Després de dinar vam continuar la ruta fins a Dacca. No eren molts quilometres però hi havia molt transit; és habitual en aquesta ciutat. Per entrar a la ciutat vam trigar dues hores. Moltes estones parats, sense bellugar-nos el més mínim. Tenen molta paciència, i esperem sense fer sonar el clàxon. Carrerons estrets de doble sentit, pel que molt sovint uns i altres han de fer maniobres per deixar-se pas.
Vam passar per un barri perifèric on hi ha les deixalleries. Em va impessionar. Estan totes juntes, una al costat de l’altra; per la banda exterior d’aquesta via perifèrica hi ha el lloc on es cremen les escombraries, a l’altre fanda,les casetes baixes amb els residus que no es cremen, classificats i empaquetats davant de les portes. Carros i gent portant aquests grans embalums. Hi ha els que tenen els plàstics, altres es cuiden dels metalls, més enllà les robes.... 
Finalment vam arribar a la mesquita de l’estrella. Es troba en un barri de carrers estrets pel que és difícil fotografiar-la en conjunt. Hi havia molta gent, tant a fora com al pati.
La mesquita de l’estrella també se la coneix com la Tara Masjid, en bengalí. Va ser construïda en estil mogol, a començaments del segle XIX o finals del XVIII, he trobat les dues versions. Tenia una cúpula central flanquejada per dues de mes petites. Més tard es va ampliar i s’hi van fer noves decoracions, el que ha portat a una certa controvèrsia pel fet d’haver alterat l’estil original.
De l’estil actual el que destaca més son els mosaics, utilitzant una tècnica que es coneix com xinitikri. Fa servir trossos de porcellana de xina i fragments d’ampolles de vidre, com a peces del mosaic. Feien servir peces de diferents mides i formes, tot i que les formes preferides eren triangulars i romboidals, que son mes fàcils de combinar.
Les cúpules de marbre estan decorades amb estrelles blaves. A les parets hi ha rajoles amb motius florals. La mesquita consta de diferents sales, totes elles molt ben decorades.
A l’interior de l’edifici hi ha molt poca gent. En canvi el pati esta ple de gent, al voltant de la font central, o asseguts a l’ombra; és una mena de refugi tranquil i agradable en un barri ple de vehicles i moviment de gent.
La font del pati estava sense aigua, i té forma d’estrella. Aquesta font i la decoració actual és obra comerciant que la va voler embellir. Va fer portar materials d’Anglaterra, de Japó i de la Xina. No sé si va ser en aquest moment o més tard que es van afegir dues cúpules més.
Després vam anar a visitar l’església armènia, que està en el mateix barri. És un edifici que passa gairebé desapercebut i estava la reixa tancada. Si no estic confosa cal contactar amb ells per poder entrar. Vam arribar que ja era una mica tard, però ens va rebre una dona encantadora. Molt amable i acollidora.
L’església armènia es troba en la part antic de Dacca, un barri anomenat Armanitola. Aquest va ser un barri important de la ciutat. Els armenis, comerciants i zamindaris (terratinents que controlaven terrenys públics), van tenir un paper rellevant en la vida de Dacca entre els segles XVI i XVIII.
Els primers armenis que van arribar eren comerciants de juta i cuir. Poc a poc van anar engrescant a més compatriotes a venir cap aquí.
L’església es va construir l’any 1781, durant el període mogol, quan era emperador Akbar. Abans de l’església aquí ja hi havia el cementiri armeni. En una segona etapa de la construcció es va incorporar el campanar. Diuen que hi havia una gran campana que se sentia des de molt lluny. I expliquen que la gent posava els seus rellotges en hora quan tocaven la campana de l’església. Ara be. Va deixar de funcionar en el 1880 i el terratrèmol de l’any 1897 va destruir el campanar. Més tard, la campana va desaparèixer i s’ha substituït per quatre de més petites.
A part de la juta i el cuir, els armenis van anar ampliant els seus productes i també seves rutes comercials. Comerciaven amb pedres precioses, especies, teixits de seda i de mussolina,…
Era típic que els comerciants armenis construïssin esglésies allà on s’instal·laven. Segons l’acord de l’any 1688, entre la companyia britànica de les índies orientals i els mercaders armenis, quan hi hagués 40 o mes armenis vivint en un lloc, tenien dret a seguir el seu culte i a que se’ls hi cedís terreny per construir-hi una església.
Va ser aquest acord el que va animar als comerciants armenis a allargar les seves rutes fins a Europa. Així és com van anar instal·lar seus en molts punts diferents d’Àsia i d’Europa, connectades entre elles i amb la seu central a Isfahan. A part dels privilegis a nivell de culte també hi havia incentius fiscals.
Ara be, després de la partició de l’Índia les coses pels armenis no van anar tant be i molts van marxar cap a Austràlia i Canadà. Van quedar molt pocs armenis a la ciutat. Si no estic confosa a finals del segle XIX ja n’hi havia tan sols 100.
La importància de l‘església, a part de per qüestió religiosa, és perquè representa la influencia armènia a la ciutat, molt abans del genocidi armeni i la diàspora d’aquest poble (1915).
Les persones guardianes d’aquesta església volen promoure el seu coneixement i integrar-la més en la ciutat. La dona que ens va rebre va ser encantador i molt acollidora. Volen que la gent senti l’església com un lloc de pregària, tant si ets cristià com si no.
Llegeixo que volen obrir també una escola, i potser donar cursos sobre la historia armènia. Però per sobre de tot, el que volen és que no es perdi el llegat històric que representa.
En l’interior de l’església hi ha algunes pintures i el que em va cridar és l’atenció va ser el baptisteri. El dels nadons és una petita pica en marbre, que té un aire antic, i al costat el bany pels adults, de rajola. En el cristianisme armeni el bateig es fa per immersió.
Amb aquesta visita acabàvem la nostra estada a Bangladesh, però com a colofó vam anar a un centre comercial d’artesania, abans de tornar a l’hotel a descansar unes hores abans del vol de tornada.
Aquest centre d’artesania tenia coses molt boniques, i amb uns preus moderats, tot i que es veia un lloc molt elegant. Em va sorprendre veure que hi venia la flor i nata, no sé si del país, o turistes de països del voltant. Era gent que vestia amb elegància i que arribava amb grans cotxes, amb xofers... Un contrast amb segons quins barris de la ciutat.
Acaba així el recorregut pel país, del que evidentment no ho he vist tot, entre d’altres llocs queda la regió de Chittagong, i els voltants de Dacca. Un país que penso que té un gran potencial, ja que té molta historia al darrera, i en el que la seva gent és encantadora i entranyable. Tenen curiositat i moltes ganes de comunicar-se i la majoria de la gent que vaig trobar la recordo somrient. Bangladesh és un país del que en sabem poc, i que val la pena visitar.
