Avui anem a visitar l’orfenat d’elefants de Pinnawela, que es va fundar l’any 1975. És el centre d’aquest tipus més antic i més gran del món.
L’elefant de Sri Lanka és l’espècie més gran d’Àsia, però segueix sent més petit l’africà. Antigament es podien trobar per tota l’illa, però en augmentar la població i els cultius, va començar el problema de la desforestació amb el que els elefants es van haver d’anar desplaçant i concentrant-se en alguns punts del país.
Abans dels 1815, és a dir abans de l’arribada dels britànics, al país hi vivien uns 30 mil elefants. Ara be, les caceres i les matances per aconseguir marfil, van fer que en la dècada del 1960 aquest animal estes en perill d’extinció.
Inicialment el projecte era acollir als elefants que havien quedat orfes i sense manada, per evitar que morissin si es quedaven sols a la selva. També acollien als que estaven ferits o malalts i tenien problemes per sobreviure sols.
Aquest centre d’acollida de cries d’elefant va anar canviant de lloc per la illa, fins que finalment es va instal·lar aquí a Pinnawela. El primer any només hi havia cinc elefants bebès, però va atraure molta expectació i molts visitants estrangers. Això va contribuir al manteniment de la instal·lació. De fet atrau cada any a molts turistes, que amb el preu de l’entrada contribueixen a que el projecte segueixi funcionant.
Actualment Pinnawela té la major manada d’elefants en captiveri del mon. Però diuen que actualment falta personal. En els primers anys, hi havia 5 mahouts, que són els cuidadors, per 12 elefants. Ara les coses han canviat i cada cuidador s’ha ‘ocupar d’un nombre considerable d’elefants.
Aquí s’ha intentat reproduir al màxim l’estil de vida que durien en llibertat. Durant el dia poden circular en llibertat el que afavoreix que es puguin aparellar. L’any 1984 va néixer la primera. Ara ja són tres les generacions d’elefants que han nascut en aquest orfenat.
Aquí hi ha alguns elefants malalts, discapacitats, que en l’espai lliure haurien mort. Un d’aquests animals que van salvar de morir abans d’hora és l’elefanta Sama. Sama vol dir pau. Aquesta elefanta vivia en la regió tàmil, al nord del país, i en trepitjar una mina va perdre una part de la pota de davant. La van trobar en un camp, estirada, desnodrida, esperant la mor.
La van recollir i la van traslladar a Pinnawela. Això passava en el 1995. Van guarir-la i la van alimentar. No sé si encara està viva o no. Però per un elefant és molt difícil caminar amb una pota força més curta que les altres; la mala postura que tenia que agafar li perjudicava la salut. Per això els responsables del centre van intentar fer-li una mena de pròtesis. S’hi va involucrar també un centre de recerca alemany, que va construir aquí un hospital i centre de recerca. Però malgrat els esforços dels científica i cuidadors per ajudar a la Sama, a ella no li agradava la pròtesi ni els invents que van fer per que pogués tenir major estabilitat.
Aquest no és l’únic elefant amb problemes. N’hi ha, o hi ha hagut, un sense orella, un altre cec.... aquests animals a la selva no haguessin sobreviscut massa temps. Aquí estan cuidats i alimentats.
Aquí se segueix un programa. Esl animals tenen unes 4 hectàrees de terreny per bellugar-se.
Una de les atraccions pels turistes és l’hora del biberó als bebès. Els hi donen dos cops al dia. Als que estan malalts o són vells també els alimenten. La resta em sembla que campen per allà i s’alimenten sols.
Dos cops al dia els cuidadors els dirigeixen cap al riu a banyar-se on hi passen un parell d’hores.
L’hora del biberó dels petits és tot un espectacle. Els biberons són bastant grans i cada animal se’n pren al menys dos o tres. Van davant i darrera dels cuidadors mentre reomplen el biberó.
En un altre lloc hi ha una tarima on la gent que vol pot donar menjar als elefants adults. Està muntat com atracció pels visitant; he llegit crítiques de gent per internet, però a mi no em va semblar tant criticable. Vaig veure que eren elefants tranquils, no tinc ni idea de quina edat tenien, però si que em va xocar que alguns d’ells tenien la pell amb zones de pigmentació pobre. Potser són vells. Jo els vaig trobar simpàtics; em vaig caure en gràcia un que recolzava la trompa a la tanca de fusta i que en un moment donat em va donar un petit ensurt quan li va agradar la càmera.
Hi havia un altre grup, en un espai obert, menjant tranquil·lament. I com a colofó es pot anar a veure com es banyen al riu. Però abans d’això, és divertit veure’ls baixar pel carrer, en manada, supervisats pels seus cuidadors.
És un carrer no massa ampla i en pendent, pel que si et poses avall els pots veure arribar. Per seguretat porten una cadena entre el coll i una pota, no esta tibant, no sembla que impedeixi els seus moviments. Quan passen pel costat et sents petit. Són unes moles impressionants.
El seu bany és molt curiós. Amb dues hores tenen temps de tot. Hi ha una dutxa, i molts d’ells el primer que fan és passar per allà sota. Altres de seguida s’estiren a l’aigua, es posen de costat, s’hi rebolquen. Els cuidadors els vigilen, i alguns es dediquen a rentar-los, em fa gràcia com els hi renten les orelles, per un cantó i l’altre. Potser son els que estan malalts, no ho sé, però no ho fan a tots. Al cap d’una estona es posen a jugar. Alguns es queden prop de les roques, altres van on hi ha més fondària en el riu...
N’hi ha un, amb la trompa recolzada a la pedra, s’assembla molt al que abans ja havia vist amb el mateix gest. Penso que potser no té masses forces. Em fa una mica de pena.
Quan ja feia una estona que estàvem allà vam veure baixar un nou grup d’elefants. Ocupen tota l’amplada del carrer. Els cuidadors ens avisen de que ens allunyem una mica. Alguns porten una cadena que uneix una pota i el coll, però la majoria no. Suposo que depèn de si poden representar algun risc. Hi ha força públic a banda i banda del carrer, mirant-los; hi ha criatures, famílies, escoles... No es poden permetre el risc d’accidents.
Vaig seure en una terrassa per contemplar tranquil·lament l’espectacle. Va ser molt agradable. Un parell d’elefants joves jugant, entortolligant les trompes. Altres semblava que es feien carantoines...
Hi havia una escola de nenes, totes en filera. Estaven encantades amb l’excursió. Tenien uns deu anys i rostres molt expressius. Moltes duien barret de palla per protegir-se del sol i totes elles anaven ben equipades amb l’ampolla d’aigua (o del que fos) ja que feia força calor. La seva pell fosca destacava amb l’uniforme que consistia en un vestit blanc, mitjons i bambes blanques. Moltes duien el cabell recollit en trenes. Es deixaven fer fotos alegrement. La mestre no hi va posar cap pega; vestia de negre, amb el cap també tapat amb el mocador negre.
A mi la visita em va agradar molt. Ho vaig trobar interessant. Per internet he llegit opinions per tots els gustos; n’hi ha qui considera que ha perdut la filosofia inicial. A mi no em va fer aquesta impressió. Jo vaig tenir la sensació de que aquests elefants vivien be, en un àmbit que s’aproxima al màxim al natural. Els que estan malalts o discapacitats no sobreviurien tots sols. I els que ja han nascut aquí suposo que si a fora no tenen una manada que els protegeixi tampoc podrien espavilar-se...
