Deixem enrere el llac Abbe, per un terreny pedregós i desèrtic. Ens aturem en un poblat per veure com viuen. Hi ha unes quantes daboitas força separades unes de les altres. Són les cabanes semiesfèriques, on viuen. Són fàcils de transportar, ja que és població nòmada i lleugeres. Son estores de fibra vegetal trenada, les que cobreixen l’estructura de fusta.
Hi ha una mena de gàbia feta amb branques primes, de no més de 30 cm d’alt i d’un pam de diàmetre (més o menys), que serveix per perfumar i potser desinfectar la roba dels nadons. A l’interior, al centre s’hi crema una planta olorosa i per sobre l’estructura de fusta es col·loca la peça de roba, cobrint-la. Ells ens van dir que era per perfumar la roba però penso que deu ser també per eliminar possibles bestioles de la roba.
En un altre lloc veiem com donen la forma a les branques que faran l’estructura de les daboitas; quan les branques encara són flexibles es deixen mig corbades, agafant la forma, a sol i serena durant uns dies.
Hi ha uns petits coberts de troncs on les cabres es protegeixen del sol. I els nens ens miren amb curiositat. Són de pell fosca, van descalços, i les nenes, la majoria porten vestits llargs, que els hi arriben fins al turmell. Són vestits de colors alegres i vius; les més grandetes porten a més un mocador de tela fina per tapar-se el cabell, però amb un aire despreocupat, i més decoratiu que com a prohibició d’ensenyar el cabell. Les robes que duen ressalten molt amb el color fosc de la pell i els ulls vius que tenen tots, grans i petits.
Als nens els hi encanta que els hi fem fotografies i sobre tot, mirar-se després i veure als seus companys en la pantalla. Recordo quan no hi havia càmeres digitals els hi deixava mirar pel visor i també els hi agradava molt. Recordo un nen que mirava a través de la càmera, després per fora, i el sorprenia que el seu amic estes dins de la màquina. Ara amb les càmeres digitals que ho veuen en pantalla és molt més fàcil. 
La gent d’aquesta zona ja són afars. També a la vora del llac Abbe. Els afars han viscut en aquestes terres des de fa més de 2800 anys. Són els habitants de la banya d’Àfrica i es troben repartits en tres països: Etiòpia, Eritrea i Djibouti. 
Aquí la vida és dura i només fan dos àpats al dia, al matí i a la nit. M’expliquen molt que els pobles tot i que són senzills, tenen escola i també un dispensari.
La gent que viu a la vora del llac Abbe fa servir les aigües termals, deixant-la refredar. En altres llocs hi ha pous, però l’aigua escasseja pel que han de passar camions cisterna a distribuir aigua.
Per aquests pistes no hi ha gasolinera però sí que hi ha un venedor de gasolina. En una casa, que semblava un taller mecànic, ens van subministrar uns bidons de gasolina per omplir els dipòsits dels vehicles.
Arribem al congost de Dimbia, com l’anomenen els afar, o d’Adil com també ho he vist escrit. És espectacular el que ha fet l’erosió. Pel fons, quan plou deu circular-hi l’aigua, però ara estava sec. Es veuen els estrats i terrasses que anat fent la natura amb vegetació molt minsa pròpia de terrenys àrids. Un 90% del territori de Djibouti és desert, tan sols un 9% terreny de pastura i el 1% restant bosc.
Des d’aquí dalt es té una primera visió de la badia de Goubet al kharab. Hi ha una franja de terra no massa gran que separa el llac Assal de la badia de Goubet. Una zona àrida envoltada d’aigua salada.
En algun dels pobles que vam creuar vaig veure força gent que duia armilles taronges i grogues, de les que es duen a les obres. Em va sorprendre, les duien sobre la roba estampada tradicional i era un contrast entre dos tipus de vestimenta.
Més endavant, quan ens apropàvem al llac Assal ho vaig entendre. Estan fent una carretera que porta cap al llac salat; aquesta carretera la finança una empresa xinesa i tant la maquinària com els directors de l’obra que estan per allà són xinesos. Els treballadors porten les armilles de colors. O sigui que la gent del poble que en duia suposo que són famílies que tenen algú treballant en l’obra.
Segons una llegenda Issa el nom de Djibouti vindria de la traducció de djab bouti que vol dir el monstre vençut. Diuen que per aquesta regió hi vivia un animal que matava a les cabres i als homes, fins que finalment els homes van poder acabar amb ell.
Hi ha una altra llegenda relacionada amb la badia de Goubet. Aquí hi ha la zona que es coneix com l’avenc dels dimonis. Segons al llegenda antigament hi havia hagut una gran muntanya coronada de foc que va desaparèixer per la invasió de l’aigua de mar provocant un gran canvi. Es diu que des de llavors aquest abisme de Goubet el freqüenten els dimonis i que si t’hi banyes t’estiraran cap al fons dels mar. 
Ja parlarem més endavant d’aquesta badia. Per ara seguim pel terreny volcànic cap al llac Assal. Pel camí trobem una minsa caravana de camells; m’esperava trobar moviment de camells transportant sal, com passa en el cantó de Dallol, a Etiòpia.
Suposo que té a veure amb el procés d’industrialització que s’està duent a terme. Al Dallol, els homes piquen i tallen el terra per extreure la sal en grans blocs, que després transporten amb els camells.
Aquí, les coses estan canviant; el projecte que duen a terme els xinesos, amb la carretera que enllaça el llac salat amb la badia de Goubet, és per poder exportar la sal a través del port que es construirà a Goubet. 