Tal i com ja vaig comentar, el vol de Pokhara a Kàtmandu va
sortir amb molt de retard; em va fer gràcia veure que el temps que vam trigar
per anar d’una ciutat a l’altra en avió era el mateix que per anar de
l’aeroport de Kàtmandu a l’hotel.
El primer que vaig fer en arribar va ser anar a buscar algun
lloc on menjar; no havia dinat i eren quarts de quatre de la tarda. Vaig entrar
en un eco restaurant, en que hi havia alguns xicots prenent te, però em sembla
que eren treballadors del local. Em van preparar un pollastre que vaig trobar
deliciós. Acompanyat d’una copa de vi vaig pagar l’equivalent a 11 euros.
Més tranquil·la i refeta després de menjar, vaig passejar
sense rumb per la part antiga de la ciutat i encara vaig descobrir alguns
racons.
Tot passejant vaig arribar a una plaça amb un stupa al centre i
d’altres més petites al voltant, és el stupa Kathesimbu. És gairebé una rèplica
del temple dels micos o stupa de Swayambhu. Com que aquest gran complex
religiós es troba sobre un turó i cal fer una bona pujada per arribar-hi, no
tothom pot anar-hi. Per això es va construir aquesta altra en el centre de la
ciutat antiga.
Es va construir al voltant de l’any 1650, però segons els
historiadors hi va haver un stupa anterior construïda en el període Licchavi,
que va del 400 al 750dC. Segons la llegenda, aquest stupa havia arribat aquí
volant des de Caixmir, a l’Índia.
Una versió més oficial de la història és que un poderós monjo
de Kàtmandu va visitar Benares, a l’Índia, ja que el rei l’hi havia demanat que
consagrés un stupa que havia construït a la ciutat. Es va fer la cerimònia de
consagració, però quan el rei es va assabentar que el ritual emprat no seguia
els costums locals, va considerar que el monjo era un frau. Com a resposta, el
monjo va encerclar el stupa amb una corda, el va arrencar dels seus fonaments,
i va tornar cap a Kàtmandu amb el stupa flotant al seu costat.
Es creu que a dins s’hi conserva la calavera de Sariputra, un
dels dos primers deixebles de Buda, que hauria nascut en els segles VI o V aC.
En aquesta mateixa plaça hi ha un monestir budista, el Drubgon
Tangchup Chueling.
Quan vaig estar ja saturada dels cotxes i motos, del fum, la
contaminació i les aglomeracions de gent me’n vaig entornar cap a l’hotel.
Al vespre vam sortir a sopar per acomiadar-nos i ens en vam
anar a dormir d’hora ja que ales 5 del matí ens venien a recollir per dur-nos a
l’aeroport. Com que no podíem esmorzar a l’hotel i estava inclòs, ens van
preparar un pícnic: 2 ous durs, una magdalena, un croissant, un plàtan, un
parell de mandarines, una poma i un suc de taronja. Molt complet i variat, per
tal que cadascú mengi el que l’hi vingui més de gust.
En el vol de tornada em vaig acabar de llegir el llibre de
Michel Peissel. Ell va visitar el regne de Lo en la dècada de 1960, han passat
prop de 60 anys i hi ha moltes coses que no han canviat en aquest temps, ara
be, n’hi ha d’altres que sí. La grandiositat que ell explica en el llibre no
l’he sabut veure; molts monestirs estan gairebé buits, polsosos, molt
descuidats. El fet de que estiguin tant buits pot ser per l’època de l’any que
és, per les festes en que la gent ha anat a veure a la família. Els monjos
poden viure a casa seva, i venir al monestir tan sols per les cerimònies.
L’antic regne de Mustang em sembla que és el lloc més remot
que he visitat mai. Les pistes en mal estat i l’altitud fan que els poblets
quedin gairebé aïllats.
Lo Mantang es sorprenent, però molt diferent al què
m’esperava. Segueix sent una ciutat emmurallada , però hi ha molt poca vida, pocs
joves, majoritàriament vells i alguna criatura, però poques. Alguns estrangers
i portejadors... però també en aquest sentit hi ha poca activitat, o no tanta
com abans.
