Filipines_11. Illa de Cebú: Oslob

Anem a passar el dia a la illa del davant, Cebú. Per això agafem tricicles per anar al port de Sibulan, i d’allà un ferry ens porta a la punta de la illa de Cebú, a Santander. El trajecte en ferry dura mitja hora.

Santander es troba davant de l’estret de Tañon (que separa la illa de Negros de la de Cebú); antigament la població s’anomenava Tañong. Quan van arribar els espanyols, el primer capellà de la parròquia l’hi va posar el nom de la seva ciutat d’origen. 

La major part de la població depèn del mar per viure, tot i que també es dediquen a l’agricultura.  

Des de la punta del sud, a Santander, anem en bus cap a Oslob. Són uns altres trenta minuts de trajecte que ens permeten veure una mica com és el sud de la illa de Cebú. La sensació que em dona és que aquesta zona és més rica; les cases son boniques i ben cuidades, i el paisatge agradable.

Oslob gira al voltant del turisme que ve a nedar amb els taurons balena, els butandings. Al llarg de la costa hi ha un ressort al costat de l’altra. Tots ofereixen l’excursió per fer snorkel i nedar amb els butandings i un dinar després en el seu resort. El preu varia segons si et quedes a la barca o baixes a fer snorkel.

En primer lloc t’expliquen una mica sobre aquests peixos i les normes de conducta. Tot i la seva mida, no son perillosos, però s’ha de mantenir una certa distància. Així i tot, un cop a l’aigua no és fàcil guardar la distància de seguretat. 

El lloc on es va no està massa lluny de la costa. Hi ha una bona concentració de gent i barques. Hi ha els turistes, tots amb les jaquetes salvavides, uns a l’aigua, els altres a les barques, i també hi ha alguna barca de la organització que va llençant menjar a l’aigua, el que afavoreix que s’apropin els butandings. A l’aigua hi ha un gran moviment: la gent els butandings, els monitors que vigilen, filmen i fan fotografies.... Una mica caòtic però emocionant. Passen a tocar de la gent i el que més impressiona és la seva boca. 

És el peix més gran del mon i té una historia de més de 60 milions d’anys. Està catalogat com espècie vulnerable. 

El primer tauró balena que es va identificar mesurava 4,6 metres i va ser capturat a Sud-àfrica en el 1828. Es va vendre per sis lliures. L’any següent es va escriure el primer document científic parlant-ne i al 1849 es publica ja una descripció detallada de l’espècie. Se l’hi va donar el nom de tauró balena ja que tot i que era un tauró tenia l’aspecte i la mida d’una balena. 

Té una boca impressionant, molt ample; diuen que es podria arribar a empassar una foca nedant de costat. Per la part de sobre té color gris amb taques arrodonides clares i ratlles horitzontals i verticals. I per sota és de color blanc. 

Hi ha diverses teories sobre la finalitat de les taques que presenten: pot ser una forma de passar desapercebuts, confonent-se amb el fons vistos de sobre o com que per sota son blancs es confondrien amb el cel. També poden ser una forma de reconeixement per altres famílies de taurons, o que els hi serveixi per protegir-se de la radiació solar, ja que passen molta estona a la superfície. Els ulls estan situats als laterals del cap i son petits, pel que sembla que és més important per ells l’olfacte que la visió. Per trobar aliment es regeixen més per l’olfacte que per la vista. 

Poden arribar a mesurar uns 20 metres de llarg; aproximadament als 30 anys fan uns 9 metres de llarg i és quan estan en la seva maduresa sexual. Es pensa que poden viure una mitja de 60 anys. Les cries quan neixen fan tan sols 50 cm de llarg. 

A Vietnam se’l venera com a una divinitat, i se l’anomena Ca Ong, que vol dir senyor peix. 

Filipines és el país on hi ha una major població de taurons balena. En molts països ja s’ha extingit per culpa de la pesca amb arpó. A Taiwan es mataven cada any 100 exemplars ja que es considera un menjar molt exquisit. 

La seva carn es pot consumir fresca, salada, seca o congelada. Del fetge se n’obté oli i de les aletes se’n fa sopa. El cartílag s’utilitza per millorar la salut i la pell per fabricar productes de cuir. L’oli que s’obté del fetge té diverses aplicacions, com és la d’impermeabilitzar la fusta dels vaixells de pesca, en la fabricació de betum, o per tractaments en malalties de la pell. 

A Filipines estan protegits per llei des del 1988. Suposo que aquesta activitat de nedar amb els butandings ha evitat que se’ls seguís pescant, ja que dona feina a molta població local.

Filipines_10. Negros occidental: Dumaguete.

Jardins de la universitat

Continuem el nostre recorregut per la illa de Negros, però aquest cop anem a la província de Negros oriental, que com ja vaig dir, té com a capital Dumaguete. 

Un cop més, una pallissa de viatge. Primer els tricicles-taxis per anar de Punta ballo a Sipalay. Allà esperar l’autobús, que era similar al de l’altra banda de illa. Quan dúiem tres quarts d’hora de trajecte, canvi de bus. I un nou tram de mes de quatre hores. 

Universitat Silliman

L’ambient similar al del bus de negros occidental. Molta gent, molt apretats... Ho porto malament això d’anar tant comprimits durant tantes hores.

Arribem a Dumaguete a l’hora de dinar. És una ciutat universitària, amb més aire de ciutat que Sipalay. Potser per això la vida aquí és una mica més cara. 

Església del campus

Té quatre universitats, però la més coneguda és la de Silliman, que va ser la primera universitat protestant i la primera universitat privada americana a l’Àsia. Aquesta universitat és un gran símbol de la ciutat de Dumaguete. 

L’any 1901 el filantrop americà Silliman va donar els diners per poder construir una escola elemental L’any 1910 va passar a ser una escola universitària i al 1938 ja una universitat. El reconeixement que es fa a Silliman és que va potenciar l’educació tot i que no va poder visitar mai les Filipines.

catedral

L’edifici on hi ha el museu antropològic es va construir entre el 1903 i el 1909. És l’estructura americana construïda en fusta més antiga. Algunes de les peces de fusta provenien d’un antic teatre de Nova York. L’edifici per fora, que és l’únic que vaig poder veure, és molt bonic. Pintat en color blau-gris, em sembla molt elegant. A més està en una zona enjardinada, en tot el que és el recinte del campus. Hi ha arbres molt antics i frondosos, que fan tot un passeig. 

A l’altre extrem del campus hi ha la capella. És molt senzilla i el que em xoca més és que en tots els bancs hi ha missals antics, molt antics, amb el nom del seu propietari a la primera plana. Tot son noms i cognoms espanyols. 

 

És una llàstima que el museu antropològic estes tancat, tot i que segons la guia i el rètol de la porta amb els horaris d’obertura hauria d’haver estat obert. 

Tot passejant per un carrer comercial ple de gent arribo a la catedral. El que em xoca i m’impressionen són les estàtues, que porten vestits de roba i tenen cabells. Una altra cosa que em va cridar l’atenció és que van anomenant a la gent que ha fet donacions per l’església. 

Al costat de l’edifici hi ha una torre antiga, amb un campanar i al seu peu una estàtua de la Mare de Déu de Lourdes; la gent hi ve a resar i hi posa espelmes. Per tot el país hi ha una gran devoció a aquesta verge. Per com està muntat aquest lloc sembla que hi deu venir molta gent. Quan jo era allà no va estar ni un moment buit el recinte. 

Aquest campanar va ser construït cap al ~1765 i reconstruït ~1875; servia per avisar a la població quan es preveia un atac pirata. 

Just davant de la catedral hi ha la torre del rellotge, de pedra blanca coral·lina i una estàtua de Rizal. José Rizal és un heroi nacional que va ser executat pels espanyols en el 1896; era metge i escriptor, va fundar la lliga Filipina que després va donar lloc al moviment revolucionari katipunan. 

Des de la catedral s’arriba fàcilment a un extrem del passeig marítim, que és el Bulevard Rizal. Hi ha molta gent, passejant, asseguts als bancs del passeig, a la platja... És un lloc agradable, punt de trobada de la gent de la ciutat i dels turistes com jo, cansats del bullici dels seus carrers. 

En un dels carrers de la ciutat, en ple centre estudiantil, em sorprenen les pancartes que hi ha, en les que es felicita a la gent que ha acabat els estudis, o ha aconseguit una feina, o ha guanyat un premi.... 

El nom de Dumaguete fa referència a les incursions pirates que tenien lloc en aquesta costa. En un primer moment em va sorprendre pensar que els pirates arribessin aquí ja que imaginava que venien de les costes de Malàisia però el perill en aquesta regió eren les incursions que feien per aconseguir esclaus des de Mindanao i altres països islàmics. 

Bulevard Rizal

La illa de Mindanao tot i que forma part de Filipines, sempre ha tingut molta influencia del mon àrab, degut a la seva situació geogràfica. És la que està més al sud, i l’arribada de l’Islam a la illa va ser ~1300. 

La ciutat es troba a la desembocadura del riu Banica. Tenia ganes de veure el riu i vaig submergir-me en un altre mon. El barri al voltant seu és molt pobre. Està canalitzat, no sé si és recent o antiga aquesta canalització, però he trobat articles del 2012 en que expliquen els problemes que es generaven a l’època de pluges perquè s’enduia les cases del voltant. A més també comenten del problema de la contaminació de l’aigua. 

Desembocadura del Banica

Vaig recórrer una mica el barri, la gent es sorprenia una mica de veure’m per allà, ja que no estan acostumats a que s’hi apropin els turistes. Em va fer l’efecte d’estar en un poble, però està a tocar de la ciutat. M’hi sentia una mica fora de lloc, tot i que no sentia inseguretat, així que vaig tornar a sortir a la costa. Allà, tocant a la desembocadura em va xocar trobar un temple xinès. Vaig estar buscant la porta d’entrada i no vaig saber trobar-la. Però em semblava curiós trobar-lo allà.

En el Bulevard Rizal hi ha una escultura que representa unes monges en una barca. Està dedicada a les germanes de Sant Pau de Chartres, que van arribar aquí al 1904 per crear una escola. El primer institut va obrir les seves portes al gener del 1905, però que la superiora fos filipina no va ser fins al 1965. Aquesta ordre ha participat i/o construït nombroses escoles i hospitals. 

Una altra cosa xocant a la cornisa, o passeig marítim és que hi ha massatgistes. És curiós que a la gent no l’hi molesti que els hi facin un massatge allà al peu dels arbres. Vaig veure un que l’hi feien un massatge al cap, altres a les cames... Em sembla que a mi em costaria relaxar-me.

Dumaguete és una ciutat lliure de fum; aquest rètol es pot veure en diferents ciutats del país i el que indica és que està prohibit fumar pel carrer. 

Filipines_9_Illa de Negros: Sipalay

Vam arribar a Bacolod que ja era fosc; aquesta ciutat es troba a la costa occidental de la illa de Negros. Va ser una parada tècnica per poder continuar cap al sud.

La illa de Negros està a l’est de la illa de Panay i està dividida en dos parts, la occidental i la oriental. Bacolod està al nord de Negros occidental i és la seva capital, mentre que la capital de la part oriental és Dumaguete. Al centre de la illa hi ha les muntanyes que separen les dues províncies. 

Al matí vam agafar un bus de línia per anar a Sipalay que està al sud, en la mateixa província de Negros occidental. La carretera va vorejant la costa; de Bacolod a Sipalay hi ha 180 Km però amb el bus es triga 5 hores per arribar. Aquest trajecte va ser un dels pitjors. 

L’autobús era de pitjor qualitat que els que havíem agafat a la illa de Luzón. Era antic, els seients molt estrets, tant és així que tan sols els nens o la gent molt prima ocupaven tan sols l’espai d’una persona. Així i tot, en un lloc de dos places vam arribar a anar dos adults, tres criatures, gent recolzada al seient, amb el que no podies gairebé repenjar l’esquena, paquets mig a sobre el cap.... per mi va resultar agobiant. No podies ni mirar el paisatge. Era com el metro en hora punta però en un trajecte de 5 hores. 

En una de les parades vaig baixar per anar al lavabo i quan vaig tornar ja no tenia seient. Al llarg de tot el camí hi havia molt moviment, gent baixant i pujant, paquets amunt i avall... el revisor ajuda a la gent en aquestes maniobres, fins i tot quan cal els hi baixa els paquets. Els homes són molt atents i cedeixen el seient a les senyores. Hi ha algun seient reservat per discapacitats. I en cada poble feia un munt de parades. Se’m va fer etern. 

Com ja he comentat, gairebé no vaig poder veure res del paisatge. Vam creuar extensions força grans de canya de sucre. En els anys ~1850 la major part de terra de cultiu s’utilitzava per plantar canya de sucre. Hi havia els barons del sucre, amb un comerç important d’aquest recurs. Em va saber greu no poder-me aturar en cap plantació. 

També es veien arrossars i cocoters, de tant en quant algun búfal.... En les parades pujaven venedors ambulants amb els seus productes per menjar o remis diversos per malures, fins i tot va pujar una noia a fer una mena de sermó recitant fragments de la Bíblia. 

Quan vam arribar a Sipalay ens vam aturar en un hotel per dinar. Mentre ens preparaven el menjar vaig aprofitar a donar una volta pel mercat que hi havia al costat. Era un mercat a l’aire lliure, a l’ombra d’uns arbres ben frondosos i a més les parades estaven cobertes amb plàstic. 

Hi feia molta calor, però després de tantes hores encongida al bus venia de gust estirar les cames. Els nens em miren amb curiositat i també amb certa por. Jo pensava que aquí veuria gent més fosca de pell, però no m’ho va semblar. 

El nom de Sipalay prové de “Si Paray” que vol dir “aquí hi ha arròs”; els comerciants xinesos tenien problemes per pronunciar la r i en deien “si palay”. Així que aquesta forma és la que es va anar estenent i s’ha quedat aquest nom. 

La població nativa sembla ser que era originaria de Malàisia o Borneo després hi devien arribar famílies d’immigrants de la illa del costat, Panay, fugint de la repressió espanyola. 

Després de dinar vam anar vam anar amb els tricicle-taxis cap a l’hotel, el “artistic diving beach resort”. Està a 7 Km de Sipalay, a Punta Ballo. És un lloc molt agradable i el personal també. A les 6 de la tarda has d’encarregar el sopar per poder sopar a les 8 del vespre. 

Per fi un dia per poder gaudir de la posta de sol! A aquesta hora és quan la marea està baixa i la fent surt a buscar crancs, o altres espècies que hagin quedat a la sorra. Hi ha molta tranquil·litat. 

Vam passar tot un dia recorrent els voltants de Sipalay. Hi ha algunes coves però amb les pluges dels darrers dies (es veu que aquí també hi va ploure) estan intransitables. En primer lloc vam anar a veure uns llacs que estan connectats amb el mar i entre ells, de forma subterrània. En aquesta zona hi estan construint nous hotels i ressorts. Hi ha un pont de fusta que creu un dels llacs. No és espectacular però és bonic. 

Després ens aturem en petits nuclis habitats per veure la vida de la gent. En una de les cases els xicots pugen als cocoters i van tirant els cocos que estan al punt, un altre xicot a baix els agafa, a vegades al vol i d’altres cauen a terra. Amb un matxet que fan anar amb gran destresa els obren i en un moment hi ha les begudes a punt.

Una de les curiositats d’aquí és que es dediquen a les lluites d’aranyes. Era el primer cop que ho sentia això! El xicot duia un capseta amb compartiments on hi tenia algunes aranyes en dejú; evidentment cadascuna en un compartiment. Llavors agafen dos aranyes i les posen en els extrems oposats d’una canyeta. La gent fa apostes i aquest joc belluga molts diners. 

Em va sorprendre molt. Quan deixen anar les aranyes avancen per la canyeta i quan es troben s’ataquen, la primera que aconsegueix entortolligar amb la teranyina a l’altra, matant-la és la que guanya. Com que nosaltres no havíem apostat la lluita no va arribar al final, i quan ja veiem el filament envoltant a una d’elles van parar i les van tornar a la capsseta. 

Vam aturar-nos a dinar al costat d’un dels llacs; els conductors dels tricicles i el guia ens van preparar un picnic molt elegant. Van tapar una taula de fusta amb fulles de plataner i van tallar-ne també per fer de plats. Cuiden molt els detalls i la decoració, fins i tot en la forma de tallar la fruita. En el mateix lloc on nosaltres mengem hi ha un home que ha dut al seu búfal a pastar i beure. És el seu lloc habitual de pastura. 

El guia era un xicot de Sipalay, parlava anglès i és el que havia contactat amb el de les lluites d’aranyes i després amb els dels galls. 

La zona que recorrem és molt verda i plana, amb molta aigua per tot arreu, conreus diversos, majoritàriament arròs i canya de sucre. Petits poblets on les cases estan a peu de carretera. Les cases tenen les parets fetes amb canya de bambú trenada. Ens ensenyen com ho fan. 

De la canya verda en van treien tires. Algunes les conserven amb el color verd, les altres les tenyeixen amb coco, o les deixen de color natural. Les posen a assecar sobre l’asfalt ja que està calent i sec. Combinen els tres colors fen diferents dibuixos. En el grup de gent que vaig veure treballant, els homes tallaven la canya i les dones la trenaven.

Per allà vaig veure algunes nenes amb l’uniforme d’escola. Ja n’havia vist d’altres i en tots els casos vaig observar que la faldilla és sempre plisada, encara que varia el nombre de plecs, i també la tela. N’hi ha que donen la sensació de ser molt pesades: molta roba i gruixuda. I vaig veure que algunes (no sé si totes) portaven a sota una mena de pantalons curts o bombatxos. Em va recordar quan jo era petita que l’uniforme de gimnàs era així: una faldilla i uns bombatxos a sota. Recordo que era un incordi.

Després vam anar a algunes cases que es dediquen a les lluites de galls. A l’igual que en les lluites d’aranyes diuen que es poden guanyar mil euros o mes amb les apostes. Moltes famílies tenen galls de lluita i es fan lluites clandestines. També hi ha campionats i després els guanyadors van a la capital que deu ser on es juga la final. 

Els galls de lluita estan marcats amb una xapa per diferenciar-los dels galls d’us domèstic. Diuen que així s’evita que les dones els matin i els cuinin per error. Els galls destinats a la lluita són molt cars, i amés, se’ls alimenta molt be, fruites bones, menjar escollit...i a més se’ls entrena durant dies (crec que un mes).  

En una de les cases veiem la pista on es fa la lluita. A la part alta hi ha les grades pels espectadors i una gran pissarra amb les apostes i els noms dels jugadors. Em va sorprendre que primer presenten els dos galls, fan que s’ensumin o es vegin... no ho se, apropen els seus caps, després els separen i els deixen a terra. Durant la lluita se’ls hi posa tot el pel del voltant del coll de punta. Molt curiós. 

Va ser un dia molt agradable. Vam alternar el passeig amb algun bany, i els contrastos entre l’aigua i el verd de la vegetació, que és exuberant és molt bonic. 

En conjunt es veuen més camps d’arròs que de canya de sucre; també hi ha molts cocoters i plataners. 

El ressort on ens allotjàvem a Sipalay tenien dispensadors d’aigua purificada: si tenies una ampolla d’aigua podies reutilitzar-la i compra l’aigua a granel, et sortia més barat i s’evitava l’acumulació d’ampolles de plàstic.

Filipines_8: illa de Panay: Ilo-ilo i Miag-Ao

Per anar cap a la illa de Panay cal retornar primer a Manila. El trajecte de bus Baguio- Manila és una pallissa. Para en tots els pobles, en alguns en molts llocs diferents, puja i baixa gent constantment... es fa molt llarg. 

Ilo-ilo

El bo que tenen aquests busos a la illa de Luzón és que tenen wifi. Vam fer algunes parades tècniques, per menjar i lavabos. I quan ja semblava que arribàvem, el bus va punxar una roda. O sigui que vam haver d’esperar a que n’arribés un altre. En aquest segon bus vam anar fins el poble proper a l’aeroport de Manila i des d’allà en taxi fins a l’aeroport per agafar el vol domèstic a Ilo-ilo. A l’aeroport també hi ha wifi. Està molt be, ja que et pots distreure mentre esperes.

Ilo-ilo

Vam passar tot el dia de viatge; arribàvem a Ilo-ilo a les 9 del vespre, després de gairebé 12 hores d’anar canviant de transports. Una pallissa. 

Només arribar ja es nota el canvi d’illa. Fa calor, hem deixat enrere les muntanyes i la illa de Luzón i estem en un altre mon.

Panay és una illa al sud de Luzón i forma part de les Visaies. Aquestes illes es troben entre les dues grans: Luzón i Mindanao. El nom de Visaies prové de l’antic imperi Srivijaya que era originari de Sumatra i va governar aquesta regió entre els segles XII i XIII. La població d’aquí es pensa que és d’origen malaisi. 

La població de Ilo-ilo està al sud-est de la illa, a la costa. Al matí vam passejar una mica pels carrers propers a l’hotel. Era d’hora i estava tot molt tranquil. La ciutat de Ilo-ilo va ser la última capital de l’imperi espanyol a Àsia i havia sigut un important port comercial. Actualment es veuen edificis moderns i enmig encara se’n troben alguns de l’època colonial espanyola i americana. 

Miag-ao: església de santo Tomás
de Villanueva

Aquesta regió va prosperar (~1600) gràcies a la industria tèxtil i del sucre. A resultes d’això van arribar-hi immigrants xinesos, que treballaven en el comerç i llatins que venien dels ports de Mèxic, crec que en instal·lacions militars. La ciutat va créixer significativament. L’any 1896 se l’hi va concedir l’honor de tenir un escut d’armes amb la frase:” la muy leal y noble ciudad de Iloilo” en agraïment a la seva lleialtat als espanyols quan l’aixecament del poble filipí. Va ser l’anomenada ciutat favorita de la reina. 

La gent de Ilo-ilo comerciava amb els xinesos I indonesis I els espanyols no hi van posar traves i ho encoratjaven tot i que no els hi concedien cap privilegi (no els hi concedien terrenys. Tant els comerciants estrangers com els espanyols es van casar amb gent local i van aparèixer la classe social dels mestissos, que més tard va ser la classe dirigent.

Amb la conquesta espanyola l’escriptura va adquirir una gran importància. S’utilitzaven materials naturals, com fulles i bambú. No s’han trobat escrits realitzats abans de l’arribada dels espanyols, però si que han sobreviscut algunes de les narracions orals, que han permès tenir informació de l’època pre-hispànica. 

Detall d'una finestra de l'església
de Miag-ao

En el període americà va ser la primera ciutat en moltes coses, per exemple, va ser la primera en tenir cinemes. Ara be, durant la segona guerra mundial va quedar molt deteriorada i va començar el seu declivi.

Un incendi, juntament amb el fet de que la industria tèxtil i sucrera anava disminuint va empènyer a les famílies riques de la regió a marxar a un altre lloc. En aquella època a Ilo-ilo hi vivien famílies milionàries; diuen que aquí hi havia la concentració més alta de milionaris del país (fora de Manila). Malgrat que les famílies de classe alta van marxar, les de classe mitja van aconseguir mantenir l’economia de la regió.

Miag-ao

A l’hora que vam donar una volta la ciutat em va semblar tranquil·la. Els rètols publicitaris és de les coses que em criden més l’atenció. Aquest és un altre món diferent al de les muntanyes de Luzón; canvia l'estil de la gent, la vestimenta, em semblen més foscos pell... i hi ha un ambient més marítim. És diumenge i a les esglésies hi ha missa, l’església que vaig veure a Ilo-ilo és moderna.

Mercat de Miag-ao

Vam agafar un jeepney públic per anar cap a Miag-ao. La gent puja, sense que gairebé s’aturi, es diu al cobrador a on es va i abans de baixar és quan es paga. Anem molt encongits. Quan a mi em semblava que no hi cabia ningú més encara pujaven tres o quatre persones. I si no hi cabien anaven drets a fora, agafats a les barres laterals. 

Durant el trajecte un home que tenia assegut al davant em va preguntar si érem italians i quan l’hi vaig dir que no, que érem espanyols va posar una mica de mala cara; tot i així tenia ganes de parlar i em va explicar que l'hi recordava les històries que l'hi explicava el seu pare, sobre la repressió que hi havia en aquella època. Després em va anar comentant coses sobre els pobles que creuàvem. 

El trajecte de Ilo-ilo a Miag-ao dura una hora. L’església de Miag-ao és una de les quatre que hi ha de l’època espanyola, que conserven la façada i que són patrimoni de la Unesco. La de Miag-ao és la més important. En realitat és l’església de Santo Tomás de Villanueva. 

Va ser construïda entre el 1787 i el 1797. Va ser una fortalesa espanyola per protegir-se de les incursions musulmanes. Va patir diverses destrosses, per atacs, per incendis i terratrèmols. L’any 1962 es va restaurar.

A mi em va impressionar. Es conserven les dues torres a banda i banda de la paret frontal, que és impactant i quan es va donant la volta impressiona veure el gruix de les parets. Realment era una bona fortalesa. I el que m’agrada més és el contrast entre la robustesa dels seus murs i el detall de les seves decoracions, tant en el frontal com en les finestres. 

Hi havia missa i l’església estava plena i a fora, molta gent també seguia la missa que tenia lloc a l’interior. Quan va acabar la missa vaig poder entrar a mirar-la per dins. No em va agradar gaire l’interior, però s’hi estava molt fresc, cosa que era d’agrair.

La població és tranquil·la; els taxis aquí són tricicles de color groc, que esperen a la gent a la vora del mercat, per si necessiten dur paquets. Passejant pel mercat la gent m’atura, em pregunta si he vingut amb algun grup religiós, o sigui que en deuen venir forces! Quan dic que estic fent turisme volen saber que he visitat, què visitaré i que en penso del seu país i la seva gent. Ara be, no hi ha massa gent que parli anglès i jo nom parlo tagalo, o sigui que les converses son del més peculiar.


Es nota que estem a la costa ja que hi ha moltes parades de peix, però en contra del que m’esperava, la majoria tenen peix sec. 

També és curiós veure les parades d’arròs. Hi ha molts tipus diferents d’arròs, i també arròs cuinat en farcellets de fulla de plataner. L’altra cosa que crida la meva atenció son les escombres, les escombres de pal curt; les trobo molt vistoses i riuen quan em veuen que les fotografio. 

Com en molts altres mercats del mon, aquí també hi ha cuines i menjadors. 

Deixem enrere el mercat i anem fins al barri de pescadors. Em sorprèn veure tombes pel carrer. Abans podien enterrar als difunts on volien però ara només està permès enterrar al cementiri. Llavors me n’adono de que aquestes tombes estaven properes al cementiri.

Barri de pescadors de Miag-ao

A mida que ens anem apropant al barri de pescadors les construccions canvien. En aquest barri les cases son baixetes i estan envoltades d’un tancat de canya. Per tot arreu es veu roba estesa posada a assecar al sol. 

Arribem al mar, la platja és de pedres, no de sorra, hi ha barques de patins a la vora de l’aigua; uns nens es banyen vestits i els cocoters estan a tocar de la platja. Aquí el temps és esplèndid, el cel és molt blau i contrasta molt el verd del voltant. Això sí, també hi fa molta calor. 

Miag-ao està al sud de Ilo-ilo. De tornada cap allà seguint la carretera de la costa, vam aturar-nos al poble de Villa per dinar. Vam instal·lar-nos en un restaurant a peu de platja ple de famílies. Aquí son especialistes en les ostres. O sigui que vam prendre ostres, gambes, peix i sípia. La sípia en aquesta terra la fan bastant crua pel meu gust i la trobava una mica dura. Vam prendre un postra típic que es presenta dins d’un coco en el que s’hi posa un gelat, fruites trossejades i un flam. Per tot això vam pagar 11 euros per cap. 

M’expliquen que molta gent agafa el ferry el cap de setmana per venir aquí a menjar ostres. En aquest poble hi ha molts restaurants de marisc.

De tornada a Ilo-ilo vam agafar un ferry que ens portava a la illa de Negros, a Bacolod.