Nepal-24. Pokhara.

Pokhara és la segona ciutat més poblada de Nepal, la primera és Kàtmandu. Es troba a la riba del llac Phewa i al peu del massís de l'Annapurna. La vall de Pokhara és la segona vall més gran de Nepal.

A partir d’anàlisis de carboni 14 dels dipòsits al·luvials de la vall de Pokhara s’ha pogut saber que en l’època medieval hi va haver tres terratrèmols, a l’any 1000, en el 1255 i en el 1344. L’anàlisi dels conglomerats indica que hi ha material que prové del circ de Sabche en el massís de l’Annapurna.

La muntanya que presideix Pokhara és el Machapuchare, que vol dir cua de peix; el nom prové de la forma del doble pic. Forma part del massís de l’Annapurna, a la serralada de l’Himàlaia.  Per molt poc (3 metres) no arriba als 7.000 metres. Aquesta muntanya es considera sagrada i no es dona permís per escalar-la. També es poden veure els de més de 8.000 metres: Dhaulagiri, Annapurna i Manaslu.

La ciutat a la vora del llac està a 800 metres d’altitud en canvi als peus de les muntanyes a 1000 metres i el clima, temperatura i pluges, varia d’un extrema l’altre de la ciutat.

El llac Phewa és d’aigua dolça i està classificat com semi natural; hi ha una presa que regula la reserva d’aigua. És el segon llac més gran del Nepal, però el més visitat. En una petita illa en aquest llac hi ha un temple dedicat a Vixnu, el temple Barahi.

L’anàlisi dels sediments del llac indiquen que són del període entre el 12.640 i 12.025 aC, no obstant es creu que la formació del llac seria al voltant del 13.000 aC. L’aigua de desguàs del llac es fa servir per generar electricitat; i una part del llac està dedicada a la piscicultura.

Es pensa que els primers habitants d’aquesta regió vivien inicialment sobre els turons i que més tard van baixar a assentar-se a la vall. El primer nucli de població sorgeix com a centre mercantil a la vall del riu seti, que no queda massa lluny de l’actual Pokhara. Era un lloc estratègic, punt de parada de les rutes comercials que creuaven l’Himàlaia i les que anaven transversals, est-oest.

El primer poble d’aquesta vall, Batulechaur, al cantó nord de la vall, es diu que va ser obra del rei de Kaski, que la va convertir en la capital d’hivern, a mitjans del segle XIV. Entre la gent que s’hi va instal·lar hi havia bramans, una casta de sacerdots en la societat hindú, que tenien que ocupar-se del temple Bindhyabasini, i se’ls hi van concedir terres a Birta. Un altre poble a la vall, Dhobi Gauda, és on hi va haver el primer mercat.

En el segle XVII Pokhara formava part del regne de Kaski, un dels 24 regnes del Nepal, que estava governat per una branca de la dinastia Sha.

Després, en la dècada de 1770, el darrer rei de Kaski va portar sis famílies de newars que vivien a Kàtmandu, amb l’objectiu de convertir la població en un important centre comercial.

En aquella època, Pokhara estava majoritàriament habitada pels khas, i les comunitats més importants es trobaven en el que avui en dia és la part moderna. Per altra banda, la comunitat dels mahji es van establir prop del llac Phewa. Aquest grup ètnic tenen molta relació amb l’aigua, en especial amb els rius. Són especialistes en la construcció d’embarcacions i transport per riu.

Entre els anys 1959 i 1962, uns tres-cents mil exiliats tibetans van arribar al Nepal. I des del 1989 cada any n’arriben uns 2.500 més. En molts casos, Pokhara és un lloc de trànsit en el seu camí cap a l’Índia, on hi ha una important comunitat tibetana. Entre 50.000 i 60.000 tibetans viuen exiliats a Nepal, repartits en 12 camps de refugiats estables, vuit d’ells a Katmandu i els altres quatre als voltants de Pokhara. Els camps de refugiats que hi ha a Pokhara s’han convertit en pobles, cadascun amb la seva gompa (monestir budista) i el chorten.

Fins a finals de la dècada de 1960 a Pokhara tan sols s’hi podia arribar a peu; la primera carretera, la Siddartha Highway, es va acabar en el 1968. Això va convertir la població en un important centre turístic i va créixer ràpidament.

En arribar a Pokhara com que era d’hora vaig anar a veure el llac i vaig estar vorejant-lo un bon tros. Hi havia moltíssima gent, tant estrangers com locals. Hi havia forces nois joves fent de fotògrafs als turistes; es col·loquen en els llocs més bonics del llac i es veien moltes parelles que posaven per la fotografia amb el llac i les muntanyes de fons.

En algun moment es veu el cim del Machapuchare amb la forma de cua de peix.

Vam sopar en un lloc turístic, per aquí pràcticament tots ho són; vaig prendre pollastre rostit i vi i em va costar 12 euros. I aquella nit vaig dormir de meravella, el llit era còmode i una bona dutxa va ser reconfortant.

Al matí següent ens venien a recollir per anar a l’aeroport a 2/4 d’onze, per tant tenia temps de passejar una mica més per la ciutat. Al llac, els joves fotògrafs estaven ja a punt per si hi havia algun client.

En el viatge de tornada anàvem fins a Kàtmandu en avió. Vam arribar d’hora a l’aeroport; era un caos. Hi ha moltes companyies que volen a Kàtmandu, però precisament amb la que anàvem nosaltres el vol duia retard. Vam haver d’esperar més d’una hora, potser al voltant d’hora i mitja o dues hores. No havíem dinat i a l’aeroport no hi havia res per menjar. Un cop s’agafa l’avió, el vol és molt curt i en un moment ets a la capital.