Continuem camí per pistes infernals fins enllaçar amb la carretera que desemboca a Tadjoura, a la costa, al golf que té el mateix nom.
Aquesta és la ciutat més antiga de Djibouti i la tercera en grandària. Hi ha un ferri que enllaça aquesta ciutat amb la capital. Havia llegit que l’anomenen la ciutat blanca; sí que hi ha algun racó on hi ha casetes pintades d’aquest color, però no masses. Sembla que és sobretot quan es veu des del mar que es veu tota la façana marítima d’aquest color. 
El nom de la ciutat és d’origen àfar I fa referència a que té abundància d’aigua.
Els faraons egipcis van fer diverses expedicions per explorar la costa africana; feien viatges cap al que anomenaven el país de punt, referint-se a les costes de la banya d’Àfrica. La faraona Hatshepsut, en el 1493 a. C. va enviar una expedició comercial cap aquesta regió; les odissees d’aquest viatge estan representades en un baix relleu que hi ha prop de Luxor, al temple d’Amon a Deir-elBahari. Diuen que és la referencia més antiga que hi ha de Djibouti.
A part dels egipcis, a aquestes costes hi van arribar altres poblacions: perses, grecs, comerciants del regne de saba... majoritàriament eren comerciants els que arribaven. El comerç més important era el d’encens i mirra.
De totes les poblacions que van arribar a les costes de Djibouti sembla ser que la primera que va tenir una certa influencia en els costums locals va ser l’índia; per exemple la utilització d’espècies en la cuina.
La proximitat de la península aràbiga és la que porta la difusió de l’islam, en el 825. Aquesta religió acaba d’arrelar amb l’expansió de l’imperi otomà en la península aràbiga en el segle XV. 
Els àrabs en arribar a la costa djiboutiana fan fora els indis i la població local s’adapta als nous costums dels que arriben. Aprenen a navegar, les ciutats i pobles creixen, amb un estil de construcció àrab.
En el segle XIV els navegants portuguesos els hi agradaria tenir un port a la costa africana on poder fer escala en els viatges cap a orient; però el mar roig està sota control de l’imperi otomà.
Més tard van ser els francesos els que volien abordar la costa de la banya d’Àfrica. En el 1710 arriben a Tadjoura i signen un acord comercial amb el sultà ja que estan interessats en el cafè etíop. Lluis XIV és el que va posar de moda el cafè a França i de retruc també a Europa. La demanda d’aquesta beguda augmentava progressivament pel que necessitaven tenir accés al cafè etíop. 
El port de Tadjoura va adquirir importància ja que era el que donava sortida a les mercaderies que arribaven amb les caravanes des d’Etiòpia. A part del cafè hi havia comerç d’armes i d’esclaus. Els esclaus podien anar a parar a Aràbia o pels propis francesos en els seus territoris d’ultramar. Els francesos a canvi, portaven armes que venien als àfars. 
El sultanat de Tadjoura era un sultanat afar i hi ha documents que indiquen que en el segle XII el sultà de Tadjoura controlava el comerç de les caravanes amb Etiòpia. De fet, en el territori que ara forma Djibouti hi havia diversos sultanats, però el més important va ser el de Tadjoura. 
L’any 1710 els sultà va establir els primers acords comercials amb els francesos per l’exportació del cafè etíop.
El mar roig va estar controlat pel otomans fins a començaments del segle XIX. L’obertura del canal de Suez el 1869 va fer que el mar roig es convertís en una via estratègica. Els vaixells que feien les rutes comercials cap a orient necessitaven ports on poder-se aturar i avituallar-se.
Ja al voltant del 1850 el cònsol francès a Aden, Henri Lambert, intenta negociar amb el sultà de Tadjoura perquè l’hi vengui part del territori. El van assassinar en el 1851 a les illes Musha. Finalment aconsegueixen comprar el port d’Obock, més al nord, en el 1862.
És a l’any 1884 quan els francesos realment prenen possessió dels territoris i el sultanat de Tadjoura passa a ser un protectorat francès. Poc a poc van estenent el seu control cap al sud i també estableixen un tractat amb els issas, l’ètnia que viu al sud, en el 1885.
En el 1888 britànics i francesos fixen la part de costa que els hi correspon a cadascun i negocien les rutes comercials cap a Harar, a Etiòpia. En aquell temps pel cantó sud hi havia la Somàlia britànica.
A partir del 1900 la importància del port de Tadjoura va decaure. Actualment però, s’està construint un nou port per tal de descongestionar el de Djibouti ville.
La ciutat em sorprèn, me l’esperava més senyorial tenint en compte que havia sigut la capital del sultanat. És una ciutat de contrastos: pots trobar algun camell o cabres pel carrer, cases molt pobres i altres barris molt més cuidats. Ara be, és una ciutat viva, amb gent per tot arreu, criatures jugant pel carrer, el mercat de carrers estrets,
És un canvi respecte a la zona interior, on hi ha molt poca població. Els nens són el que no canvia, alegres, riallers, encuriosits per nosaltres...
Hi ha algunes mesquites, algunes mig destruïdes. En el nostre passeig arribem al passeig marítim i al port. Dinem allà, en un restaurant a peu de mar. Molt agradable.
Antigament tant les cases com les mesquites es construïen amb coral.
