Vam agafar la barca que ens va dur a un altre punt de la costa en la mateixa illa d’Orango Grande. Vam anar caminant per la platja durant una hora i mitja.
El primer tram se’m va fer molt pesat. Caminar per la platja no m’entusiasma, sempre el mateix dubte, descalça o calçada? Tot té els seus pros i contres. Després havíem d’entrar cap a l’interior o sigui que calia anar calçat. 
Passat el primer tram que era molt monòton vam començar a trobar arbres secs enmig de la platja, amb formes curioses i era ja més bonic. La sorra de la platja era blanca i molt fina.
Vam trobar un vaixell encallat i bolcat, que sembla que porta ja molt temps allà. Hi ha poques coses que trenquin aquell paisatge solitari.
Després vam agafar un caminet que duia cap a l’interior de l’illa, fins arribar a un mirador per observar ocells. També s’haurien de veure cocodrils, però jo no els vaig veure. 
El paisatge és canviant. Prop de la costa es veu més sec i a mida que et vas endinsant en l’illa es torna més verd, gràcies a l’aigua, suposo que dolça. És prop de l’aigua que hi ha el mirador per contemplar les aus. 
Hi ha forces aus diferents, em diuen els noms però no els recordo. Tampoc les veig massa be ja que tinc mala vista. De totes, tot i no ser una gran amant des ocells, el lloc em resulta molt agradable. El silenci, el paisatge obert, les aus fent la seva vida, sense ser conscients que darrera aquella estructura de fusta hi ha un munt d’ulls i càmeres àvides de captar els seus moviments.
Allà ala vora hi ha un arbre que està ple de nius d’ocell. Mai havia vist un arbre tant ple. Estan gairebé enganxats els uns als altres.
Després vam tornar altre cop caminant cap a la platja. Teòricament teníem que tornar a fer tot el recorregut a peu però finalment ens va venir a buscar la barca. Va ser una sort, ja que teníem gana i caminar altre cop més d’una hora a ple sol del migdia feia moltíssima mandra.
Amb la barca ens van dur fins al lloc on havien preparat el pícnic. Hi havia arròs, el que es cultiva aquí, que sembla partit però no, és el gra sencer però de la varietat local. Per acompanyar l’arròs hi havia peix, que em sembla recordar que venia en el pícnic preparat per l’hotel, i també havien pescat una barracuda i havien agafat ostres de manglar que les feien a la brasa. Estava tot molt bo. Ens vam fer un tip de menjar ostres de manglar. 
Després de dinar vam tornar a agafar la barca i aquest cop vam entrar pels canals del manglar. Un recorregut molt bonic. Vam poder veure les ostres adherides a les arrels aèries del manglar. En alguns trams, com que la marea estava baixa, costava de passar amb la barca, ja que hi havia bancs de sorra. 
Vam desembarcar i vam haver de caminar ràpid per poder arribar amb llum a la llacuna ankanakube, on anàvem a veure una rara espècie d’hipopòtams que viuen en aigua salada. 
Quan desembarques ho fas en una passarel·la de fusta i després continues per un camí on es nota moltíssim la humitat. 
La meva sorpresa va ser quan vam arribar a lloc. Esperava trobar un llac i no va ser així. Es veia una amplia extensió verda, de color brillant. Resulta que era allà la llacuna i que estava coberta de vegetació. A sota hi ha l’aigua i els hipopòtams. 
Vam tenir sort, ja que en el centre es veia sobresortint una mica la part de dalt dels seus caps i els ulls. Vam estar una bona estona mirant-los, esperant que sortissin una mica més i poder-los veure millor.
Vam tenir sort: un parell van treure tot el cap a fora i van obrir la boca. Això és el més espectacular d’aquesta animals, ja que és quan et pots fer una idea de lo grans que son. La seva boca oberta fa impressió.
Feia moltíssima calor. De tornada de la llacuna cap ala platja vam passar per la tabanka d’Anor.
Aquesta tabanka actualment està deshabitada. La gent que hi vivia ha marxat a viure al poble més gran d’Etikoga, i aquí nomes hi venen per treballar, per cuidar-se dels conreus i no sé si hi segueixen tenint el bestiar. De totes formes no deu fer molt que han marxat ja que les cases es veuen en molt bon estats i els carrers del poble ben nets.