Sortint de Tadjoura cap al nord hi ha Obock i encara més amunt per la costa hi ha Godoria.
En entrar en la regió d’Obock es passa un control policial. Obock, l’antiga capital de l’època colonial està prop de les muntanyes mabla. I no massa més lluny ens vam aturar per observar el turó que hi ha al costat de la carretera. En un primer moment em va sorprendre que ens ensenyessin aquella paret pedregosa. Però en apropar-m’hi em vaig adonar de que era un aglomerat de pedres blanques en les que destacaven restes de coral, petxines i altres espècies marines.
En aquest país són freqüents els terratrèmols, i n’hi ha cada any, en menor o major intensitat. En el 1973 n’hi va haver un d’important en el golf de Tadjoura. I des de llavors la llista de terratrèmols és força extensa, tot i que molts d’intensitats al voltant de 3-4.
Un terratrèmol, no sé quin, va provocar l’aixecament del fons marí i el que és veu ara és el que abans estava al fons, els sediments que hi havia en aquesta regió costera. És impressionant.
Vam continuar vorejant la costa i vam passar pel costat d’un camp de refugiats iemenites, el camp de Markaze, prop d’Obock.
El març del 2015 la guerra al Iemen va empitjorar i la gent que tenia recursos econòmics van fugir, molts d’ells cap a Djibouti. No és estrany ja que els dos països estan molt propers, separats per pocs kilòmetres de mar.
Ja en el mes d’abril van començar a arribar embarcacions amb gent de totes edats; a vegades arribaven de nit. I la població local els va acollir com va poder.
En el primer moment eren unes 300 persones, que les van instal·lar de forma provisional en una sala esportiva i en un orfenat que estava en construcció. Aquestes edificis els finançava el govern egipci i va accedir a que l’ACNUR (l’agencia de les nacions unides pels refugiats) els utilitzes per allotjar a la gent que anava arribant mentre es posava a punt el camp de refugiats on poguessin instal·lar-se en millors condicions. 
En el mes de maig del 2015 ja eren 4000 els iemenites que havien arribat. Alguns arribaven en pasteres directament a la regió d’Obock i d’altres arribaven al port de Djibouti ville, que després de registrar-los els distribuïa i molts anaven a parar al camp que es va construir a Markaze.
A finals d’agost ja eren 22.000 els refugiats que arribaven des de Iemen, dels quals tan sol un 46% eren iemenites, un 8% eren djiboutians que vivien allà i retornaven al seu país, la resta eren gent que venia d’altres zones en conflicte. Una majoria dels refugiats que s’atenen en els camps són dones.
El problema rau en que Djibouti és un país amb pocs recursos naturals, amb escassesa d’aigua. La major part de coses han de venir de fora, per això els preus no son baixos.
