Sortim a peu del campament de Bankoualé per arribar fins al poble de Ardo; una agradable caminada.
El campament de Bankoualé el va fundar un djiboutià en el 1997 amb l’objectiu de contribuir al desenvolupament d’aquesta regió creant llocs de treball. De forma indirecte es volia promoure l’agricultura i l’artesania.
Les cabanes que hi ha per aquí s’anomenen toukouls, i el campament es va construir amb aquest tipus d’habitacles. Va començar amb tan sols 14 i ara ja en té una vintena. Hi ha electricitat gracies a plaques solars.
La vida en aquesta zona és també dura, ja que hi ha molta pedra, és difícil el cultiu i la pastura. Moltes famílies tiren endavant gracies a que algun component està treballant a la capital a l’administració. A l’hivern hi viu poca gent a Bankoualé.
El passeig fins al poble d’Ardo és molt agradable. Anem trobant casetes amb els seus jardins o horts. 
L’aigua és un be escàs; crec que aquest és el país on he sigut més conscient del problema de l’aigua. tinc la impressió que és el país que he visitat amb menys recursos hídrics, d’aigua dolça. Té molta aigua, llacs, mar, però no per beure. Hi ha els pous i han de transportar els bidons de plàstic amunt i avall. 
I el més sorprenent és que malgrat la manca d’aigua aconsegueixen viure en aquest pedregar i tenir els seus horts, els jardins, com diuen en francès.
Vam visitar un d’aquests jardins i sorprèn ja que només creuar la porta et trobes en un espai ombrívol i verd que contrasta amb el pedregar de fora. Cada planta i cada arbre té al seu voltant un petit canaló fet amb la mateixa terra per poder dirigir l’aigua i regar. Si no recordo malament des de l’exterior tan sols veus el mur de pedra i és quan arribes a dins que te n’adones de que és un jardí força gran.
Pel camí tornem a trobar les palmeres de Bankoualé, amb el tronc llarg i prim i la petita copa a l’extrem.
En les roques algunes coves en les que hi guarden coses i en els pous la gent omplint els bidons d’aigua. Creuem algunes dones que no volen que les fotografiem de cara. Carreguen el bidó lligat a l’esquena i caminen amb soltura per sobre l’empedrat.
Quan ja ens apropem a Ardo anem trobant més gent, nens que ens miren esporuguits, d’altres surten a veure’ns riallers... hi ha de tot. El paisatge molt bonic i molt dur per viure-hi.
A Ardo hi ha una cooperativa d’artesania de les dones del poble. Molts dels objectes que tenen són de tipus cistelleria, fet amb fulles de palma trenada. Els tints que fan servir són naturals. Hi ha també peces de bijuteria i moltes coses fetes amb perles. Aquesta cooperativa es va fundar en el 1992 per donar suport a l’artesania local i ajudar a les dones de la regió de Bankoualé.
Les dones fabriquen el que volen, al seu gust i fixen el preu que volen demanar per cada peça, un 80% del que guanyen és per elles i el 20% restant és per l’associació per tirar endavant els diferents projectes que hi ha en marxa. La gent que s’allotja al campament i els turistes de pas són els principals clients.
La presidenta d’aquesta associació treballa també al ministeri de la promoció de la dona. Es treballa en campanyes d’alfabetització. Un grup d’associacions de la regió de Tadjoura van organitzar el que van anomenar la caravana de l’esperança que va recórrer la regió per prendre consciencia dels problemes de la població en aquestes zones rurals i poder-los ajudar. 
Els poblemes que van detectar a més del problema de l’aigua era la manca de servies bàsics, pobresa extrema, manca de recursos naturals... I d’aquí va sorgir l’organització anomenada “iniciativa ciutadana contra l’exclusió i la precarietat”.
Tenen coses molt boniques i diuen que en temporada alta, una dona pot arribar a guanyar 50 euros al mes, una bona ajuda a l’economia familiar!
Un dels conductors té un fill malalt i com que en el grup hi ha una metgessa l’hi demanen si pot anar a veure’l. Jo els acompanyo per fer de traductora. Així que agafem un dels 4x4 i la farmaciola i marxem cap allà.
El poble està força allunyat, en part és per la pista que és molt dolenta. El nen que està malalt té uns tres anys i té febre. Un dels problemes en molts països pobres és que volen que els hi donis medicaments. No els hi sembla que facis res si no dones alguna cosa. La farmaciola era molt temptadora per ells, els hi sembla que allà hi ha la solució als seus mals.
El nen s’estava molt quiet, anava fent el que li deien, no gemegava, només mirava amb ulls molt grossos. Poc després van portar dues criatures més. Als que no els hi va donar medicació no els hi va agradar gaire. La recomanació més important era que els nens estesin a l’ombra, que prenguessin molta aigua per evitar deshidratació i el que tenia problemes respiratoris que no estes a prop del fum.
Vam estar una estona jugant amb els nens i quan va arribar la resta del grup vam continuar la ruta fins a Tadjoura, a la costa.
