A primera hora del matí anem vam anar cap a l'aeroport per volar cap a Taixkent. Vam arribar-hi abans del migdia. En ser un vol intern hi havia molta gent del país i relativament pocs estrangers. Vam tenir sis hores per visitar la ciutat abans de tornar a l’aeroport per anar cap a Khiva.
Va ser una visita concentrada però vam aprofitar força be el temps. Em va sorprendre gratament la ciutat i evidentment caldria poder passar més temps, perdre’t una mica pels barris, seure una estona en alguna plaça...
El que vam veure era restaurat, el més antic, i modern la resta. Tot i així queda un conjunt agradable, i fa l’efecte d’una ciutat dinàmica i diria que cosmopolita, tot i que l’anglès no es prodiga gaire per aquestes terres. Sempre et pregunten si saps rus.
La referencia més antiga que hi ha sobre Taixken és del segle II aC. El nom que rebia la ciutat en els textos antics varia segons si se’n parlava en un text xinès, persa o àrab. El nom actual va aparèixer per primer cop en documents turcs, dels segles IX-XII.
Taixkent com la resta del país va ser ocupada pels russos i en els enfrontaments bona part de la ciutat antiga van quedar destruïts. Va ser la capital de la república autònoma del Turkestàn, que es va proclamar en el 1917. Ara be, en el 1924 va perdre el títol que va passar a Samarcanda. De nou va recuperar la capitalitat l’any 1930, aquest cop de la república socialista soviètica d’Uzbekistan. L’any 1966 hi va haver un fort terratrèmol que va fer malbé encara més la ciutat antiga. 
El primer que vam anar a visitar va ser el que es coneix com el complex de Hast Imom, o potser ha de ser Hast Imam. No he arribat a aclarir com s’ha de dir.
El patró de la ciutat és un sant que té un nom extremadament llarg, Abu Bakr Muhammad ibn Ali ibn Ismail al- Shashi Kaffal, al que es coneix com Hast Imam. Hast, o Hazrat com també es pot trobar escrit, vol dir sant i Kaffal indica la seva professió, serraller.
Hast Imam va néixer a una població situada fora de la muralla, en un barri d’artesans, en el que hi havia un canal d’aigua i es coneixia com la segona venecià. Al costat d’un d’aquests canals vivia el serraller, Kaffal, que era un especialista en la fabricació de panys de porta. Va ser en aquesta família que l’any 903 hi va néixer el que més tard es convertiria en sant. Els seus pares volien que continues amb la feina de serraller però ell preferia estudiar filosofia.
Abu Bakr va viure la major part del seu temps a Bagdad, i va adquirir gran importància. No era un sacerdot, sinó que era filòsof, poeta i escriptor. Els califes de Bagdad apreciaven la seva habilitat diplomàtica i la seva visió política.
Els seus escrits diplomàtics donaven sempre bons resultats. Va actuar com ambaixador del califat àrab amb els emperadors bizantins. Per la seva saviesa i clarividència a Bujara se’l coneixia amb el sobrenom de Al- Kabir - Great.
Quan ja era gran, Hast Imam va tornar a Taixkent, que era la seva terra natal, a morir. Era la tradició de l’època. Ara be, quan va arribar a la ciutat aquesta va patir l’atac dels turcs karakhànides. Es diu que Hast Imam va aconseguir la seva conversió, guiant-los cap a la fe islàmica.
En el complex hi ha diverses construccions a part d’aquest mausoleu. Hi ha una madrassa, un institut islàmic, una biblioteca, en la que hi ha manuscrits orientals antics. Entre aquests documents destaca un alcorà. És l’acorà del califa otomà Uthman. És el primer exemplar escrit d’aquest llibre sagrat, que es va recopilar en el segle VII. En aquell moment se’n van fer sis copies i després d’aquests primers exemplars, considerats els originals van fer-se la resta de copies que hi ha pel mon.
Totes les construccions estan restaurades conservant l’estil antic. Són de totxanes i amb rajoles esmaltades en les que predomina el color blau. És un espai molt ampli, en el que destaquen les cúpules de color blau-verd i els estilitzats minarets.
No hi ha gairebé turisme occidental; els grups de gent que trobem son de gent local. Suposo que turisme interior.
Vam visitar un parell de madrasses, una estava en actiu però l’altra s’ha convertit en un espai turístic, en el que les diferents habitacions ara son botigues de records.
Després de dinar vam anar a visitar el mercat Chorsu. Aquest nom vol dir quatre camins o quatre rierols, ja que es troba en la cruïlla de quatre carrers comercials. És el lloc on hi havia hagut l’antic mercat.
Diuen que aquest mercat és un dels mes antics de la ciutat i fins i tot de l’Àsia central. Ja es coneixia a l’edat mitja, i tenia gran activitat gràcies a que era un dels llocs de parada de les caravanes en l’època de la ruta de la seda. En els escrits dels viatgers del segle XIX es descrivia aquest basar com una ciutat comercial, ja que hi havia banys, cases de te, caravanserralls, mesquites...
Actualment té una cúpula moderna, que potser substitueix a les típiques de les construccions antigues en totxanes. Contrasta una mica aquest edifici circular net, ben organitzat amb el que un esperaria de l’antic mercat, i en certa forma amb el carrer a la part de fora.
Hi ha la zona de carns, la de làctics, els fruits secs... entre els làctics tenen unes boles de color blanc, anomenades curt, que és una mena de mató ssec; a vegades té color rosat degut a que hi han afegit pebre vermell. Els nòmades, mercaders, peregrins ho han utilitzat en els seus desplaçaments, des de temps antics, ja que es conserva be i diuen que fa passar la set, cosa que em sorprèn una mica.
També es pot veure el navat, que ja he vist en altres mercats. Són cristall de color ambarí o groguenc, que es formen en deixar cristal·litzar un xarop de sucre. El seu color depèn del temps que es faci coure el sucre.
M’encanten les paneres que tenen preparades en les que combinen diferents fruits secs, anissos i panses. Els pans també es poden trobar per tot arreu, en parades o en carrets ambulants. I no poden faltar les parades d’artesania. 
Des d’aquí vam agafar el metro que és una atracció més de la ciutat. El metro de Taixkent va ser el primer que es va construir a l’Àsia central. Les obres es van iniciar dos anys després del terratrèmol del 1966 i es inaugurar l’any 1977, en la celebració del 60è aniversari de la URSS. 
Hi ha tres línies de metro. Vam agafar-lo per anar ala plaça de la independència. Vam agafar la línia blava i vam fer transbordament a la vermella. Les estacions son impressionants. Son totes diferents en quant a la decoració. Unes tenen grans làmpades com si fos un saló, d’altres la il·luminació és més minsa.
Les parets decorades, en uns casos amb rajoles esmaltades, altres amb ceràmica... una gran diversitat. Fins a mitjans de l’any passat no es podien fer fotografies, deien que per qüestions de seguretat. Ara sí que està permès. 
Anava força ple i em va sorprendre quela gent era molt amable i els joves ens cedien el seient. En general la gent ens mirava amb curiositat, potser en sentir-nos parlar per saber d’on érem... I és que a Taixkent hi havia molt poc turisme.
Vam baixar a la plaça de la independència. És un espai immens. Aquí és on es fan totes les celebracions i festes. També hi ve la gent a passejar, ja que hi ha fonts i estanys que refresquen l’ambient. És un espai molt agradable.
Hi ha una gran arcada, formada per 16 columnes de marbre blanc unides per un arc platejat. I a dalt unes cigonyes que simbolitzen la pau i la llibertat.
El monument a la independència, al que no ens vam poder acostar per què estava restringit l’accés ja que hi havia una reunió en un dels edificis propers, que és la seu del parlament. Aquest monument, construït en el 1991, consta d’un bloc de pedra i a sobre una esfera que representa la terra i en que diuen que Uzbekistan està ampliat. Simbolitza el desig de ser un estat independent i formar part de la comunitat mundial.
En la pedra hi ha gravada la figura d’una mare amb un fill, la mare representa la mare pàtria, la saviesa i la coneixença de les tradicions, mentre que el fill representa el futur de l’estat que acaba de néixer.
Més enllà hi ha el que es coneix com el passeig de la fama. En un extrem hi ha la flama eterna i una figura de la mare dolorosa on la gent s’hi apropa a deixar flors.
El passeig de la fama té uns porxos a banda i banda en els que hi ha els “llibres de la memòria”. Son uns llibres molt grans en els que hi ha gravats en or els noms de mes d’un milió d’uzbeks que van morir en els camps de batalla durant la segona guerra mundial. És impressionant. Hi havia gent del país llegint la llista, potser buscant algun cognom familiar... Em va impressionar.
Després d’aquest passeig s’acaba sortint al canal Anjor, un indret agradable que refresca una mica en les tardes de ple estiu. I des d’aquí vam marxar ja cap a l’aeroport per agafar el vol cap a Khiva.