Després de visitar Polonnaruva vam anar a dinar, un buffet molt casolà però que estava molt bo. Em va costar 1000 rupies, que son uns 6 euros. Hi havia crema de carbassa, dal (llenties) que picaven força, curris, que ja he après que el blanc és una mica menys picant que l’altre. Hi ha vegetals diversos, pa de coco, que no té gaire gust a coco, pastissets variats.... vaja que hi havia una mica de tot, amb diferents graus de picant.
Després de dinar vam anar cap al recinte arqueològic de Medirigiriya. S’assembla a Polonnaruva però molt més tranquil, ja que hi ha molt poca gent.
El vatadage (edifici circular) de Medirigiriya és menys conegut que el de Polonnaruva però diuen que és el més important de tots. Es va descobrir l’any 1897 i ja des d’aquell moment es va veure la importància que tenia la descoberta. Ara be, a l’hora de començar els treballs de restauració es van trobar amb el fet de que els obrers budistes trobaven malament cobrar per restaurar un temple del seu culte. Així que van haver de recórrer a treballadors musulmans per tirar endavant el projecte de restauració, que es va acabar en el 1945. 
A part del vatadage, estaven convençuts que en aquella zona tenia que haver-hi més restes arqueològiques. Per preservar-les, l’any 1937 es va declarar zona protegida un terreny d’uns 600 acres. Ara be, amb el temps la regió es va anar poblant i aquest perímetre protegit va anar-se escurçant. La gent s’instal3lava, removia la terra per dedicar-la al cultiu, i si hi havia peces antigues o les feien desaparèixer per poder seguir utilitzant el terreny o les venien. Així que la zona protegida s’ha reduït considerablement; ara el recinte arqueològic ocupa uns 250 acres.
Actualment a Sri Lanka queden tan sols 10 vatadages. Com ja he explicat aquesta construcció circular és típica de Sri Lanka, tot i que moltes dels motius decoratius tenen influencia índia. És un lloc de culta budista, amb una petita dàgoba al centre envoltada per cercles de columnes. Alguns autors opinen que aquestes columnes devien aguantar un sostre de fusta que protegia la dàgoba. Ara be, en el vatadage de Medirigiriya, les columnes no semblen prou altes i es pensa que en aquest cas no hi havia sostre. 
Segons les cròniques, aquest lloc de culte es va construir durant el regnat de Kanista Tissa, entre els anys 167 i el 186. Després cap a l’any 670 hi va haver una primera ampliació, la construcció d’una capella i d’una casa d’acollida. 200 anys més tard, ja hi havia un hospital i al llarg dels anys es van anar fent millores i ampliacions.
A partir del que s’ha trobat en el que era l’edifici de l’hospital es pensa que les habitacions tenien portes. A més aquí s’hi ha trobat un bany medicinal en pedra, amb la forma del cosa humà.
En algunes inscripcions que s’han trobat en pedres s’explica el funcionament de l’hospital així com anotacions del les provisions. S’indica que tenien cabres i galls. A més també hi ha un escrit en el que s’indica que no està permès que els malalts deambulin per la ciutat. Una de les pedres amb inscripcions està en llenguatge tàmil.
Sembla que en el segle XII els monjos de Medirigiriya van tenir un paper clau en la resolució d’un important conflicte polític. Ja feia temps que hi havia constants enfrontaments entre les tropes reials i les rebels; hi havia hagut molts morts i molt patiment.
Els dos bàndols estaven força igualats i no semblava que el conflicte es pogués resoldre fàcilment. Això va portar als monjos a intervenir, utilitzant la influencia que tenia la religió en la societat del moment. Van aconseguir una treva en les hostilitats i que s’arribés a un acord. El rei ja era força gran i encara no havia decidit qui seria el seu successor; per altra banda el líder dels rebels era jove. L’acord a que es va arribar era que el rei seguiria governant fins a la seva mort i que el seu successor seria el líder dels rebels. O sigui que el líder rebel si esperava una mica seria proclamat rei. Per evitar que cap dels dos bàndols es fes enrere en el tracte, aquest acord es va gravar en dos pilars de pedra. un d’ells va quedar a Medirigiriya i l’altre es va enviar a Samgamuva. 
A mi aquest complex em va agradar molt. S’estava tranquil, era més petit i em va semblar més assequible, més acollidor.
A part del temple circular hi ha una dàgoba de totxanes vermelloses, amb figuretes de buda. També hi ha les restes d’un edifici amb escultures de budes de diferent mides. Algunes sense cap. Esta prohibit fer-se fotos donant l’esquena a la imatge i també posant-se traient el cap per darrera d’ella. Es a dir tot el que es pugui considerar una falta de respecte al seu culte.
Més enllà hi ha l’arbre de la il·luminació, que com en altres llocs, està protegit; hi ha banderoles d’oració de colors, imatges de buda i els llaços blancs amb la moneda a dins per demanar algun desig.
Tot el conjunt està en una zona enjardinada, molt verda i frondosa, per tant no és d’estranyar que quan la vegetació no estava cuidada, hagués quedat amagat i també protegit per la natura.