La vall de Fergana no coneix fronteres i s’estén per Kirguizistan, Uzbekistan i Tadjikistan. És una vall molt fèrtil. Es troba entre dues importants serralades, una d’elles és el Tian- Shan, i està regada per dos rius el Naryn i el Kara Darya, que després s’ajunte per formar el Sirdarià.
En l’època soviètica es va prioritzar el cultiu de cotó, però actualment s’estan recuperant altres tipus de cultius que ja s’havien fet abans. S’està diversificant de nou els seus productes. 
Aquesta vall té una historia antiga. L’any 329 aC, Alexandre el gran va fundar una ciutat prop de Kokand, que actualment està a l’altra banda de frontera, a Tadjikistan. Aquesta ciutat mantenia relacions comercials amb el regne de Bactriana, al nord del que és actualment Afganistan, i amb la província de Xinjiang, a la Xina. Sembla que els primers contactes que van tenir amb població xinesa van ser cap a l’any 220 aC. 
La principal ciutat de la vall era Kasan, que en el segle VII pertanyia a un khanat turc, més tard a la Xina, i va tornar a estar governada per una dinastia turca. Les disputes pel control de la vall van continuar, quedant a partir del segle IX sota control musulmà. 
L’any 1220 la vall de fergana va passar a formar part de l’imperi mongol fundat per Genguis Khan. De totes formes, sempre va ser un indret cobejat per tothom amb constants disputes pel seu control. En el segle XIV va formar part de l’imperi timúrida fundat per Tamerlà, descendent de Genguis Khan.
Nosaltres vam anar a visitar la ciutat de Kokand. Aquí hi ha dues importants vies, la que porta cap a Taixkent, i la que va cap a Tadjikistan. És una ciutat interessant però tan sols
Vam tenir temps de visitar el palau del khan, que estava en procés de restauració, però que és molt bonic.
Abans vam anar a dinar, a un restaurant molt agradable, amb diferents menjadors privats. Vam menjar molt be, per uns tres euros. El canvi aquí a Uzbekistan és de 10,000 soms per un euro. Quan vam anar a canviar, ens donaven bitllets grans, que corresponia a 10 euros. Se’m va acudir demanar que em donessin una part en bitllets més petits. I em van donar un feix impressionant. Et diuen que els comptis, però hi perdia la paciència. A part d’això, després el problema era guardar tots aquells bitllets.
Kokand és una de les ciutats més antigues del país. Hi ha cròniques del segle X en les que es parla d’una ciutat ubicada en aquest lloc, que en alguns escrits consta com Hukande i en altres com Havokande.
Entre el segle X i el XIII va ser un lloc de parada de les caravanes, però en el segle XIII va ser destruïda pels mongols. Va tornar a agafar rellevància en el segle XVIII quan es va convertir en la capital del khanat de Kokand. Aquest khanat va ser un dels més rics i desenvolupats de l’època.
A començaments del segle XVIII, aquest era un petit territori que formava part del khanat de Buhara, però quedava molt aïllat i allunyat del centre de poder. Al voltant del 1710 Shaybanid Shahrukh es va establir aquí, amb la tribu uzbeka Min, i van crear un principat que es va declarar independent. La ciutat de Kokand va convertir-se en la capital. Una de les primeres coses que van fer va ser construir una fortalesa. La ciutat no tenia cap muralla. Se la coneixia com la ciutat dels vents. 
El nou khanat, i amb ell la capital, va anar agafant importància, ja que estava en una ruta comercial. Va anar controlant cada cop més territori, en el que actualment son Uzbekistan, Kirguizistan i Tadjikistan. Taixkent també va formar part d’aquest khanat. 
Ara be, en algun lloc he llegit que en el 1758 va perdre part del seu territori, per una banda, per ocupació xinesa i també per la banda occidental va perdre zones d’influència.
En els segles XVIII i XIX va ser un important centre religió, cultural i comercial, que competia amb els altres khanats de la zona: el de Bujara i el de Khiva. Tenia una trentena de madrasses i centenars de mesquites.
Durant la segona meitat del segle XIX els tres khanats es disputaven el control d’Àsia central, i el tsar de Rússia va aprofitar aquest moment en que estaven entretinguts amb les seves lluites per iniciar la conquesta de la regió.
L’any 1876 el khanat de Kokand desapareixia, quedant sotmès a l’imperi rus. Va ser independent durant 170 anys.
Al llarg de la historia d’aquest khanat hi va haver 29 khans, sent el més famós l’últim, Khudoyar, que va llegeixo que va obtenir el càrrec als 12anys, en el 1845. Durant el seu mandat el van fer fora del càrrec quatre cops, però després recuperava el control. En aquest període va embellir la ciutat, amb construccions molt elegants de diferents tipus.
Quan el khanat va passar a mans russes el palau del khan es va convertir en una fortalesa i el perfil de la ciutat va canviar, apareixent noves construccions d’estil europeu. La ciutat va esdevenir ràpidament un gran centre comercial i el nombre de bancs va augmentar significativament, arribant a ser mes gran que el que hi havia Taixkent.
El palau del darrer khan es va construir entre el 1863 i el 1870. En la construcció hi van treballar 16,000 esclaus. Es va construir en dues fases, amb artesans de dues regions ben diferenciades. En la primera fase eren de la zona de Buhara i en la segona de la vallde Fergana. Així que diuen que els estils eren força diferents.
El palau tenia 7 patis i 119 habitacions, però amb l’ocupació russa bona part del complex arquitectònica va desaparèixer i van quedar reduït a dos patis i 19 habitacions.
És interessant de veure i es nota el luxe que devia tenir en el seu temps. Actualment està en restauració.
La següent parada que vam fer a la vall de Fergana va ser a la població de Margilan on vam anar a visitar una fàbrica desada.
Per la carretera es pot veure que és una vall molt fèrtil, on alternen els camps de cultiu amb les poblacions. Un dels productes més abundant és el dels arbres fruiters.
No vam tenir temps de passejar per la població. Hem passat per la vall de Fergana però no m’he pogut fer massa idea o gens, de com viu la gent, els mercats que de ben segur hi ha, els pobles més petits...Una mica frustrant.
Margilan formava part també del khanat de Kokand. Ja en el segle XVIII era famosa per la seva industria tèxtil, especialment de seda i el cotó. A l’igual que la resta delkhanat, els russos la van ocupar sense que oposessin resistència.
Hi ha una llegenda sobre el nom de la ciutat i el relacionen amb la visita d’Alexandre el gran. Diuen que els habitants de la població quan es van assabentar que Alexandre tenia intenció de visitar la ciutat van preparar una catifa vermella per la rebuda i com a benvinguda l’hi van oferir pollastre i pa. En acabar l’àpat Alexandre va preguntar el nom del plat que l’hi havia ofert, i l’hi van dir: Murginon, que vol dir pollastre i pa. En el viatge de tornada en algun altre lloc va prendre el mateix i va anomenar a aquesta regió amb aquest nom, que més endavant va derivar en el nom actual.
Em sembla recordar que la llegenda que em van explicar allà era una mica diferent, i tindria més sentit. Alexandre preguntava pel nom de la població i a la persona que l’hi va preguntar va entendre que l’hi preguntava el nom del plat.
A finals del segle XVI i començaments del segle XVII era una pròspera ciutat de la vall, en la que també hi paraven les caravanes. És una altra de les antigues ciutats d’Uzbekistan. I ja en temps antics era famosa per la seva seda, que deien que era la millor de l’Àsia central i que podia competir amb la seda xinesa.
Si ho he entès be, a la vall de fergana porten més de 4,000 anys dedicats a la fabricació de la seda. Han desenvolupat una tècnica i una tecnologia úniques.
La factoria Yodgorlik és la que vam visitar i continuen elaborant la seda deforma manual. L’actual factoria és del 1972, em sembla que abans havia estat nacionalitzada. Hi treballen més de dos mil persones. El que no està clar és com va arribar a la vall el secret de l’obtenció del fil de seda.
