Al matí vam sortir d’hora del camp base del pic Lenin per anar cap a Oix. Un grup de muntanyencs es preparava per sortir. Estaven preparant el material i tenien uns burros a punt pel transport.
Nosaltres vam continuar ruta amb el nostre vehicle. Havíem estat molt poc temps allà dalt, però havia valgut la pena. Teníem unes quantes hores de camí fins arribar a Oix. Les vistes son molt boniques; és espectacular la baixada de la muntanya fins a la vall.
Quan vam haver deixat la muntanya, ens vam aturar en un riu, on els xofers es van dedicar a fer una neteja a fons als vehicles. L’aigua estava molt freda, i també l’aire era fred, aixñi i tot, es van ficar de peus a l’aigua i van estar netejant fins que ja no quedava fang ni sorra enganxat.
La ciutat es troba a poc menys de 1000 metres d’alçada. És la segona ciutat més gran i més important del país. Biskek es troba al nord, i hi ha una important zona muntanyosa que la separa de Oix, que es troba al sud. Per això sovint es parla d’Oix com de la capital del sud.
Oix es troba en la vall de fergana. Em feia molta il·lusió conèixer la vall de fergana, tant pel cantó kirguís com uzbek, però al final la visita d’aquesta zona va quedar molt descafeïnada.
Vam arribar a Oix a dinar, o sigui que ens va donar temps a fer tan sols una petita volta per la ciutat. La seva historia es remunta almenys al segle V aC. Ha sigut sempre la població més important de la vall de Fergana.
Hi ha diverses llegendes sobre la seva fundació. En unes es diu que la va fundar el rei Sulayman (Salomó), mentre que en d’altres es diu que va ser el gran Alexandre el seu fundador.
En l’època de la ruta de la seda, era una etapa clau deles caravanes. El seu mercat ha estat al mateix lloc durant segles, a la vora del riu Ak-Bura. Els nòmades baixaven de les muntanyes a vendre els seus animals, i aquí coincidien amb els mercader que venien tant d’Àsia com d’Europa.
En aquesta ciutat hi ha una de les poques estàtues de Lenin que es conserven. Gegantina, com totes les escultures de l’època soviètica.
Vam passar també pel costat d’una església ortodoxa. És la catedral de l’arcàngel Miquel. Es va construir en el 1877; durant un temps s’hi van allotjar soldats i altre gent.
L’any 1909 es va reconstruir i ampliar. En l’època soviètica va ser la casa de cultura i la filharmònica. Finalment va tornar a la comunitat ortodoxa. És punt de trobada de les famílies russes que encara queden a la ciutat. I em sembla que hi ha també una escola.
El seu mercat és molt important i molt extens. La gent és molt agradable. En la part dels ferrers, on es treballa el metall em va fer gracia veure els lavabos portàtils que hi ha a tots els campaments. Em sembla recordar que els seus ganivets tenen fama.
L’any 1762 la ciutat formava part del khanat de Kokand (a la vall de fergana pel cantó uzbek), i era una de les sis ciutats mes importants del khanat. Uns cent anys més tard, en el 1868, l’imperi rus es va annexionar aquest khanat.
Hi ha una dona que va néixer en aquesta ciutat i que va tenir un paper clau en la historia de la regió: Kurmanjan Datka.
Aquesta dona va governar la regió de les muntanyes Alai, mantenint durant força temps la seva independència quan altres zones ja havien caigut sota control rus. L’any 2014 es va fer una pel·lícula sobre la seva vida.
Kurmanjan va néixer a la regió d’Oix. Es diu que quan tenia 18 anys la volien casar, i com s’estilava en aquell temps, no coneixeria al futur marit fins al dia del casament. Sembla que va anar aquell dia però quan el va conèixer no l’hi va agradar, o no va sentir res per ell. O sigui que trencant la tradició no va accedir a casar-se amb ell. Defensava que el casament tenia que ser amb algú que s’estimés. 
Va fugir primer cap a Xina i després va anar a viure amb el seu pare. L’any 1832 un senyor feudal, de nom Alimbek, que tenia el títol de datka, va conèixer ala noia. Els dos es van entendre be i es van casar. Alimbek governava les terres muntanyoses d’Alai, en el sud de l’actual Kirguizistan.
En aquell temps el khanat de Kokand estava en pugna constant amb els senyors feudals del territori que tenien més poder real sobre la població. Degut a aquesta situació Alimbek va ser assassinat, en haver-hi una mena de cop d’estat. Així va ser com Kurmanjan, la vídua, va passar a governar la regió d’Alai, l’any 1862.
Diuen que Kurmanjan era una dona justa i respectuosa amb les diferents cultures que convivien en la regió. Segons consta en alguns manuscrits en diferents llengües, va ser reconeguda com la dakta de les muntanyes Alai, pels khans de Buhara i de Kokand.
Rússia seguia expandint-se per Àsia central i volia apoderar-se de les terres que estaven sota el control de Kurmanjan. Hi va haver enfrontaments, fins i tot em sembla que van capturar al seu fill i executar. Es diu que no va voler que ningú arrisques la vida per salvar-lo. La població va agrair el gest de que poses per davant la seguretat del poble a la de la seva família. Alguns diuen que fins i tot va estar present en el moment de l’execució del jove.
Quan va veure que no podien lluitar contra les tropes russes, que hi hauria masses pèrdues en vides humanes, va negociar la pau amb ells i va convèncer a la seva gent de que era el millor que podien fer. Finalment Rússia es van annexionar el territori l’any 1867.
Malgrat l’annexió del territori els russos van reconèixer la vàlua de Kurmanjan i l’anomenaven, de forma afectuosa, la tsarina d’Alai. La gent també parlava d’ella com de la reina del sud.
Aquesta dona, tot i que va governar pocs anys, ho va fer en una època en el que no era freqüent trobar les dones al poder. L’any 2014 es va fer una pel·lícula basada en la seva vida. Sembla que va viure uns 90 anys.
Com ja he comentat, la ciutat d’Oix està propera ala frontera Uzbeka, i aquí s’hi poden trobar tant kirguisos com uzbeks. Actualment no hi ha masses problemes entre ells, però en el passat sí. L’any 1990 hi va haver una revolta perque els uzbeks reclamaven la separació i formar part d’Uzbekistan. Va intervenir l’exèrcit rus,hi va haver uns 300 morts i es van tancar les fronteres entre els dos països.
Entre els anys 2005 i 2010, les relacions entre kirguisos i uzbeks es van anar deteriorant, sembla que propiciat per les polítiques del president del país, Bakiyev. Amb la caiguda del seu govern a la ciutat d’Oix van haver-hi quatre dies d’enfrontaments entre les dues comunitats; això va comportar l’arribada de tropes especials. El resulta va ser de 187 morts, 1928 ferits, i s’estima que uns 100,000 uzbeks desplaçats, que van fugir de la massacre. 
Una de les coses que un no pot deixar de visitar quan passa per Oix és la muntanya que es coneix com el trono de Sulayman o de Salomó. I nosaltres vam complir. Abans de deixar la ciutat vam anar cap allà.
Hi ha un camí ben condicionat, fàcil, per anar fent la pujada. Em sembla recordar que hi ha algun tram d’escales. A la part baixa de la muntanya hi ha una cova on han instal·lat un museu. Estava tancat però al final van aconseguir que l’obrissin.
El museu, ocupa dues coves a diferent nivell i connectades entre elles, molt espaioses, especialment la que està més avall. Hi ha estalactites que diuen que son les llàgrimes de Sulayman.
La muntanya sagrada de Sulayman és patrimoni de la Unesco. S’alça enmig de la vall de fergana, en un punt de trobada de les rutes de les caravanes. Durant més de 1500 anys s’ha considerat un lloc sagrat. Aquesta muntanya en realitat consta de 5 pics i en ells hi ha diferents punts que s’havien dedicat al culte. Concretament s’han trobat pel moment 17 punts que s’havien dedicat al culte. Alguns d’ells encara s’utilitzen.
En aquests llocs de culte la gent creu que poden millorar d’algunes malalties. La muntanya és sagrada ja des d’abans de l’arribada de l’islam. Es considera que és una de les muntanyes d’Àsia central que ha sigut lloc de culte més divers i durant mes temps. Un dels cultes pre-islàmic que s’havia practicat aquí tenia al cavall com a motiu de veneració.
En algunes coves, com en la que hi ha el museu, també s’han trobat petroglifs. En la cova del museu se’n pot veure algun. Els petroglifs representen figures humanes, animals i també dibuixos geomètrics.
Des de dalt i també mentre es va pujant, es té una bona vista sobre la ciutat i la vall de fergana. Deia abans que Oix era important com a cruïlla on s’aturaven les caravanes de mercaders. Cal destacar que aquesta ciutat està ala vall de Fergana, que era i és una vall molt fèrtil. La gent que venia aquí aprofitava també a visitar la muntanya sagrada.
A dalt de tot hi ha una mesquita, en el lloc on sembla que n’hi havia hagut una de més antiga, del segle XIII, i al peu de la muntanya el mausoleu de Asaf ibn Burhia, que era un visir de Sulayman que havia demanat ser enterrat aquí. L’arquitectura és de l’estil de la vall de fergana, en el segle XVIII que és quan es va construir. És un lloc molt venerat pels musulmans.
Aquí ve molta gent en peregrinació. Venen dones que tenen problemes de fertilitat. Hi ha una pedra en la que diuen que si llisques estirat per ella, com si fos un tobogan, tres cops, quedes embarassada.
Vam trobar famílies i dones kirguises que pujaven a la muntanya, no se si en peregrinació o turistes locals. Els hi encantava fer-se fotografies amb nosaltres.
També vam trobar un grup de joves que pujaven i baixaven corrent. Estaven fent entrenament, eren militars del grup de rescat.
Amb aquesta visita acabava la nostra estada a Oix i a Kirguizistan. Em vaig quedar amb ganes de passar més temps en aquest país, veure amb més calma les seves poblacions i gaudir una mica més del contacte amb la gent.
La frontera uzbeka està molt a la vora, sembla que estigui enmig d’un mercat. Hi havia moltíssima cua de gent del país per creuar, però a nosaltres ens van fer posar en una altra filera, que va anar molt més ràpid. Aquestes diferencies sempre em saben greu. És com si hi hagués un pas de primera classe i un de segona. 
Els tràmits van ser força ràpids, sobretot si es compara amb els de la Xina. Les sales per les que vam passar nosaltres estaven relativament poc poblades, en canvi pel lloc que passaven els locals estaven molt atapeïts.