Abandonem Bubaque per anar cap al sud-oest de l’arxipèlag, al parc nacional marí de João Vieira. Vam sortir a les 10 del matí. Aquí el ritme és relaxat però a més, es depèn de les marees. Has d’esperar a que hagi pujat l’aigua per poder sortir.
Les illes de João Vieira i Poilão, juntament amb algunes altres, formen aquest parc. Aquestes dues són les que nosaltres vam visitar.
Aquest parc és part de la Reserva de la Biosfera i el formen sis illes i illots, el que es coneix com les illes del sud. La vegetació que es troba en aquestes illes és majoritàriament la palmera, sabana amb boscos sec i densos o semi densos.
Aquestes illes tan sols estan habitades de forma estacional, i l’accés està limitat ja que són illes sagrades i s’ha de demanar permís per anar-hi a les tabankes del sud de la illa de Canhabaque. Cada tabanka és propietària d’una de les illes del parc i és la que pot autoritzar la seva visita.
El trajecte fins a João Vieira va durar unes dues hores; vam enganxar un tram amb la mar molt moguda. Això va fer que els dofins sortissin i en vaig poder veure un saltant. Sempre em fa il·lusió quan en veig.
En aquesta illa hi viuen a temporades els seus propietaris, habitants de l’illa de Canhabaque que aquí tenen els seus cultius d’arròs i que produeixen vi de palma i oli de palma. També venen a l’illa a fer cerimònies tradicionals.
Llegeixo que la gent de les Bijagós dediquen uns cent dies a l’any per cerimònies i rituals tradicionals.
Quan vam arribar la marea estava baixa i per tant ens va tocar caminar un bon tros per l’aigua. Ens van avisar de que podien haver-hi peixos raja i que teníem que anar arrossegant els peus per tal d’espantar-los o alertar-los de la nostra presencia per evitar que ens piquessin.
Hi ha una platja esplèndida, de sorra clara, en la que hi ha el ressort on ens instal·lem a passar unes hores. Vaig caminar una mica per la platja. En un extrem hi ha la casa dels vigilants del parc, que diuen que té un petit museu, però em va semblar tancat i no vaig veure a ningú per allà.
És un lloc molt tranquil. Aquest ressort és d’un francès; com en altres llocs, propietari blanc i personal local o senegalès.
Portàvem el nostre pícnic que ens havien preparat a Bubaque i el vam prendre aquí. La família del ressort també estava dinat. Hi havia la parella, els fills, els nets, una altra parella... Com que compartíem taula, em vaig dedicar a observar-los.
Una família barreja de colors, un ambient distès, parlaven alegrement. Hi havia uns nens d’uns deu o dotze anys, que tenien moltes ganes de parlar amb nosaltres. Com en altres llocs, parlar del barça els ajuda a saber d’on som i serveix per iniciar la conversa.
Els nens i joves estaven aquí perquè es període de vacances. Els primers estudis els fan a Bubaque i després continuen a Bissau.
Em van explicar que es va fer un estudi sobre la pobresa aquí a Guinea Bissau i les Bijagós. Venia gent europea a passar les enquestes. Els hi pagaven 500 euros per dia. Això és una barbaritat pels barems d’aquí. La persona que ens ho explicava considerava que la mostra que es va agafar per fer l’estudi era molt petit:100 enquestes.
La seva opinió era que es podia haver format a gent local per fer passar les enquestes i s’haguessin estalviat molts diners que es podien haver gastat en altres coses.
Sembla que un dels problemes que tenen aquí és la dependència dels diners de projectes europeus, però que un cop acaba el període del projecte la cosa no té continuïtat ni es fa cap seguiment. El mateix passa amb l’escola.
Teòricament l’ensenyament és obligatori, però a la que el govern deixa d’insistir o controlar-ho, els nens abandonen l’escola. Les famílies no ho consideren necessari. No sé si això passa també al continent o tan sols és en les illes, que sembla un mon apart.
Un altre problema del país em diuen que és el de la prostitució i la droga. Va ser un punt clau en el tràfic de droga: la droga provinent de Colòmbia i altres països de l’altra banda de l’atlàntic passava per aquí en la seva ruta cap a Europa. La duien en avionetes que aterraven en alguna de les illes i després en barques les traslladaven per amagar-les en alguna de les moltes illes de l’arxipèlag.
Sembla que a partir del 2014 es va intentar controlar aquesta ruta de narcotràfic, però no sé si s’ha aconseguit ja que diuen que el problema de la droga segueix existint.
Llegeixo un article de fa tres anys en el que s’explicava que petits narcotraficants locals desembarcaven paquets de cocaïna, de forma clandestina a Bissau, i que l’amagaven en barris propers al centre de la ciutat.
Després de dinar i ja amb marea alta vam tornar a embarcar per anar cap a la illa de Poilão on passaríem la nit d’acampada.
Aquesta illa és sagrada pels bijagós i segons una de les seves llegendes està protegida pels esperits. En aquesta illa es fa la cerimònia de consagració del “régulo” que és la més alta autoritat d’aquest poble, i per això està prohibit l’accés al seu interior dels no iniciats.
Els visitants, controlats i en grup reduït només podem estar a la costa. No podem accedir a l’interior.
Poilão és una illa petita, amb un perímetre d’uns 3 Km. Tot i que està a 50 Km de la costa continental, quan ets allà et sents totalment allunyat de la resta de mon.
Aquesta illa és un dels punts de la costa occidental africana on venen tortugues a fresar (posar els ous). Entre octubre i novembre hi ha cinc especies de tortugues marines que venen a fresar a les Bijagós i principalment en aquesta illa. Les cinc espècies de tortugues són: la verda, la carei, l’olivàcia, la careta i la llaüt.
Quan es ve a acampar en aquesta illa és tant per veure arribar a les tortugues quan hi ha marea alta, per pondre els ous i enterrar-los en la sorra, com l’etapa següent, que és quan les cries trenquen els ous i corren cap al mar.
Vam arribar a mitja tarda. En aquesta illa tan sols hi poden dormir 15 persones, a part de la tripulació de l’embarcació. A la mateixa platja hi ha un racó habilitat com a campament. Hi ha unes tarimes de fusta sota un cobert on posem les tendes. Hi ha una taula i cadires, que havien deixat els anteriors i que vam recollir en marxar. En un racó, el lloc per fer foc i un altre racó per la “dutxa”.
El primer que vam fer va ser donar la volta a la illa per la platja. Es fa més llarg del que ens havien dit i en alguns trams em va resultar difícil el camí. Hi havia roques que en estar mullades i plenes de sorra, relliscaven molt. Jo vaig trigar dues hores, i gairebé em perdo la posta de sol.
Al començament el passeig era agradable; en alguns llocs es veien les marques que havien deixat les tortugues que ja havien passat per allà a enterrar els ous. Més enllà es veuen els baobabs, i el contrast de vegetació verda amb roques fosques i vermelloses és molt bonic. Hi ha zona de manglars, prop del campament també, que va molt be per quan has de fer les teves necessitats, ja que no pots anar cap a interior boscos.
Quan estàvem a punt de sopar van aparèixer cries de tortuga. Com ja he dit, el campament està a tocar de la platja, i protegit per una encanyissada que evita que des de l’aigua o la sorra es pugui veure què passa allà darrera. L’objectiu és no pertorbar la vida de les tortugues. En principi, les cries de tortuga quan trenquen l’ou i es desenterren haurien d’anar cap a l’aigua il·luminada per la lluna. 
Per què aquelles cries havien anat cap al campament enlloc d’anar cap a l’aigua? Van veure el focus que teníem penjat per sopar. Al matí següent vaig entendre perquè. La mare havia enterrat els ous just al costat de l’encanyissat. Hi havia les restes de closca dels ous escampades per allà. Per tant la llum més propera que van veure va ser la del nostre campament, i enlloc d’anar cap a l’aigua van venir cap a nosaltres. 
O sigui que entre tots ens vam dedicar a la cacera d’aquelles pobres cries que anaven atabalades corrent entre les nostres cames. A mi al començament em feia angunia agafar-les, no he sigut mai massa amant dels animals, però en veure que perillaven em vaig afegir al seu salvament.
Les agafaven amb cura i les anàvem posant en una gran caixa que teníem. El difícil era no trepitjar-les. Quan vam haver recollit totes les que vam saber veure vam anar cap al mar, amb els frontals de llum vermella per no desorientar-les més del que ja estaven. Les vam posar totes a l’aigua, però les onades les tornaven cap a terra. Ens va costar una mica que no en quedes cap a la platja i que totes nedessin mar endins. Potser em vam recollir una cinquantena.
Diuen que de totes les que surten moltes no arriben a adultes ja que hi ha molts depredadors que esperen a les cries, tant en el seu trajecte per terra fins a l’aigua com al mar.
Després d’aquesta aventura vam sopar i ens en vam anar a dormir a les 10. La idea era fer dos torns per anar a veure la fresa quan estigués la marea alta. Jo formava part del primer torn. Teníem que sortir a les 3 del matí. El guia havia anat mitja hora abans a explorar la platja per veure si en trobava alguna sense èxit.
Vam estar caminant per la platja, però no vam trobar cap tortuga adulta. El que sí que vam poder veure els del primer torn és una cria sortir de l’ou. Quan vam arribar-hi ja hi havia un forat a la sorra, i vam veure aparèixer la cria, minúscula, espolsant-se la sorra i corrent cap a l’aigua. Potser era l’ultima del niu ja que no en van sortir més.
Anàvem tots amb els frontals vermells. Vam caminar cap a una banda i cap a l’altre, sense èxit. El guia va seguir buscant fins al matí. Eren les 7 passades quan va venir al campament a avisar-nos que en zona de roques hi havia una tortuga femella adulta que si no la trèiem cap al mar moriria.
Jo ja sabia que no podria contribuir al rescat ja que prou feina tenia per no relliscar quan es tractava de roques. Però vaig anar igual a veure-ho.
Era una tortuga molt gran, havia anat amb la marea alta però se l’hi devia haver fet tard i en baixar la marea havia quedat en un espai entre les roques, ampli, amb aigua però des d’on no tenia sortida cap al mar. Era com un llac marí, tancat. L’animal nedava amunt i avall, buscant una sortida, estava nerviosa, ja que devia portar estona així.
Entre sis o set, amb molt d’esforç, van aconseguir primer treure-la d’allà i posar-la sobre les roques. Pesava moltíssim, costava d’agafar-la, ja que es resistia i com ja he dit estava molt nerviosa. Feia patir, per l’esforç de tots, de l’animal i dels que intentaven salvar-la. Al final em va semblar que la tortuga deixava de resistir-se, per cansament, suposo. Això va facilitar una mica la feina. Van descansar una mica i van aconseguir finalment passar-la a l’altra banda de les roques, en un espai que tot i que també estava envoltat de roca tenia una part oberta des d’on poda accedir a mar. 
Ara be, la tortuga estava massa cansada, o desorientada, el cas és que no trobava la sortida, i altre cop anava nedant sense èxit. Així que als salvadors els hi va tocar fer un nou esforç. Tornar-la a agafar a pes, i creuar una altra barrera rocosa. Per fi va poder nedar en llibertat! Diuen que devia tenir uns 20 anys i que aproximadament pesava entre 100 i 150 Kg.
O sigui la nostra visita a Poilão va ser inesperada; no vam veure la fresa però ens vam dedicar al rescat de tortugues. Va estar molt be.
Acabades les aventures encara ens quedava l’ultima etapa per sortir de l’illa. Pujar a l’embarcació. Sembla una bestiesa, però la ressaca feia molt difícil pujar, tot i tenir escala, ja que es desplaçava de lloc, malgrat que intentaven aguantar-la, i pujava i baixava constantment. El resultat és que vaig arribar a dalt bastant remullada, i no vaig ser l’única.