Deixem Godoria enrere i baixem altra cop per la costa direcció Obock. Fem un tros a peu per poder gaudir d’aquest peculiar paisatge. Aquí també es veu el que en un altre temps havia sigut un fons marí, que ara està al descobert. El mar queda a un nivell més baix que el terraplè coral·lí.
A més, els bitxos que viuen sota la sorra generen una sèrie de dibuixos molt peculiars. És una passeig molt agradable on tan sols se sent la remor de l’aigua i el vent. Es respira tranquil·litat. 
En algun tram hi ha petites dunes que arriben fins a la platja. Això també m’havia sorprès a Mauritània, ja que va ser el primer cop que vaig veure el desert a tocar del mar. 
Continuem carretera fins al far de Ras Bir. El voltant del far es considera zona militar i no et deixen bellugar-te lliurement pel seu voltant. Ho vam comprovar ja que ens van cridar l’atenció quan buscant la foto vam passar al cantó on no estava permès. Ara be, jo no vaig veure cap indicació de que estes prohibit el pas. 
El far es troba en el cap Ras Bir i està ja a la vora de la ciutat d’Obock, just a l’entrada del golf de Tadjoura. 
Busco per internet però no hi ha gran cosa sobre aquest far. Em van dir que és el segon més alt d’Àfrica. Em sembla que va ser construït en el 1889, i va estar inactiu com a far a partir del 1952. En el 2002 en col·laboració amb els francesos s’instala un radar per tal de regular el tràfic marítim per l’estret de Bab el Mandeb.
Hi ha dos construccions, una torre quadrada i el far alt i estilitzat. No sé si en algun moment la torre quadrada havia sigut un far.
És una torre dem forma curiosa, pintada de blanc excepte la part alta que és vermellosa. Es puja per una escala de cargol i des de la balconada de dalt es té una bona vista sobre l’entorn.
Llegeixo que el primer far tenia una làmpada que funcionava amb gasoil i que portaven en bidons i les pujaven a peu per les escales. Els que feien aquesta feina tant dura era la població local que vivia a la zona.
Com ja havia explicat, els francesos ja tenien relacions comercials amb els sultans afars de Tadjoura des del segle XVIII. En el 1862 és quan van comprar el port d’Obock, per poder fer escala en els seus viatges cap a Indoxina i Madagascar.
Inicialment en aquest territori s’hi van instal·lar diverses companyies comercials franceses. L’any 1884 França hi envia al diplomàtic Léonce Lagarde com a governador, amb l’objectiu de modernitzar el port i fer-hi un dipòsit de carbó.
Ben aviat Lagarde se’n va adonar de que era difícil el desenvolupament de la regió, ja que des d’aquí el trajecte de les caravanes cap a Abissinia (Etiòpia) era complicat. Això el va portar a estendre el control francès cap al sud, pel golf de Tadjoura. L’any 1885 va comprar al sultà de Gobaad, que era de l’ètnia issa, el golf de Tadjoura.
Obock va ser la capital de la colònia francesa, però el seu port era petit i no era fàcil ampliar-lo, pel que al final, en el 1892 van traslladar la capital al lloc actual, a Djibouti ville.
Els primers comerciants que s’hi van instal·lar, colons francesos, es van construir les cases una mica més amunt que la població local, i en un estil diferent. Es va construir una escola, un dispensari, la caserna, una central elèctrica, fonts públiques, el mercat.... El que era un petit poble va canviar de cara.
Les construccions es feien en madrèpora (corall) amb tocs arabescs, ja que els àrabs estaven perfectament integrats amb la població local. Conjuntament ja havien construït la primera mesquita, així com botigues i cases de pedra, o els principals carrers.
Queda poc del seu passat colonial. Hi ha el cementiri on estan enterrats un important nombre de francesos.
El seu vaixell venia d’orient i van agafar el còlera, que els va dur a la mort. Estan aquí a Obock enterrats. És un cementiri molt ben cuidat; el blanc lluiex brillant sota el sol aclaparador. Darrera de la creu que presideix el recinte hi ha unes tombes que son de tripulants muslmans morts en el mateix vaixell. M’agrada que estiguin tots en el mateix cementiri. Mentre som allà un dron sobrevola vigilant el recinte.
Poc a poc aquesta ciutat havia quedat força abandonada. Va ser a partir de 1980 que va començar la seva recuperació. La ciutat va anar creixent, van sorgir nous barris, les comunicacions han millorat i també els serveis. Però la guerra civil del 1990 va fer estralls amb el que ha calgut una nova rehabilitació i reconstrucció d’edificis i instal·lacions que havien quedat malmeses.
