Les muntanyes de Tróodos es troben cap a l’interior i el seu punt més alt és el mont Olimp, que té uns 1950 metres d’alçada. A mi em feia gràcia pujar fins a dalt i veure la vista sobre les valls del voltant, però hi havia dues pegues. Per una banda, al cim hi ha un radar britànic, per tant no es pot accedir fins a dalt de tot, i per altra banda, hi havia boira. 
Al pujar s’anava tapant cada cop més i quan vam arribar al punt més alt de la zona accessible, hi havia tanta boira que no es veia res. Era un ambient fantasmal. I a més, no tens accés a cap lloc on pugui haver-hi vista. O sigui que la pujada al mont Olimp va ser decebedora.
Vam continuar ruta cap Omodos i aquí vam tenir més sort, no feia molt bo, però és un poble interessant. Seguim estant a les muntanyes de Tróodos; el poble es troba a 900 metres d’alçada, i està en una regió famosa pels seus vins.
A mes de vinyes també hi ha arbres fruiters. Una de les coses típiques que venen aquí és un dolç molt peculiar, fet amb suc de raïm bullit barrejat amb fruits secs. Amb aquesta pasta fan unes grans llonganisses, d’uns dos o tres dits de gruix, que deixen assecar penjades a l’aire i després tallen a rodanxes. Els colors, si mal no recordo, depèn de què afegeixen a la mescla, crec que posen altres fruites. 
A les mateixes botigues on venen aquests dolços també venen pa, de diferents tipus, i te’l deixen provar. A l’entrada pots trobar un cistell de trossos de pa més o menys sec, com si fossin borregos. Molt bo, a més era abans de dinar i venia molt de gust provar aquell pa!
Els carrerons son molt agradables, ben cuidats, amb flors a les finestres... en algun racó unes grans gerres de terrissa, en forma més o menys de pera que es feien servir en el procés de fabricació del vi. Les posaven amb la part estreta a sota, muntades sobre un suport i així els sediments anaven a parar al fons, a aquesta part més estreta.
Hi ha algunes tavernes, en una d’elles tenen una premsa antiga, de l’època medieval que és la més antiga que hi ha a la illa. A més hi ha algunes fotografies del procés de fabricació del vi. Et deixen provar algunes de les seves especialitats i venen alguns productes, com melmelades, mels i vins. Aquí va ser on vaig provar l’aiguardent zivania i el commandaria. Com ja he comentat la zivania és tipus aiguardent i la commandaria és un vi dolç molt dens, potser un pel empallegós, però em va agradar i després algun vespre en vaig prendre una copeta per acabar el sopar. 
Hi ha una premsa de vi de l’època medieval, que és la més vella que hi ha a la illa. Es pot veure en fotografies i amb algunes de les peces que hi ha, com es fabricava el vi.
La història del monestir em resulta un tant confosa; sembla que es va fundar al segle IV, al voltant de la visita de santa Helena, mare de Constantí el gran. No sé si abans hi havia una altra església o va ser després, he trobat informacions contradictòries. Si van trobar la creu de la crucificació en una cova o la va portar Helena des de Jerusalem, tampoc ho tinc clar.
Sembla ser que santa Helena va fundar molts altres monestirs a part d’aquest a Xipre.
El cas és que el monestir gira al voltant d’algunes relíquies relacionades amb la crucificació de Jesús. Hi va haver alguns miracles que s’associaven a aquestes relíquies, amb el que el temple va anar adquirint importància.
Els anys de major rellevància van ser entre el 1200 i 1600 aproximadament. L’edifici actual és del 1858, quan es va remodelar i ampliar. En les obres és quan es van trobar icones i objectes de les èpoques anteriors, que ara formen part del tresor del monestir.
