Anem a passar el dia a la illa del davant, Cebú. Per això agafem tricicles per anar al port de Sibulan, i d’allà un ferry ens porta a la punta de la illa de Cebú, a Santander. El trajecte en ferry dura mitja hora.
Santander es troba davant de l’estret de Tañon (que separa la illa de Negros de la de Cebú); antigament la població s’anomenava Tañong. Quan van arribar els espanyols, el primer capellà de la parròquia l’hi va posar el nom de la seva ciutat d’origen.
La major part de la població depèn del mar per viure, tot i que també es dediquen a l’agricultura.
Des de la punta del sud, a Santander, anem en bus cap a Oslob. Són uns altres trenta minuts de trajecte que ens permeten veure una mica com és el sud de la illa de Cebú. La sensació que em dona és que aquesta zona és més rica; les cases son boniques i ben cuidades, i el paisatge agradable.
Oslob gira al voltant del turisme que ve a nedar amb els taurons balena, els butandings. Al llarg de la costa hi ha un ressort al costat de l’altra. Tots ofereixen l’excursió per fer snorkel i nedar amb els butandings i un dinar després en el seu resort. El preu varia segons si et quedes a la barca o baixes a fer snorkel.
En primer lloc t’expliquen una mica sobre aquests peixos i les normes de conducta. Tot i la seva mida, no son perillosos, però s’ha de mantenir una certa distància. Així i tot, un cop a l’aigua no és fàcil guardar la distància de seguretat.
El lloc on es va no està massa lluny de la costa. Hi ha una bona concentració de gent i barques. Hi ha els turistes, tots amb les jaquetes salvavides, uns a l’aigua, els altres a les barques, i també hi ha alguna barca de la organització que va llençant menjar a l’aigua, el que afavoreix que s’apropin els butandings. A l’aigua hi ha un gran moviment: la gent els butandings, els monitors que vigilen, filmen i fan fotografies.... Una mica caòtic però emocionant. Passen a tocar de la gent i el que més impressiona és la seva boca.
És el peix més gran del mon i té una historia de més de 60 milions d’anys. Està catalogat com espècie vulnerable.
El primer tauró balena que es va identificar mesurava 4,6 metres i va ser capturat a Sud-àfrica en el 1828. Es va vendre per sis lliures. L’any següent es va escriure el primer document científic parlant-ne i al 1849 es publica ja una descripció detallada de l’espècie. Se l’hi va donar el nom de tauró balena ja que tot i que era un tauró tenia l’aspecte i la mida d’una balena.
Té una boca impressionant, molt ample; diuen que es podria arribar a empassar una foca nedant de costat. Per la part de sobre té color gris amb taques arrodonides clares i ratlles horitzontals i verticals. I per sota és de color blanc.
Hi ha diverses teories sobre la finalitat de les taques que presenten: pot ser una forma de passar desapercebuts, confonent-se amb el fons vistos de sobre o com que per sota son blancs es confondrien amb el cel. També poden ser una forma de reconeixement per altres famílies de taurons, o que els hi serveixi per protegir-se de la radiació solar, ja que passen molta estona a la superfície. Els ulls estan situats als laterals del cap i son petits, pel que sembla que és més important per ells l’olfacte que la visió. Per trobar aliment es regeixen més per l’olfacte que per la vista.
Poden arribar a mesurar uns 20 metres de llarg; aproximadament als 30 anys fan uns 9 metres de llarg i és quan estan en la seva maduresa sexual. Es pensa que poden viure una mitja de 60 anys. Les cries quan neixen fan tan sols 50 cm de llarg.
A Vietnam se’l venera com a una divinitat, i se l’anomena Ca Ong, que vol dir senyor peix.
Filipines és el país on hi ha una major població de taurons balena. En molts països ja s’ha extingit per culpa de la pesca amb arpó. A Taiwan es mataven cada any 100 exemplars ja que es considera un menjar molt exquisit.
La seva carn es pot consumir fresca, salada, seca o congelada. Del fetge se n’obté oli i de les aletes se’n fa sopa. El cartílag s’utilitza per millorar la salut i la pell per fabricar productes de cuir. L’oli que s’obté del fetge té diverses aplicacions, com és la d’impermeabilitzar la fusta dels vaixells de pesca, en la fabricació de betum, o per tractaments en malalties de la pell.
A Filipines estan protegits per llei des del 1988. Suposo que aquesta activitat de nedar amb els butandings ha evitat que se’ls seguís pescant, ja que dona feina a molta població local.
