Aquest cop he estat fent un petit recorregut pel Caucas, visitant l’est de Geòrgia i el nord d’Azerbaidjan. És una terra que m’atrau per la seva complexitat, per que tot i que ja havia estat per aquí en el 2007, segueix costant-me assimilar la seva historia.
El Caucas, el territori que es troba entre el mar negre i el mar caspi, presenta una diversitat de pobles important; ha sigut zona de pas, amb invasions provinents de totes bandes que han anat definint aquesta regió del planeta. Les fronteres han anat canviant al llarg dels segles i em sorprèn descobrir que en l’antiguitat aquí hi havia la Iberia caucàsica, que seria en part el que és ara Geòrgia, i que Albània era més o menys el que és Azerbaidjan; tocant al mar negre hi havia Còlquida, on segons la mitologia grega van anar els argonautes buscant el velló d’or.
El que m’atrau d’aquesta regió és el poc que en sé; sovint surten a les noticies els noms de regions o repúbliques de les que gairebé no en conec res: Txetxenia, Daguestan, Abkhàzia, l’Alt Karabakh, Ossetia... totes estan en aquesta zona i la seva historia està bastant entrelligada, per això em resulta complexa i difícil d’assimilar la historia d’aquests països. Visitant la regió és una forma d’anar entrant poc a poc en la seva idiosincràsia.
Vam volar amb Aeroflot, via Moscou, per anar a Tbilisi. Els dos vols anaven molt plens. Feia molts pocs dies de l’accident d’avió als Alps i m’impressionava una mica. Mirava avall i veia les imatges que passaven a la televisió de l’accident, amb les restes escampades. Em feia pensar que la vida és efímera, que tot pot canviar en un segon, d’estar allà dalt suspès en l’aire a no ser-hi. De totes formes, això passa en qualsevol accident o mort sobtada, el pas entre estar viu o no, és un instant i per tant cal aprofitar el moment.
Vam arribar a Tbilisi a les 3 de la matinada hora local i després de dormir una mica vam sortir a visitar la ciutat. El primer que vam fer va ser canviar moneda; La moneda d’aquí és el lari i el canvi està a 1 € ~ 2,4 laris. Ja el primer contacte amb la ciutat és xocant, doncs la llengua georgiana té el seu propi alfabet, amb el que si no el coneixes, et sent analfabet. Quan em passa això és quan me n’adono de que anem constantment llegint els rètols i qualsevol cosa que hi hagi pel carrers. En no entendre res em sentia una mica frustrada. Al llarg dels dies t’hi acostumes i mires tan sols els dibuixos que et permeten tenir una mica d’informació. 
Feia un temps molt dolent; va estar plovisquejant amb més o menys força durant tot el dia, cosa que és un incordi quan es vol passejar per poder veure la ciutat. Una cosa curiosa, que devia saber l’altre cop que vaig venir però que havia oblidat, és que el nom de Geòrgia és el que l’hi donem nosaltres, però en georgià el país s’anomena Sakartvelo.
Trobo la ciutat molt canviada, noves construccions en estil modern, totalment diferent, amb vidre i metall, en contrast amb al pedra del passat. Moltes de les obres noves s’han fet després de la guerra del 2008, que va enfrontar Geòrgia i Rússia pel control d’Ossètia del sud. Després el país es va apropar mes a Europa.
Una de les novetats que trobo és el pont de la pau, que es va inaugurar l’any 2010. És un pont per vianants sobre el riu Mtkvari, que uneix el barri antic amb els que hi ha a l’altra banda del riu. És obra d’un arquitecte italià, fabricat en vidre i acer, es pot veure gairebé des de qualsevol lloc. Està equipat amb leds i a la nit està il·luminat. És sorprenent, sobretot pel contrast amb l’entorn, amb les cases més antigues, amb les balconades i galeries.
En alguns llocs he trobat que al riu l’anomenen Kura, i finalment he descobert que Kura és el nom en rus del Mtkvari. Aquest riu és molt llarg, una mica més de 1500 Km de recorregut, neix a Turquia i la desembocadura es troba a Azerbaidjan.
Al costat del pont hi ha un altre edifici peculiar, al parc Rike, és un teatre i crec que també un centre d’exposicions; no m’hi vaig acostar, només el vaig veure des de fora. Té forma més o menys tubular, aproximadament en L.
Em va fer la impressió que hi havia força gent demanant pèls carrers. Trobem bastants alemanys, que han vingut a veure el partit (crec que de futbol) que es juga al vespre.
Com per tot arreu, hi ha un munt de llegendes a Geòrgia. Una d’elles és sobre el seu origen: diuen que Déu, quan va acabar la creació va cridar a tots els pobles per repartir-los hi la terra. Ara be, els georgians, que estaven entretinguts fent festa, cantant i ballant, van arribar tard. Quan van demanar a on els hi tocava anar a ells, Déu els hi va dir que ja havia distribuït tota la terra, però amb els seus cants i danses van entendrir-lo i llavors els hi va dir que renunciava a l’edèn que s’havia reservat per ell i els hi cedia. Per això consideren que el seu és el millor país del mon.
Hi ha evidencies que indiquen que en aquest lloc ja hi havia un assentament en el segle IV a. C., però no és fins al segle IV en que es menciona per escrit aquest lloc. L’any 458 es va convertir en la capital del regne, prenent el relleu a Mskheta. Hi ha diverses llegendes sobre l’origen del nom de la ciutat, sent la més popular la que explica que en una cacera el rei Gorgasali va veure caure un faisà ferit en una font d’aigua calenta sulfurosa i sorprenentment l’animal va sortir de l’aigua guarit. Diuen que això el va impressionar molt i com que va veure que l’aigua tenia propietats miraculoses va decidir construir aquí una ciutat; el seu nom, Tbilisi, vol dir calent.
La situació de Tbilisi és estratègica, en mig de les rutes comercials que unien orient i occident, o sigui que el trasllat de la capital a aquest punt, a part de la presencia d’aigües amb propietats curatives,devia venir també d’aquest fet. Les rutes comercials podien contribuir a la prosperitat econòmica del regne. Precisament per això també era cobejada per tots els del voltant. I així l’any 645 els àrabs s’apoderen de la ciutat i passa a formar part d’un emirat musulmà fins a l’any 1122, quan el rei David IV, anomenant el constructor, recupera la ciutat. Aquest rei havia aconseguit unificar Geòrgia i establir un estat fort, amb una administració eficaç i un exèrcit permanent. Això és el que l’hi va permetre recuperar Tbilisi i convertir-la altre cop en la capital del regne. 
Abans d’això, Tbilisi era una fortalesa, Narikala, construïda pels perses en el segle IV, i reconstruïda i ampliada diverses vegades. En persa el seu nom vol dir inexpugnable. Des d’aquí es controlava el camí cap a Mtskheta (la capital en aquella època).
Llegeixo que en algun moment de la historia (no he aconseguit saber quan) el turó de Narikala es coneixia com el “turó dels joves comunistes”. L’església que hi ha allà dalt la van construir els habitants de la ciutat, després de la guerra del 1992; era un símbol del retorn a la religió, ja que durant el període soviètic poques esglésies feien cerimònies religioses. Les muralles que es veuen ara restaurades daten del segle VIII, de l’època dels emirs àrabs que tenien el seu palau a l’interior de la fortalesa.
Al costat de la fortalesa, i que es divisa des de molts llocs de la ciutat, hi ha una gran estàtua blanca, que representa la Mare de Geòrgia, que es va construir el 1956. Aquesta figura femenina porta en una ma un vas de vi, pels amics de Geòrgia i a l’altra, una espasa, pels enemics. Aquesta estàtua ha substituït la que hi havia de Stalin.
Els banys sulfurosos, tenen les característiques cúpules en totxana. En el passat eren els banys que utilitzava la població.
Diuen que en el segle XII hi havia més de 70 banys en la ciutat. Els banys que es veuen ara, crec que es van descobrir ~1970 i es van restaurar, son del segle XVII o XVIII. En un d’aquests banys s’hi havien banyat Dumas i Pushkin i en devien deixar constància en algun dels seus escrits; segons sembla Pushkin va dir que els banys de Tbilisi eren els més luxosos que havia vist. 
Molts dels banys son subterranis. Ara aquesta zona està canviada, han descobert el que hi ha al subsòl i està tot més arreglat del que recordava. Hi ha un edifici del segle XIX, amb la façana amb mosaics, que també és una casa de banys però ara estava en obres.
El rei David (el constructor) es va fer construir un palau a la vora del riu sobre un turó on ara hi ha una estàtua del rei Gorgasali i l’església de Metekhi. L’església data del ~1280 però reconstruïda molts cops.
Aquest rei va animar a artesans i comerciants armenis a venir a instal·lar-se a la ciutat. De fet, l’època de major esplendor de la ciutat va ser durant el regnat d’aquest rei i el de la reina Thamar, en els segles XI i XII. La coronació d’aquesta reina es va fer a l’església de Mtekhi.
La reina Thamar va trencar el costum que hi havia de casar-se amb un georgià i es va casar amb un príncep d’ossètia. Abans però s’havia casat amb el pretendent que l’hi havien escollit, un príncep rus, que va resultar un desastre i al cap de dos anys el va repudiar. Com que l’hi van dir que tenia que tornar-se a casar, aquest cop va escollir ella al futur marit.
Sota el seu regnat el territori es va ampliar, era un imperi cristià que s’estenia pel que és Azerbaidjan, Armènia i la riba meridional del mar negre. Mantenia relacions comercials amb molts països, com per ex. amb els mamelucs d’Egipte. 
Diuen que els poetes l’hi dedicaven cançons i es fabricaven joies amb el seu rostre. Com a senyal de respecte l’anomenaven rei Thamar i l’hi van donar l’espasa dels reis. Llegeixo que no va decretar cap pena de mort i que durant el seu regnat, els georgians que vivien en països musulmans no tenien que pagar impostos. 
És durant els segles XI i XII que la ciutat s’estén a les dos ribes del riu. El període daurat de la ciutat es va acabar amb l’arribada dels mongols que l’any 1386 van destruir la ciutat. Els perses la van capturar ~1545 i poc a poc recupera un cert esplendor, especialment en els segles XVII i XVIII, però torna a ser arrasada pels otomans, en el 1795, que cremen la ciutat. En el 1800 Rússia annexiona Geòrgia. 
L’església Antshiskhati és la més antiga de la ciutat; va ser construïda pel fill del rei Gorgasalis, en el segle VI. Khati vol dir icona i el seu nom vol dir icona de Antshi. Antshi és un monestir que es troba en el territori de l’actual Turquia. Aquesta icona es va portar cap aquí en el segle XVII i actualment està en un museu de la ciutat i a l’interior de l’església hi ha una reproducció. 
Molt a prop hi ha la torre del rellotge, que a mi em resulta simpàtica; surten unes figuretes a tocar les hores.
Hi ha una zona per vianants, molt cuidada, amb moltes escultures pel carrer. N’hi ha una que representa un home assegut amb una banya que fa de got a la ma: és el “tamada”, el que dirigeix la cerimònia dels brindis en les celebracions. Aquesta és una reproducció a escala gran d’una figura del segle VII a. C. trobada a Vani (Geòrgia occidental).
El tema dels brindis a Geòrgia és molt important. Ja me’n vaig adonar l’altra vegada que vaig estar per aquí. El “tamada” o mestre de cerimònia és el que fa el discurs abans de brindar i també el que autoritza a que un altre digui també unes paraules abans del següent brindis. Es fan brindis per tot. Recordo la impressió que em va fer quan vam estar dinant amb una família; l’home de la casa era el “tamada”, va brindar per nosaltres, pel nostre viatge, per les nostres famílies, pel passat, pel futur.... per un munt de coses que ni se m’hauria acudit. I cada cop, es buida la copa. A més no és una frase curta, sinó que recordo discursos molt elaborats, llargs i cerimoniosos.
Hi ha també una sinagoga, amb un gran canelobre al davant. Estava tancada o sigui que només la veig per fora.
Prop de l’hotel hi ha una gran plaça amb una estàtua daurada de sant Jordi i el drac. Sembla ser que realment està recoberta d’or. És el monument a la llibertat per commemorar la independència del país.
El museu de Geòrgia, té un important contingut arqueològic amb material de tombes de 3000 a. C i fins al segle IV d. C. Hi ha moltes peces en or trobades a Vani, a la riba del mar negre, la Còlquida; son peces dels segles VIII al III a. C.. En aquest mateix recinte arqueològic s’hi va trobar la figureta del “tamada”.
Hi ha diademes, penjolls, collarets, peces amb pedres incrustades.... Figuretes rituals en ferro i bronze trobades en la tomba d’un nen, del segle III a. C. Em sorprèn una mena de plat metàl·lic amb el cap d’un home que surt del centre. Una altra cosa curiosa és que hi ha molts objectes que son d’altres països, com Egipte i Japó. Suposo que posa de manifest les relacions comercials que havien tingut.
Després de la visita del museu vaig continuar passejant per la ciutat, que té façanes molt boniques i escultures més o menys simpàtiques per tot arreu. Vaig trobar un carrer que en n’estava ple. Em va recordar la ciutat de Wroclaw a Polònia que té unes figuretes de nans repartits per tota la ciutat.
Em va resultar curiós tornar a la ciutat, molts llocs em resultaven familiars, però diferents. M’hi sentia una mica com a casa. Va ser una llàstima que fes mal temps.
