A continuació anem a la vall de l’estrella caiguda. Aquesta vall no està massa lluny e la ciutat de Qeshm. Diuen que és el lloc més visitat de l’illa.
L’origen del nom és perquè la gent local creu que en el passat una estrella, un cometa o meteorit va caure aquí i en impactar amb el sol les pedres i la terra van sortir expedides cap a l’aire on van quedar congelades formant aquestes formes geològiques.
Una altra creença popular és que en aquesta vall a la nit hi habiten fantasmes i criatures sobrenaturals; a la nit les formacions rocoses i el soroll del vent bufant poden haver donat lloc a aquestes llegendes.
Com en les altres valls que hem vist en aquesta illa, les formes que han agafat les roques són degudes a una combinació de fenòmens. Per una banda l’erosió del vent i la pluja, i per altra banda, les capes de terreny de diferent resistència. Així que les capes més toves s’han anat disgregant i s’han conservat les més dures.
Aquests dos tipus de capes es poden veure n les parets, unes toves, de color clar, que pot ser ocre o gris clar, i les més dures que són de color blanc i gris fosc. Les capes internes toves han patit l’erosió, mentre que les de sobre seu, que generalment contenen calç han resistit l’erosió. 
Quan les capes superiors també han sucumbit a l’erosió és quan s’han format estructures similars a petites gorges.
En algunes àrees es poden veure estructures en forma de columnes o pilars, algunes en forma punxeguda.
Aquestes formacions són degudes sobretot a les tempestes de pluja estacionals, que renten aquests pilars, de forma circular, erosionant les parts toves. Moltes d’aquestes formes tenen la part de sobre coberta per roca dura, com si portessin un barret que protegeix l’estructura de columna.
En alguns llocs el terreny és molt tou. Per això indiquen que no s’ha de pujar a aquestes formacions ja que es poden ensorrar i pot ser perillós, a part de destruir un patrimoni geològic important. Tot i que semblen formes resistents son molt vulnerables ja que les capes baixes s’han anat ja erosionant.
La formació d’aquesta vall va començar fa 5 o 10 milions d’anys i després l’erosió ha fet la resta. Una feina de molts temps que ha anat dissolent la muntanya i ha creat el paisatge que es pot veure ara. És impressionant, com tantes altres valls d’aquesta illa, que jo no sabia ni que existís, abans de decidir venir per aquí.
Costa una mica imaginar que el terreny que trepitges era la base d’aquestes muntanyes, que hi havia moltes capes de sediments per sobre. A diferencia de l‘illa d’Ormuz, aquí els colors no són molt atractius. Tot va de games d’ocre, color terrós, que a la posta de sol pot agafar tonalitats boniques, però no a ple migdia quan la llum és inclement i cau gairebé vertical.
Aquí l’atractiu son les formacions rocoses, els volums, siluetes, passatges... Al començament, el camí és ampli, ben marcat, després ja et fiques entre les roques, el sol ja és més ondulat, les columnes i parets arrodonides, altes... et sents petit allà al costat. Hi ha parets que recorden una mica els tubs d’un orgue, ja que s’han creat canals verticals. És impressionant.
Després pots pujar al pla que hi ha a dalt i veus aquesta vall des del sostre. És espectacular. Recorda una mica el canyó del Colorado, als Estats Units. Ja sé que ni el color ni les dimensions tenen res a veure, però m’hi v fer pensar. Estàs a la part alta de l’altiplà, i a sota veus les columnes i agulles, els camins, passatges, com si fos un laberint. És impactant veure l’efecte fenòmens naturals.
No sabria dir si em va impactar més vist des de dalt o des de baix. Des de dalt impressiona la vista i sobretot l’extensió que cobreix, però des de baix és la sensació de petitesa el que impacta. Quan tornava cap a l’aparcament, caminant per la part baixa, hi va haver un moment en que em vaig despistar de camí. Hi ha fletxes que marquen la ruta, però una estava caiguda i la vaig interpretar malament. O sigui que vaig agafar una via estreta que em va portar a un cul de sac. Sense sortida.
Així que vaig haver de tornar enrere i provar per l’altra ramal, que sí, va ser el que tenia sortida. Va ser un breu instant en que em vaig adonar que el pas es feia cada cop més estret, que sabia que la sortida estava allà mateix, darrera d’aquella gran paret que barrava el pas. Era frustrant i alhora tenia encara més la sensació de ser minúscula en aquell laberint de columnes i roques.
En la part alta es pot trobar una planta que sembla gairebé seca, mig rebregada, però que està ben viva. I que sorprèn trobar-la en aquest paratge tant inhòspit. Hi ha alguna planta més, crec que tipus acàcies.
