perpetrades per l’imperi romà. Curiosament, el seu mausoleu es va convertir en la catedral de la ciutat, que a vegades se l’anomena esglèsia de San Domni, que era el primer bisbe de Salona i que va ser sacrificat per Dioclecià.
En el segle XVII quan estava sota control venecià, davant del perill
d’invasió turca, es van construir fortaleses envoltant la ciutat, amb baluards
pentagonals, i alguns fortins sobre els turons.
En el segle XIX la ciutat creix i s’expandeix fora del recinte medieval; en
aquella època es va construir el port i el trencaones. A mitjans del segle XIX
es comença la neteja i renovació del palau de Dioclecià.
L’any 1979 el nucli
històric de Split i el palau passen a formar part del patrimoni mundial de la
Unesco.
El palau de Dioclecià era rectangular i tenia una superfície d’uns 30.000 m2.
Va ser construir a l’estil vigent en aquell moment en la part oriental de
l’imperi romà, és a dir, que era una vila imperial luxosa, tenia l’aire de
ciutat hel·lenística i era una fortalesa militar.
La ciutat o palau, tenia dos espais separats pel carrer transversal. En una
banda hi havia la residencia imperial i els espais destinats al culte, i a
l’altra banda hi havia dos blocs rectangulars, un d’ells corresponia a les vivendes
pel servei i l’altre era la zona dels militars.
En l’època de Dioclecià l’imperi romà era molt extens i va arribar a la
conclusió de que no el podia governar un sol home. Per això va dividir l’imperi
en dos, l’imperi romà oriental i l’occidental. Va deixar a càrrec de la part
occidental a Maximià i ell es va quedar amb la part oriental. Ells dos eren
emperadors amb la categoria d’August, i cadascun d’ells va escollir un altre
emperador en la seva regió, que tenia la categoria de Cèsar.  |
| Bisbe Grgur Ninski |
Així l’imperi
tenia 4 governants que es responsabilitzaven cadascun d’una quarta part de l’imperi;
aquest sistema de govern se l’ha anomenat tetrarquia.
Quan Dioclecià es va retirar el va succeir el Cèsar de la seva part de l’imperi,
i el mateix estava previst que passes amb la part occidental quan Maximià es
jubilés.
Ara be, les coses no van anar com esperaven i es va desencadenar una
lluita per la successió.
El palau estava envoltat per una muralla en la que hi havia un total de 16
torres de defensa. Al voltant de la muralla hi havia el passadís per la
guàrdia.
Tenia diferents portes, la principal era la porta d’or, on acabava la
calçada romana provinent de Salona. La porta de ferro a l’edat mitja comunicava
el nucli antic, dins de palau, amb les barriades de l’exterior. La porta de
llautó es trobava a la façana on originalment arribava el mar, per aquí se sortia
directament a l’embarcador de galeres. També hi havia la porta de plata, una
porta en cada paret.
Vam visitar el que s’anomena el soterrani del palau, però que en realitat
és la planta baixa, que era el suport de la primera i segona planta, on hi havia
les dependències de l’emperador. També servia per anivellar el terreny, ja que
feia baixada cap al mar. Durant anys aquest soterrani havia acumulat les
deixalles que hi tirava la gent, pels forats que connectaven amb la planta
superior. Si no recordo malament, explicaven que la gent havia oblidat que a
sota hi havia dependencies del palau, i hi tiraven la brossa sense
preocupar-se. Quan es va voler restaurar i netejar el palau és quan es va
descobrir tot el soterrani.  |
| Catedral |
És bastant gran, en alguns llocs hi ha força humitat i per tot arreu hi fa
fred, en part per les corrents d’aire, en part per la humitat. En una de les
sales, hi ha un disc daurat, o d’or, no ho se, amb un gravat que crec que
representa a Dioclecià, també hi ha un bust seu. Les cúpules estan fetes amb
totxanes arrenglerades.
Al mateix nivell que hi ha el soterrani, o sigui, en la planta baixa, en un
espai també cobert, un carrer amb paradetes de venta de records a banda i
banda. Hi ha dues sortides laterals, una a cada banda de carrer i una en cada
extrem de carrer, enllaçant la porta que dona al mar i la plaça on hi ha la
catedral.
 |
| Temple de Júpiter |
Quan vaig sortir a la plaça em va impactar; per una banda l’ambient, ja que
és un centre històric viu, on a part dels turistes hi havia la gent de la ciutat,
hi havia bullici, moviment... Per altra banda, el que més em va impactar és
trobar allà dos esfinxs egípcies, en pedra negre (suposo que basalt) que
contrasten amb les columnes en marbre rosa i la pedra blanca. Les esfinxs les va portar d’Egipte el propi Dioclecià. Mirava per tot
arreu enlluernada; a aquella plaça l’hi vaig trobar un encant especial. No és
massa gran, i hi havia força gent, així i tot, tenia sensació de que s’hi
respirava tranquil·litat.
 |
| Temple de Júpiter |
Llegeixo que l’any 1894 es va publicar la primera guia de la ciutat, el que
demostra que el turisme a Split no és un fet recent, sinó que fa més de cent
anys que la gent ja sentia atracció per aquesta ciutat.
No vam poder entrar a la catedral ja que estaven dient missa. El seu campanar
és de començaments del segle XIV però va ser reconstruït en el segle XIX.
És interessant passejar pels carrerons, a vegades trobes objectes antics
exposats, o penjats a les parets; això es deu a que la gent quan els troba en
el seu terreny o a on sigui, en ser conscients de la importància que tenen, els
posa ben visibles per tal de que tothom en pugui gaudir.
 |
| Temple de Júpiter |
Sortint del recinte emmurallat hi ha un parc i una estàtua monumental del bisbe
Gregori de Nin, o en croat Grgur Ninski. Aquest bisbe del segle X va
enfrontar-se a la jerarquia de l’església per canviar la llengua en que es feia
la litúrgia. Fins llavors era en llatí i ell va defensar que s’havia de fer en la
llengua popular, l’antic eslavònic i amb alfabet glagolític, per tal de que la
gent ho pogués entendre. Va ser un gran pas per la llengua i la cultura croata.
Antigament aquesta escultura estava a l’interior de la ciutat, al peristil, i
des de fa uns anys està en aquest parc. Te el dit gros del peu molt gastat ja
que segons diuen, si el fregues, et porta sort; o sigui que cada dia passen centenars
de persones a tocar-li el peu.
En una de les moltes places hi ha una estàtua dedicada al poeta Marco
Marulić, que va viure al voltant del 1500; era un defensor de l’humanisme
cristià i està considerat com el pare de la literatura croata. Va ser la
primera persona en utilitzar el terme psicologia per parlar d’aquesta ciència.
Vaig visitar el temple de Júpiter, que també té una esfinx a la porta. Dioclecià
es considerava descendent del deu júpiter i per això va voler dedicar-li un
temple. Va ser reconvertit en el baptisteri de la catedral.
És una sala no
massa gran en la que hi ha una pila baptismal en forma de creu amb un relleu
molt ben conservat; segons llegeixo son plaques de pedra que anteriorment
devien formar part d’un retaule de l’altar de la catedral i daten del segle
XII.
És una ciutat on el dia a dia de la gent que hi viu es barreja amb la gent
que ve de visita per descobrir-la.
 |
| Prokurative |
De la mateixa plaça de la catedral surt un
carrer on hi ha un banc, amb grans finestrals pels que es pot veure l’interior.
I a l’interior del banc hi ha unes columnes romanes. O sigui que és inevitable
que ens aturem a mirar. Els que treballen en aquella oficina ja hi estan avesats,
però el client que l’hi toca ser atès a la taula al costat de la finestra, el
posa una mica nerviós veure a la gent aturada, alguns fins i tot enganxats al
vidre fent fotografies.
Passejant pel sol s’estava be, però a la que estaves a l’ombra feia molt
fred. Així i tot, les terrasses dels bars estaven plenes, majoritàriament les
cadires al sol. I tot passejant pel recinte medieval em vaig topar amb un
conegut. Aquestes coses passen, m’he trobat gent coneguda en llocs ben remots.
Una coneguda que no vivia massa lluny de casa, no l’havia creuat mai pel barri,
en canvi la vaig trobar en un mercat a Almati, al Kazakhstan, i uns anys més
tard a l’Asekrem, a Algèria.
Ja fora del recinte emmurallat hi ha la plaça de la república o
Prokurative, construïda entre 1859 i 1928, en estil neorenaixentista. Està
inspirada en la plaça de san Marc de Venècia. Aquesta plaça està porticada i
acaba en el passeig marítim.
Darrera la plaça deixant-se portar per l’olfacte, s’arriba al mercat del
peix, que és petit i està molt net i polit, prop d’un carrer comercial, amb
botigues de totes les marques que tenim per aquí.
Split em va agradar molt, és un dels molts llocs de Croàcia al que no em sabria greu tornar.
