Arribem a Baku a mitja tarda. La primera impressió és la d’una ciutat en efervescència, en ple boom de construcció. Aquest anys 2015 hi ha els primers jocs europeus, i es faran a Bakú en el mes de juny. O sigui que a començaments d’abril quan jo hi vaig ser, anaven de bòlit construint els edificis per allotjar a tothom, els estadis i recintes esportius i fer millores en la ciutat. Hi havia obres per tot arreu. De totes formes el centre ja estava molt arreglat, em sembla que en el 2006 ja hi va haver una reestructuració de la ciutat.
És una ciutat que té zones molt diferents: hi ha la ciutat antiga emmurallada, la ciutat del segle XIX, que recorda una mica l’eixample de Barcelona, hi ha també els edificis i construccions del període soviètic i ara hi ha uns quants edificis moderns i originals, on predomina la forma i el vidre.
És una ciutat vital, amb un centre molt agradable, restaurat i cuidat, però poc més enllà hi ha carrers que conserven l’aire del passat, quan tota la zona central devia ser un barri modest; ara contrasten els carrerons amb poca llum, cases senzilles amb les avingudes i cases senyorials, d’uns metres més enllà. És com si aquesta part de la ciutat hagués escapat a la demolició, al boom immobiliari i suposo a l’augment dels preus dels nous habitatges. És una altra cara de la ciutat. 
Una de les cares de la ciutat dóna al mar caspi, a la badia de Bakú i comencem a explorar-la anat cap a l’avinguda dels màrtirs i el memorial per les víctimes del gener negre.
Es coneix com el gener negre, el dia 20 de gener de 1990, quan a la matinada les tropes soviètiques entraven a Bakú i en els enfrontaments van morir unes 140 persones, i hi va haver molts ferits i alguns desapareguts.
Cada any es fa un acte commemoratiu, però aquest any 2015 ha tingut més rellevància ja que ha sigut el 25è aniversari i la població i el govern segueixen demanant justícia per la matança perpetrada.
En el 1990 Azerbaidjan encara formava part de la unió soviètica però començaven a sorgir forces independentistes. Unes setmanes abans de la data fatídica hi havia hagut manifestacions reclamant la separació de la unió soviètica i l’ambient estava caldejat.
En aquells moments Azerbaidjan tenia el problema de Nagorno Karabaj molt candent. Aquesta regió tenia un 80% de població armènia però estava administrada per Azerbaidjan. Hi havia enfrontaments entre armenis i àzeris, crec que va morir un àzeri am mans dels armenis. La noticia la donen en un míting a Bakú, davant d’unes quinze mil persones i encén els ànims. Després d’això un grup radical nacionalista ataca el barri armeni de Bakú, el que provoca prop de cent morts.
Aquesta és l’excusa que fa servir el govern per enviar, la matinada del 20 de gener del 1990, a 35 mil efectius de la KGB cap a la ciutat de Bakú per tal de restablir l’ordre. I van atacar a la població que s’estava manifestant davant de la seu del partit.
En els diaris de l’endemà es diu que Gorbatxov demanava a àzeris i armenis que entressin en raó, però els enfrontaments eren entre la població i les tropes soviètiques que atacaven a la gent que es manifestava davant de la seu del partit. Segons el govern de Gorbatxov es justifiquen dient que hi havia població que anava armada, però les ONG ho van desmentir. 
L’avinguda dels màrtirs impressiona, ja que és en marbre blanc, amb les làpides negres. I sobre cada làpida la fotografia gravada i la dta de naixement i la de defunció, però la de defunció és sempre la mateixa: 20 de gener de 1990. La de naixement varia, però hi ha molts joves, de 20 o 30 anys, rostres juvenils... Hi ha dues tombes de costat, d’una parella, el noi va morir en els enfrontaments i la seva dona es va suïcidar en saber-ho.
Aquest memorial es va inaugurar el 20 de gener del 2010. Inicialment aquí hi havia un cementiri musulmà, on estaven enterrades les víctimes de la guerra del 1918.
Quan els bolxevics van arribar al poder van retirar els cossos i van destruir el cementiri per convertir-lo en un parc, en el que hi van col·locar una escultura representant un líder bolxevic.
Amb la caiguda de la unió soviètica aquest espai recupera la seva funció com a cementiri i memorial. Els primers morts que s’hi van enterrar van ser els del 1990, però després s’hi han enterrats també les víctimes de la guerra del Ngoro-Karabakh entre 1988 i 1994. En el mateix cementiri hi ha també enterrats els turcs i alguns britànics morts en la batalla de Bakú del 1918.
El lloc té bona vista sobre la badia i també es veu un dels emblemes moderns de la ciutat: tres edificis de color blau, en forma de flames. Al peu del turó hi ha la mesquita dels màrtirs, dedicada a les víctimes turques del 1918.
Anem a veure la mesquita de Bibi Heybat. Els orígens d’aquesta mesquita es remunten al segle VII a Bagdad: hi va haver un enfrontament entre el califa i l’imam, Ali ibn Musa. Com a resultat d’aquest enfrontament la família i amics de l’imam van haver de fugir de Bagdad.
L’imam es va instal·lar en un petit poble de l’Iran i quan va morir va ser enterrat allà, com un màrtir de la fe. La seva tomba es va convertir en lloc de pelegrinatge pels xiïtes i al seu voltant va créixer la ciutat de Mashad, que actualment és un dels centres religiosos xiïtes més importants.
La germana de l’imam va fugir cap a Bakú i es va instal·lar a la costa del mar negre intentant no cridar l’atenció. Aquí va dur una vida espiritual i deien que era una dona santa, pel que quan va morir la gent va construir una petita cripta sobre la seva tomba.
Amb el pas dels anys la noticia sobre els seus orígens i la seva santedat es va estendre i aquest emplaçament es va convertir en un lloc sagrat. Va començar a arribar gent de tot arreu per visitar la tomba d’Okuma Khanim, que és com es deia la dona santa.
L’any 1264 (del nostre calendari) es va construir una petita mesquita, amb un minaret d’uns 20 metres d’alçada. El seu interior estava decorat amb rajoles blaves i tenia una làmpada de cristall (o vidre) penjada del sostre, que quan bufava el vent, cosa habitual a la badia de Bakú, feia entrexocar les llàgrimes de la làmpada, amb una certa musicalitat.
Sembla ser que no era correcte o ben vist, anomenar la mesquita amb el nom d’Okuma Khanim així que la van anomenar com la mesquita de la tia de Heybat, bibi Heybat, ja que Heybat era el nom d’una de les seves serventes.
En el 1903 un artista va pintar la mesquita; un anglès en veure la pintura l’hi va encantar i el va convèncer perquè l’hi vengués. Però Taghiyev, un famós baró del petroli azerbaidjanès volia que la pintura es quedés al país i l’hi va comprar. Amb la revolució bolxevic del 1920 es van confiscar totes les pertinences de Taghiyev i la pintura va desaparèixer. Curiosament, 44 anys després, en el 1964, una persona anònima va fer donació de la pintura al museu d’art d’Azerbaidjan.
En l’època soviètica, Stalin va fer destruir tots els llocs de culte, i la primera mesquita a la que l’hi va tocar el rebre va ser la de Bibi-Heybat.
Es diu que les parets de la mesquita eren molt gruixudes i per tant difícil de destruir; també el minaret era molt resistent. Així que quan els bolxevics van voler destruir-la van necessitar dinamitar-la dos cops.
Hi ha diverses llegendes al voltant d’aquesta mesquita. Una d’elles explica que dos dies després del seu enderroc la gent del poble estava molt molesta per l’ofensa patida en atacar un lloc sagrat i els hi costava dormir. A la matinada es van sentir crits i forts cops. La gent va córrer cap a la mesquita on hi havia el soldat de l’exercit roig, vigilant les ruïnes de la mesquita. Van trobar el soldat terroritzat mirant i assenyalant al mar i dient coses incomprensibles. Van mirar cap a on assenyalava i van veure una dona vestida de blanc, que s’endinsava en el mar fins que va desaparèixer amb la sortida del sol. Un dels homes que hi havia allà va dir que segur que tornaria quan fossin millors temps.
El soldat va explicar que s’havia despertat en sentir les pedres caient, deia que era com si algú estes bellugant els blocs de pedra, i llavors va veure sortir d’entre les runes, una dona embolicada en una tela blanca, que en passar pel seu costat feia olor a roses. A Azerbaidjan quan una persona mor l’hi renten les mans i la cara amb aigua de roses. O sigui que el soldat va associar l’aparició amb la difunta enterrada allà. 
Una altra llegenda diu que els soldats que havien participat en l’enderroc de la mesquita havien morts en accidents estranys: un va morir ofegat, a un altre l’hi va caure una roca al cap i un tercer va morir electrocutat.
La mesquita és molt important pels azerbaidjanesos i que sempre ho ha sigut. Les llegendes han contribuït a preservar el seu record.
Diuen que no està clar que hi ha de cert i de ficció en aquestes histories, però que potser la gent les va mig inventar per superar el xoc de la destrucció d’un dels seus llocs sagrats; també podria ser una forma d’expressar la impotència davant d’aquests fets, deixant entendre que hi hauria una justícia divina que compensaria la seva impotència.
I com que és una icona pel poble azerbaidjanès, 60 anys després de la seva destrucció es va reconstruir, en el 1997.
És un recinte molt ampli, de color terra, a joc amb la muntanya. Amb una bina vista sobre la badia de Bakú. Hi ha un moviment constant de gent que entra i surt per visitar la tomba. L’interior en blanc és molt bonic i contrasta amb la part on hi ha la tomba, que està ricament decorada.
He trobat una altra llegenda sobre Bibi-Heybat: dos noies provinents d’Iran
van arribar en una barca d’algú que es deia Eybat, a l’assentament de Shikh. Eybat
anomenava a les noies bibi. Al cap de poc van arribar 40 noies més en la barca
d’Eybat, per visitar a les bibi. Tothom les venerava i respectava, i quan totes
van morir Eybat va fer construir un santuari sobre les seves tombes. Més tard
quan ell va morir també el van enterrar allà. I així el lloc es va començar a
anomenar Bibi-Heybat.
