Anem cap a la capital del país, Nicòsia, que en grec és Lefkosia. Quan s’arriba es pot veure sobre la muntanya, en la zona ocupada, una gran bandera amb la mitja lluna i l’estrella de cinc puntes al costat. És la bandera de l’autoproclamada república turca del nord de Xipre. Diuen que a la nit està il·luminada, i des dels edificis alts de la ciutat (en la zona lliure) es pot veure.
L’emplaçament on es troba Lefkosia estava habitat ja a l’edat del bronze, i era una ciutat estat anomenada Ledra, però no era tant important com Pafos o Salamina. Més tard va ser reconstruïda per Lefkos, un fill de Ptolomeu I cap a l’any 300 a. C. En l’època grega i romana se la coneixia com Lefkothea, que vol dir deessa blanca. Després se l’anomenava Lefkousia, que vol dir ciutat blanca. Amb les invasions àrabs, cap al segle VII, els habitants de la costa vana anar cap a l’interior, amb el que Pafos i Salamina perdien importància i creixia la de Lefkosia. Més o menys al segle X era ja el centre neuràlgic de la illa, i es va convertir en la capital.
Els templaris es van instal·lar aquí i quan van ser els Lusignan els que van governar la illa també es van instal·lar a la ciutat; van ser ells els que l’hi van canviar el nom pel de Nicòsia. Després van passar per aquí els venecians, que van construir la muralla que té onze bastions. Vista en un mapa el dibuix de la ciutat emmurallada és impressionant.
Sembla una estrella. La muralla tenia 3 portes, la de Famagusta, la de Pafos i la de Kyrenia. La seva construcció es feia per evitar l’ocupació otomana, però no va servir. El 1570 els otomans entraven i s’apoderaven de la ciutat.
Més tard, en el 1878 és el torn dels britànics, que potencien el creixement de la ciutat, com a capital. S’eixamplen carrers i la ciutat creix cap a l’exterior de la muralla.
Ara be, al voltant del 1955 comencen les revoltes contra l’ocupació britànica. Els enfrontaments i atemptats de la guerrilla independentista contra l’exèrcit colonial britànic van començar en el 1955; això va provocar una resposta contundent per part dels britànics (molta repressió i detencions continues). El carrer Ledra, que ara és tranquil i comercial, i l’eix que uneix la ciutat sud a la nord, era un dels llocs d’enfrontaments i atemptats.
L’any 1960 és l’any de la independència de Xipre. El tractat de la independència el signen Turquia, Grècia, el Regne Unit i les comunitats xipriotes turca i grega. Amb aquest tractat es concedeix la independència de la illa i el dret dels britànics de conservar dues bases militars. Segons els acords els tres països tenien que vetllar per mantenir la independència del nou país. En aquell moment el 80% de la població de Lefkosia era grecoxipriota i un 18% turcoxipriota. Tot i la independència, la ciutat no va recuperar la calma; hi havia enfrontaments constants entre els dos grups de població majoritaris. 
En el 1963 esclaten els enfrontaments entre veïns grecs i turcs; per resoldre el problema es decideix separar les dos comunitats en barris diferents, separats per una línia verda, amb la que van dividir la ciutat al mapa. I a aquesta línia divisòria que encara existeix, se l’hi ha quedat aquest nom. La divisió entre les dues comunitats es va reforçar amb l’ocupació turca del nord de la illa, i el nord de la ciutat, que va tenir lloc l’any 1974. L’origen de l’ocupació va ser el cop d’estat que hi va haver, recolzat pel govern dictatorial grec dels coronels, que va fer fora al president Makarios. La resposta a aquest cop d’estat va ser l’ocupació per part de Turquia del terç nord de la illa.
Des del 2003 es possible creuar la línia verda. El pas pel carrer Ledra, que és un pas de vianants, es va obrir el 2008.
Vam arribar a primera hora de la tarda, però era l’últim dia de l’any, o sigui que moltes coses estaven tancades i l’ambient era un tant diferent al que deu presentar un altra dia.
Vam recórrer la part antiga de la ciutat sud, la zona lliure. El primer que vam trobar, proper a les muralles és el monument a la llibertat. Una gran estrutura blanca amb unes figures color gris fosc.
El monument es va construir l’any 1973 (o sigui abans de l’ocupació però en plena època de disturbis entre comunitats), per commemorar la sortida de la presó, l’any 1959, d’uns combatents de l’EOKA (l’organització nacional de combatents xipriotes).
La figura de dalt de tot representa la llibertat mirant als que hi ha més avall, que són dos combatents de l’EOKA que estan obrint les portes de la presó i alliberant als presos grecoxipriotes. No hi ha cap figura representant turco xirpiotes, i llegeixo que es considerava que els turcs eren aliats dels britànics durant el període colonial. A més hi ha diverses figures representan diferents estaments de la societat grecoxipriota del moment. La lluita armada d’aquesta organització va durar des del 1955 fins als acords de pau del desembre de 1959.
Molt aprop d’aquest monument hi ha l’aqüeducte, que queda gairebé integrat en la ciutat. És l’aqüeducte més antic de Xipre i va ser construït en el segle XVIII per portar l’aigua des de les muntanyes cap a diverses fonts de la ciutat.
Passem al costat de la catedral, Agios Ioannis, que estava tancada. Hi ha una gran estàtua en bronze de Makarios i també un bust seu. La bandera grega onejant al campanar; sorprèn una mica que no sigui la xipriota.
Ens allunyem de la muralla i ens endinsem a la ciutat, l’ambient canvia, els carrers propers a la línia divisòria estan molt descuidats; hi ha edificis buits, abandonats, força deteriorat tot. Actualment en aquestes vivendes properes a la “frontera” s’hi han anat instal·lant estrangers vinguts d’Àsia. Es veuen molts rètols escrits en alfabet àrab. I es veu que intenten millorar i rentar la cara a aquesta zona de la ciutat.
Arribem a la mesquita Omeriye que abans era una església; data del segle XIV i va ser destruïda quan els otomans van ocupar la ciutat en el 1570. Va ser llavors quan la van reconstruir i la van convertir en mesquita.
A la que t’apropes al carrer Ledra la cosa canvia: els carrers segueixen sent estrets, però cuidats, amb botigues d’artesania i molts bars i restaurants, tavernes... per tot arreu estan de preparatius per la celebració de la nit de cap d’any. Tots els restaurants tenen les reserves completes.
Pujant pel carrer Ledra i al paral·lel, l’ambient és festiu, les terrasses estan plenes de gent, famílies, grups d’amics... fins que arribes al punt de separació. A l’altra banda és un altre mon. En un carrer lateral es veu la reixa i els sacs que divideixen el territori. És trist veure la ciutat partida, tot i que ara es pugui passar d’una banda a l’altra.
Per passar a l’altra banda has de presentar un full amb el teu nom i numero de passaport, que et segellen cada cop que passes i ho registren a l’ordinador. Hi ha un rètol que avisa que no pots comprar coses per valor superior als 200 o 300 euros (no recordo la quantitat).
Prop del pas hi ha una mesquita que havia sigut església. Podem entrar sense mocador, però sense sabates. I una església a tocar del punt fronterer que havia sigut un monestir.
Al vespre els carrers van quedar buits, la majoria de restaurants i bars tancaven ja que acostumen a sopar i celebrar-ho en família. Només quedaven oberts els que feien festa de cap d’any amb música i espectacle i que ja estaven plens. Al final, després de desesperar-nos una mica perquè no trobàvem res, en una taverna prop de l’hotel ens van deixar sopar, abans de que arribes tothom. Vaig menjar molt be: una bona varietat de mezzes i molt abundant. Hi havia dos menes d’humus, la mateixa base però especies diferents, pollastre i carn, en diferents formes, amanides i vegetals cuinats de diferents formes, olives.... només amb els mezzes ja en tens més que de sobres! 
A les 9 el local es va omplir, vam compartir taula, una família esperava al despatx a que quedés algun racó lliure.... Acollien a tothom i enquibien a la gent com podien. O sigui que bastant abans de les 11 ja deixàvem la nostra taula pels que estaven esperant i vam acabar anant a fer una copa a l’hotel. Vaig prendre el vi típic del país, el commandaria, molt dolç i amb molt gust a raïm. D’entrada em semblava que podia ser empallegós però... l’hi acabes trobant el gust. Em va semblar un bon digestiu i vaig trobar que era una bona manera de començar l’any.